L’equip d’Iván Faure després de guanyar el Manresa CBF. Foto: CB Roser
La química que hi ha entre les jugadores del primer equip és increïble. “Sens dubte, és màgica”, concreta Marina Portillo (Barcelona, 1996), escorta del CB Roser, una psicòloga que sempre està pendent de fer grup i amb qui tot pot passar. Un migdia, després de jugar un partit, gran part de l’equip va anar a dinar i a Portillo se li va ocórrer que podien celebrar alguna cosa… “Vaig reunir-me en secret amb el cambrer i li vaig preguntar si tenia espelmes. Minuts després, va aparèixer amb un pastís i el restaurant va cantar-li ‘per molts anys!’ a Inés Perezpayá. I la Inés, que és molt graciosa i molt crac, va continuar la broma fent veure que era el seu aniversari. Ens van convidar a xupitos i va estar molt bé”, recorda, divertida.
Del 30 de març al 2 d’abril quasi tot l’equip va gaudir de la Copa de la Reina a Zaragoza. Un viatge que va estar marcat per dues preguntes: “Inés, què vols que celebrem allà? El teu comiat de soltera?”. I van fer veure que era el comiat de Perezpayá. Un dels dies van muntar un amic invisible i el regal havia de ser una disfressa peculiar per sortir de festa després. “Algunes no es van atrevir perquè volien anar vestides molt bufones… Encara estem de ressaca emocional perquè ens van passar moltes coses divertides”, confessa l’entrevistada.
Una pistola d’aigua
A la discoteca van coincidir amb algunes de les participants de la Copa dels equips que ja havien estat eliminats, i l’entrevistada s’ho va passar pipa una nit amb una pistola d’aigua alternativa. “Aquest equip es defineix pel gran ambient i la confiança que tenim per poder parlar sobre molts temes i perquè tothom té molt clar quin és el seu paper i disposa del seu espai. Un equilibri genuí que fa que cap jugadora se senti desplaçada”, celebra Portillo, per a qui el bàsquet no té sentit “sense un component social implícit”. Tenen connexió a dins i a fora de la pista i saben diferenciar aquests dos contextos. Les bromes de fora i el treball dur de dins.
Amb 20 victòries i només dues derrotes, 1.395 punts a favor i 1.153 en contra, pot semblar que està sent un camí més o menys senzill per al CB Roser. Res a veure amb la realitat: “Hem hagut de competir fins al límit molts partits, remuntant en l’últim minut, guanyant per un o dos punts… Som un grup pacient i persistent”.
Com afronta l’equip la Final a Quatre de Copa Catalunya, del 13 al 14 de maig a Manresa? “No et mentiré, hi ha nervis. Potser hem de parlar-ne, posar aquests nervis sobre la taula i normalitzar-los. No sé si haver assolit tan de pressa la classificació ens dona falses expectatives d’haver de ser, tant sí com no, un dels dos equips catalans que disputaran la fase d’ascens a Lliga Femenina 2…”, es pregunta. I ella mateixa hi troba la resposta: “Crec que sabrem superar això i, com hem fet sempre, no llençarem la tovallola mai”.
Continuar o no el somni dependrà de guanyar la primera semifinal de la Final a Quatre i ara mateix, a manca de tres jornades, el rival seria el CEEB Tordera Uni Girona, amb qui el conjunt eixamplenc va perdre per 62-74 el passat 25 de març.
“T’ho jugues tot a un matx… Sincerament, no crec que vèncer aquell partit serveixi per valorar si ha estat millor o pitjor temporada”, comenta Portillo, que a la Copa de la Reina de Zaragoza va gaudir “moltíssim en un pavelló impressionant com el Príncipe Felipe [ple de gom a gom a la final, amb 10.800 persones, i amb una mitjana de 6.700 per matx] i en un ambient increïble”. Hi va trobar a faltar, però, una zona d’oci per a les aficions i més cartells i publicitat del torneig: “Cal cuidar aquests detalls, com s’ha fet a la Copa a Badalona, perquè la seu visqui l’esdeveniment”.
I torna a parlar del seu equip. “Quan encara no ens hem acomiadat d’una trobada, ja estem planificant les següents. A l’estiu anirem uns dies totes a Menorca i ja tenim les entrades de la Copa del Rei de l’any que ve a Málaga…”, avança, orgullosa, Portillo.
