Gent gran i sense llar: encara més invisible

Ningú hauria dit mai que dormia al carrer, que era una persona sense llar. Cada matí anava a la biblioteca del barri barceloní de la Sagrada Família, net i ben vestit, després de rentar-se a la font a primera hora. Era com qualsevol home gran de més de 70 anys. Malgrat tot, quan les portes de l’equipament municipal tancaven, havia de tornar a la realitat: s’amagava en uns matolls i dormia a la intempèrie.

El Bob i l’Andrés expliquen la història d’aquest home sense donar-ne el nom. Són educadors de carrer de la Fundació Arrels i s’encarreguen de detectar persones que no tenen sostre per oferir-los una sortida.

Segons el seu parer, quan parlem de gent gran sense llar, el cas de l’home de la biblioteca és, d’alguna manera, exemplificant. Com en la seva història, la paraula clau és invisibilització. “Molts són indetectables pel sistema d’atenció social, perquè ja no confien en l’ajuda que els podem donar”, expliquen els educadors. “Hi ha més persones sense llar de 70 anys del que podríem arribar a imaginar”, afegeixen.

L’Anna Maria Llobet és un d’aquests casos. Ara té 69 anys i en fa nou que viu en un pis social al carrer Blai de Barcelona. No va ser fins a la seixantena que va deixar enrere la seva vida al carrer. “És com un somni, estic molt agraïda”, diu per afegir que “tenir un llit és massa”.

“Hi ha més persones sense llar de 70 anys del que podríem arribar a imaginar”

La seva història comença a Manresa amb un pare que li “fotia d’hòsties”. Per evadir-se d’aquella situació va començar a prendre alcohol. La beguda ha acabat per afectar el seu cervell. “He intentat deixar-ho vuit vegades i per fi ja no bec”, explica orgullosa.

Recorda que va marxar de Manresa després de passar per diferents centres de rehabilitació. “Quan vaig arribar a Barcelona, vaig voler anar a veure el mar”, relata. Baixava per la Rambla i va conèixer un home. “Era un tiarro alt i guapo, que em va deixar diners… jo tenia poc més de cinquanta anys i vaig viure al carrer amb ell durant 10 anys”, afirma.

Els primers compassos de la vellesa la van enxampar a la intempèrie. “Quan estàs al carrer amb certes edats ho tens molt més fumut perquè ja no ets àgil i una ciutat com Barcelona és molt difícil”, considera.

La vellesa arriba abans al carrer

Les dades d’Arrels assenyalen que un de cada sis homes o dones sense llar té més de 56 anys, i que pràcticament la meitat en tenen més de 46. Avui dia l’edat mitjana de les persones de carrer és de 44 anys, un any més que el 2021.

En aquest sentit, el cens de persones sense llar que fa regularment l’organització mostra que el 3% de les persones comptabilitzades tenen més de 65 anys. És a dir, nou persones que Arrels va entrevistar en el darrer cens són majors d’aquesta edat. “El més gran és un home de 80 anys nascut a Catalunya”, diuen el Bob i l’Andrés. D’aquestes nou persones, sis eren nascudes a l’Estat espanyol i de mitjana feia més de 10 anys que no tenien casa.

Certament, podrien semblar poques persones, però tal com detallen els educadors de carrer, la realitat és que la gent gran que no té sostre sovint ha quedat als marges. A més, cal tenir en compte que les persones sense llar tenen una esperança de vida de 55 anys, “27 menys que qualsevol altre barceloní”, afirmen des d’Arrels.

Radiografia de la gent gran que viu al carrer

Les persones de carrer viuen processos de degeneració física i cognitiva accelerats. “Són una població molt envellida”, afirma Laia Vila, directora de la llar per a persones sense llar Pere Barnés. Això fa que algú de 50 anys que ha passat temps vivint a la intempèrie sembli molt més gran.

La gent d’edat avançada és la mena de persones que arriben al recurs on treballa Vila, un servei de baixa exigència, és a dir, on no hi ha horaris estrictes i es pot beure alcohol. “En molts casos es tracta de gent que, amb 50 anys, depenia molt dels pares i que, quan aquests moren, es troben d’un dia per l’altre vivint al carrer perquè no tenen eines per pagar la casa”, explica la directora de la llar.

També hi ha persones d’edat avançada que ara viuen al carrer, però que durant molts anys han viscut en la precarietat. “És gent que ha tingut problemes econòmics tota la vida, però que quan s’han fet grans no han pogut fer front, per exemple, a un desnonament”, consideren el Bob i l’Andrés.

