Sense llar i sense targeta d’embarcament: crònica de com és viure a l’aeroport de Barcelona

Són a l’aeroport de Barcelona, però no agafaran cap vol. No tenen targeta d’embarcament. Una seixantena de persones sense llar viuen als passadissos i vestíbuls de la Terminal 2.

Quan l’Óscar Fernández m’ho explica, no m’ho acabo de creure i repregunto: “Gent vivint a l’aeroport de Barcelona?” L’home, d’uns 70 anys, que viu al carrer i que va venir d’Hondures a Catalunya, passant per Los Angeles i la guerra del Golf, assenteix amb convenciment. “En conec molts”, diu.

Passat un temps, des del diari Línia demanem a la fundació Arrels si ens pot facilitar el contacte d’algú que dormi a l’aeroport, i en pocs dies programem una entrevista amb el Donato. Ell, com si fos un Virgili modern, serà el nostre guia en aquest descens a la cara fosca del Prat.

Un guia italià

El Donato és de Milà i té l’habilitat de no deixar de parlar mai. Si hi ha un silenci, l’ocupa amb alguna anècdota. Té uns cinquanta anys i en fa tres que viu a l’aeroport. Va venir a Barcelona per estar a prop del seu fill, però ara no tenen bona relació.

El Donato, a jutjar per les seves pròpies paraules, és una anomalia dins del sensellarisme. “A mi m’agrada viure lliure”, afirma. Es passa la nit rebuscant entre les papereres de l’aeroport, agafa el bus cap a Barcelona a primera hora, fa una becaina, se’n va a la platja a banyar-se i pren el sol.

Diu que passa la nit a l’aeroport perquè, com que està obert les 24 hores, se sent més segur, i perquè precisament les papereres que hi ha a les entrades de les dues terminals aèries barcelonines són una font inesgotable de recursos. “Hi trobo drogues, menjar sense encetar, roba, sabates, carregadors, telèfons mòbils… No saps el que la gent arriba a llençar abans d’agafar un vol!”, exclama. Fins i tot relata que un dia va trobar-hi una pistola que va dur als Mossos d’Esquadra. “Se’m van abraonar al damunt i no em van deixar fins que van comprendre que l’arma no era meva”, explica.

Hem quedat amb el Donato a les vuit de la tarda a plaça Espanya. Allà agafarem l’autobús número 46 fins a l’aeroport. “En aquest bus hi puja molta gent que viu a l’aeroport i que ve a Barcelona a passar el dia”, afirma ell. Dit i fet, el Donato saluda un home d’uns 50 anys que hi ha a l’última fila de l’autobús i que mira l’infinit mentre agafa amb força una bossa de mà.

L’home trist del bus

No vol que donem el seu nom, ni tampoc que li fem fotos. Va venir a Barcelona del Perú l’octubre del 2022 i, encara que al principi va trobar feina a la construcció, el van acomiadar perquè no tenia papers després d’una inspecció de treball. “Mai m’hauria imaginat que em veuria en aquesta situació”, afirma.

La seva dona i la seva filla no saben que cada vespre fa aquest recorregut per anar a dormir a l’aeroport. Ell els assegura que les coses van bé. Quan ho explica, es posa a plorar. “És molt dur, molt i molt dur”, remarca.

Segons relata, va ser militar i va tenir una botiga de venda de bombones de butà, però el van extorsionar i va haver de gastar-se tots els estalvis per venir a Barcelona. Sembla un oficinista que surt de la feina o un treballador de l’aeroport, però el Donato dirà més tard que “és dels que a les nits va borratxo”. L’home peruà confessa que, de vegades, beu per oblidar.

La comunitat del vestíbul

Caminem amb el Donato pels afores de la Terminal 1 rebuscant a dins de les brosses. Un turista li dona dues ampolles de tònica que no es podrà beure perquè ha d’agafar un avió. Tot seguit agafem un nou bus i ens dirigim a la Terminal 2. Baixem a la zona d’arribades, i als passadissos i als vestíbuls hi comencem a veure homes i dones estirats a terra. Amb les seves maletes enormes semblarien turistes que fan escala, però el Donato, com si fos un joc macabre de les diferències, m’ajuda a identificar qui no té casa i qui està de pas.