Així mateix, també poden ser persones que des de joves han viscut al carrer, però que el sistema d’atenció, quan ja són grans, no detecta. “Fa temps van deixar de confiar en els educadors o les institucions”, afirmen els dos treballadors d’Arrels. “Potser un dia els van prometre un pis i després no el van poder aconseguir, i ara no volen saber res de nosaltres”, afegeixen.

És per aquest motiu que, segons la seva opinió, és primordial el sistema de detecció i control de les persones sense llar. “Cal que els estiguem a sobre, ni que sigui amb converses freqüents de dos minuts cada setmana, perquè potser un dia tornen a confiar en nosaltres”, apunten.

D’Hondures a Barcelona, passant per la guerra del Golf

Com pot ser que un home de 76 anys visqui al carrer? Per entendre-ho cal repassar la seva biografia, començar pel principi.

La història de l’Óscar Fernández sembla treta d’una novel·la. Això no és cap revelació, ja que la majoria de relats que expliquen les persones sense llar, sovint i per desgràcia, podrien servir de guió per a una pel·lícula.

Va néixer a Hondures, però quan encara no tenia ni 10 anys, ell i la seva família van marxar als Estats Units per instal·lar-se a Los Angeles, Califòrnia. Fins aquí, el seu relat se sembla al de qualsevol persona migrada. Va aprendre anglès, va anar a l’escola, es va allistar a l’exèrcit, va formar una família, va tenir fills i va aprendre a treballar a la construcció. En total va viure quasi 60 anys allí.

Malgrat això, no va ser una vida senzilla i com en moltes històries de persones sense llar, la seva biografia es va anar emplenant de desgràcies. Segons la investigadora Sonia Panadero, els homes que arriben a viure al carrer han patit entre 8 i 9 successos traumàtics abans de no tenir llar. En el cas de les dones, la mitjana s’eleva fins als 11. Les persones que no viuen aquesta situació, n’hem experimentat 4 o 5. Es tracta del que s’anomenen successos vitals estressants i van des de la pèrdua d’un familiar fins al maltractament d’un pare.

Els homes que viuen al carrer han patit entre 8 i 9 fets traumàtics a la seva vida

En el cas de l’Óscar, aquesta teoria es concreta de diverses maneres. “La meva dona em va deixar per un altre i jo li vaig dir que era lliure de fer el que volgués”, explica. “Va agafar la seva maleta i em va deixar sol amb els fills, que són el més bonic que deu m’ha donat”, afegeix.

Per desgràcia, aquest home bromista que als seus 76 encara es vol seductor, que no beu ni fuma i que té una claredat mental rara per a qui viu al carrer, va haver d’afrontar un altre revés. “Als Estats Units hi ha molta droga, molts crims, moltes armes als carrers i això no va amb mi”, relata. “La joventut es perd amb la droga i jo vaig perdre un fill… Me’l van assassinar al carrer perquè estava ficat en temes de drogues”, lamenta.

Per si no n’hi hagués prou, l’Óscar també va viure en la seva pròpia pell la guerra del Golf, o com diu ell, “la guerra dels pous de petrolis”. “Estava a uns 50 kilòmetres del front amb la Creu Roja i m’encarregava d’atendre els soldats ferits que venia per enviar-los en helicòpters cap als Estats Units”, recorda. “Mai vaig combatre, però allà on era jo arribaven soldats sense braços, sense cames, sense ulls”, explica. “Les guerres només porten desastres, mira el que passa a Ucraïna”, sentencia.

De totes maneres, el que va fer-lo deixar els Estats Units va ser una suma de moltes coses. “El dia que vaig sepultar el meu fill vaig decidir marxar de Califòrnia”, rememora. Va passar per Colorado, Utah i Missouri, fins que un amic d’Hondures li va explicar que tenia un contacte a Barcelona que li podria donar feina. A més, a la seva edat, li feia por caure malalt en un país que no té sanitat pública.

Finalment, quan ja havia fet els setanta anys va decidir venir a la capital catalana. “Com que el meu pare era gallec, amb la meva germana vam poder tramitar la nacionalitat”, detalla. Així, quan va arribar a Barcelona va trucar aquell contacte de contactes, però mai li va agafar el telèfon. Va començar la seva vida al carrer, tenia 71 anys.

“Mai oblidaré la primera nit que vaig dormir al carrer: va ser a prop de l’Estació de Sants”, explica. Segons diu, portava tota la tarda donant voltes, com retardant el moment. Aleshores, una dona el va veure i li va dir que allà on ella passava la nit, en unes obres, hi havia lloc un per a una persona més. “Vaig dormir sis nits allà i al setè dia vaig decidir seguir el meu camí”, recorda.