Baixem un pis més i l’escena es fa més evident. A la gran sala que connecta el metro amb l’aeroport, almenys una trentena de persones sense llar acampen als racons. Veiem l’home peruà estirat a terra sobre una manta, agafat a la seva bossa. El Donato ens presenta un pare i un fill turcs que han fet temporada a Romania i un jove colombià que passa les nits darrere d’un taulell d’atenció al client. Es diu Esnáider, està treballant amb l’ordinador i ens explica que vol muntar una empresa d’empoderament personal. Demana que no li fem fotos, perquè fa unes setmanes, el conegut youtuber BCN a pie de calle va fer un reportatge similar al nostre i, quan les autoritats de l’aeroport es van assabentar de la situació, van fer fora totes les persones sense llar de la terminal. També ens explica la mateixa història un home de setanta anys que anomenarem P. i que visitem més tard. Ell vaga per l’aeroport amb un carret ple de maletes i diu que l’endemà deixarà de viure aquí, perquè li han donat una habitació en un pis social. “Quan marxi, podré denunciar Aena”, afirma. Segons diu, quan BCN a pie de calle va fer el seu vídeo, la seguretat de l’aeroport li va llençar totes les pertinences, tota la seva col·lecció de maletes.

En declaracions al Línia, des d’Aena neguen l’acusació i afirmen que “diàriament l’aeroport tanca espais de les seves instal·lacions per fer tasques de neteja i manteniment, per la qual cosa cal que durant el temps en què es realitzen no hi hagi persones”. El Donato hi coincideix: “A les quatre de la matinada et fan fora per netejar”.

Així mateix, l’empresa que gestiona l’aeroport assenyala que col·labora amb els serveis socials dels municipis de l’entorn per “aconseguir solucions específiques per a la situació de cadascuna d’aquestes persones”. El cert és que el dia que anem a l’aeroport hi trobem dos joves que treballen com a educadors de carrer de l’Ajuntament de Barcelona i que ens expliquen que hi ha una entesa entre el consistori i l’empresa aeroportuària per atendre les persones sense llar.

Els amics del Donato

El guia segueix la ruta i insisteix a presentar-me l’Antonio i el Mallorca, a qui diuen així perquè és de l’illa balear. Cap d’ells semblaria que viu al carrer. Van polits perquè es dutxen en un gimnàs del Prat del qual són socis. No estan sota els efectes de l’alcohol i fins i tot el Mallorca afirma que demà començarà a treballar de cuiner per 1.600 euros al mes. És un home afable i que xerra molt, d’aquelles persones a les quals, quan riuen, se’ls arruga la cara com si duguessin dos petits acordions al costat dels ulls. El símptoma de qui ha rigut molt. El motiu pel qual una persona com ell viu al carrer se m’escapa. “Cadascú té la seva història”, diu tancant qualsevol possibilitat de continuar indagant.

El Mallorca explica que avui a l’aeroport hi ha menys gent sense llar que en altres èpoques. És principi de mes, quan es cobren les ajudes socials, i això vol dir que algunes persones poden buscar-se una pensió per no haver de dormir al ras. Quan s’acaben els diners, molts tornen a l’aeroport. “A més, ara encara fa calor i es pot dormir a l’aire lliure”, afegeix. Davant d’això cal preguntar-se quantes persones reunirà aquesta sala a finals de novembre, de desembre o de febrer.

Per la seva banda, l’Antonio té uns seixanta anys i va arribar a l’aeroport a finals de la pandèmia. És portuguès i va amb crosses perquè té un problema crònic a la cama. “Ens vam separar de la meva xicota després de 18 anys, i com que la casa era seva vaig haver d’anar a viure al carrer”, relata.

Ells dos, com el Donato, són l’excepció, una espècie d’aristocràcia dels sense llar. No beuen i no tenen el cos fet pols. Malgrat això, al vestíbul hi ha altres persones que estan en un estat de deteriorament visible. Un noi anglès amb els ulls que s’escapen de les conques pren una droga que no identifico. Un jove colombià diu que porta aquí cinc dies mentre es rasca els braços i exclama: “Maleïts cucs!”. El Mallorca assegura que hi ha un noi egipci que es diu Mohammed que, com si fos un Tom Hanks a la pel·lícula La terminal, però sense cap mena de romanticisme, fa un any que no surt de l’aeroport.

La dona que tremola

Entre tota la corrua de persones a la misèria, el Mallorca ens fa fixar en una dona d’uns quaranta anys que seu sola en un dels incòmodes bancs del vestíbul. “Fa dies que està així… Els que arriben nous moltes vegades estan com ella”, afirma. Seria massa fàcil dir que té la mirada perduda. “Segur que fa dies que no menja”, lamenta el Mallorca.

Amb el Donato ens hi acostem per preguntar-li si està bé, però no ens entén. La mirada que de lluny semblava una cosa ara es fa evident: navega en el terror. Els dits de la mà li tremolen. Li parlem en anglès i ens contesta amb veu dèbil que és d’Alemanya. Li oferim una bossa de patates que mira amb desconfiança i li comentem que a Barcelona hi ha fundacions com Arrels que ofereixen ajuda. Marxem i de lluny veiem que mira i remira la bossa de patates. Al final l’obre i la devora. Segurament aquesta dona va arribar a Barcelona aterrant al mateix aeroport on ara viu, però avui ja no té targeta d’embarcament per sortir-ne.