Quan feia un any que era al carrer, la mala sort va tornar-lo a colpejar. Estava Plaça Espanya, i de sobte va començar a sentir una pressió al pit. El següent que recorda és estar estirat en un llit a l’Hospital Clínic. “Em vaig despertar connectat a màquines, amb oxigen, era com si hagués tornat a la vida”, celebra. Havia tingut un atac de cor i segons el diagnòstic del doctor que l’Óscar cita, havia estat a punt de morir perquè tenia dues artèries obstruïdes.

D’ençà d’aquell moment va passar tres anys al carrer “d’aquí cap allà” i patint per si el cor tornava a fallar-li, però, considera, que ara fa un any, la sort es va posar del seu costat. Quan estava vivint als voltants de l’aeroport, cada matí, anava en transport públic cap a Barcelona i passava el dia a la Plaça Espanya. En un d’aquests trajectes va veure un edifici atrotinat i abandonat des de la carretera, a prop de l’Hospital de Bellvitge i les cotxeres de TMB. “La casa era preciosa i vaig anar a tafanejar”, explica. Allà hi havia un home dormint que el va deixar quedar-se a dormir, a canvi que no begués.

Des d’aleshores viu en aquest casa que no té llum, que tampoc té aigua i que l’obliga a carregar garrafes des de la plaça Espanya. “Allà no tinc calefacció, el que faig és encendre un foc, per això tinc les mans tacades i negres… També tinc una tenda de campanya que em poso per estar més resguardat”, assenyala. “Allà estic a gust i content”, diu.

“No tinc calefacció, però m’escalfo amb un foc i tinc una tenda de campanya on resguardar-me”

La Generalitat li dona una ajuda de 664 euros, que encara que a l’Óscar li semblen “caiguts del cel”, no li serveixen per poder viure dignament a Barcelona. “És clar que m’agradaria estar en un altre lloc!”, exclama. Ha intentat llogar una habitació moltes vegades, però els propietaris o bé “són ocupes que et relloguen o són uns pocavergonyes”. “Et lloguen un dormitori i només et donen un llit i una habitació de quatre metres quadrats, en un lloc brut i amb una taula de fusta sobre de dues totxanes que fan de llit… per 300 o 400 euros”, assevera enfadat.

A més, encara pateix del cor. Quan puja escales es cansa i està esperant els resultats d’unes proves per veure si té alguna malaltia. Alhora, viu sol i li fa por que el caure sense que ningú pugui ajudar-lo.

No obstant això, no perd el bon humor ni l’esperança. “La meva assistent social m’estan buscant un lloc per a persones grans que no beguin i ara estic a la posició 14 perquè em donin una plaça”, explica. Segurament morirà aquí, a Barcelona o a Bellvitge, perquè tot i que la seva família sap que viu al carrer, no té cap mena d’intenció de tornar als Estats Units. El que segurament no complirà seran els seus somnis. “Donaria la meva vida, per un tros de terra on plantar hortalisses, tenir una vaqueta, uns porcs o unes ovelles”, conclou.

Un sistema que cronifica la pobresa

La gent que viu al carrer, tal com indica Arrels, cada cop passa més temps en aquesta situació. “El nombre de persones que fa dos anys o més que viuen al carrer a Barcelona ha augmentat del 33% al 47% entre els anys 2019 i 2021”, afirmen des de l’entitat.

Per a l’Andrés i el Bob, és el mateix sistema el que fa que cada vegada sigui més freqüent veure gent gran sense llar. “Quan volen sortir del carrer, han d’anar a un alberg on segurament no podran beure alcohol i hauran de seguir un horari rígid amb els àpats, i després, si no fan res que se surti de la línia marcada, aconseguiran viure en un pis”, expliquen. És el que anomenen model de l’escala: cal anar pujant esglaons per allunyar-se del carrer, però si es comet un error, “es torna a la casella de sortida”.

A tot això cal afegir que l’adaptació a la majoria d’equipaments de les persones grans que viuen al carrer o que hi han viscut durant molts anys és missió quasi impossible. Les residències, per exemple, no permeten beure alcohol i tenen horaris estrictes. “Moltes són fàbriques de llits per a gent gran”, diu Vila. “Manquen residències que entenguin quina mena de vides tenen o han tingut les persones de carrer”, afegeix.

Tot això fa que la gent de carrer cada cop sigui més gran, perquè el mateix sistema els dificulta la sortida d’aquest món.