25N

El 2019, els serveis d’atenció a les dones van atendre més de 46.000 casos a la metròpoli. Foto: Elisenda Rosanas/ACN

En una taula, quatre joves esmorzen. Tres nois i una noia. Parlen despreocupadament. Els tres homes, com si les dones fossin carn de mercat, expliquen quines noies del grup d’amics s’endurien al llit. Ella escolta i riu incòmoda. Quan la cosa no pot anar pitjor, la noia se’n va al lavabo i els comentaris misògins pugen de to. “Aquella té bon cos, però jo no podria tirar-me-la per la cara”, diu un i tots riuen. “A mi, posant-la d’esquenes ja em valdria”, diu un altre i tots riuen. Torna ella del lavabo i els pregunta de què parlaven. “De res”, afirmen encara amb llàgrimes als ulls. “Sou una mica masclistes”, acaba dient la noia, que no sap on ficar-se. “Que exagerada que ets!”, li responen.

L’escena, presenciada per qui escriu aquestes línies, fa preguntar-nos si la nostra societat està combatent adequadament el masclisme. Les xifres indiquen tot el contrari. En menys d’una dècada, 78 dones han estat assassinades a Catalunya a mans d’homes. El 2019, els serveis d’atenció a les dones van intervenir en 46.904 casos a l’àrea metropolitana de Barcelona. Fins al setembre d’enguany, 462 dones van denunciar haver estat violades.

Sovint la lluita per erradicar la violència masclista s’ha focalitzat en l’estratègia de les dones per autoprotegir-se. Amb tot, si assumim que la gran violència que provoca morts és la punta visible de tota una violència patriarcal submergida, caldrà començar a revisar les actituds masculines. Quin home no ha rebut bromes masclistes per WhatsApp? Qui no ha comentat el físic d’una noia d’una manera poc respectuosa?

Noves masculinitats

Aquests són alguns dels temes que es plantegen als anomenats grups de noves masculinitats –o grups d’homes–, que en els darrers anys han crescut fins al punt que el mateix Ajuntament de Barcelona ofereix cursos en aquesta línia.

L’Aleix va arribar-hi fa quatre anys. “Al principi hi tenia moltes resistències i vaig començar per curiositat”, explica. El que li va cridar l’atenció van ser els títols dels tallers que s’oferien en un centre cívic: No soc gelós, però…, Els homes no ploren o Posant la mirada en el pare. L’experiència li va agradar molt, perquè va sentir que es “treia botons” i que podia mostrar les seves emocions davant d’altres homes. És per això que ell i un parell d’assistents més van decidir crear un grup. “Alguns hi eren per canviar la seva relació amb les dones, altres que havien patit bullying de nens hi eren per aprendre a estar amb altres homes des d’un espai que no fos la masculinitat de sempre…”, relata.

Canvi o trampa?

Dins del mateix feminisme hi ha crítiques als grups de noves masculinitats. Moltes dones assenyalen que són espais on els homes fan un rentat de consciència. La cooperativa Fil a l’Agulla ofereix cursos per a homes des d’una perspectiva crítica i feminista. Anna Boix és una de les seves responsables i considera que, de vegades, als tallers de noves masculinitats es treballa únicament des de la perspectiva del patiment. “No neguem que els homes han de connectar amb les seves vulnerabilitats, però hi ha tallers que acaben sent un lloc on no assumir els privilegis i situar-se com a víctima i no com a agressor”, argumenta Boix. “Ningú vol ser agressor, com no hi ha cap estat del món que tingui ministeris d’atac, sinó que només en tenen de defensa”, afegeix. El sociòleg i autor del llibre Masculinitats i feminisme, Jokin Azpiazu, ho resumia en una entrevista a La Directa preguntant-se el següent: “Qui és el patriarcat si les dones en són víctimes i els homes també?”

El mateix Aleix reconeix que posar al centre el patiment que l’educació patriarcal ha suposat per als homes pot invisibilitzar el “crit de ràbia històric i generacional de les dones”. És per això que Boix creu que els espais per a homes han de respondre “de quina manera contribueixo a ser part del problema o de la solució”. “De quina manera les meves actituds quotidianes, la meva forma de relacionar-me a casa, a la feina, amb altres homes, contribueix a la cultura masclista?”, concreta.

Seguir amb el poder?

De vegades, aquests cursos són un subterfugi de la masculinitat per continuar exercint el poder. “És veritat que alguna parella m’ha dit: ‘Vas a un grup d’homes, però no et responsabilitzes afectivament de moltes coses’”, diu l’Aleix. Per la seva banda, Azpiazu considera que hi ha una reelaboració de la idea hegemònica de masculinitat que no és altra cosa que un canvi de careta. “A la meva època, els nois s’apoderaven del pati per jugar a futbol i, si algú es queixava, sovint s’emportava una pilotada. Ara els xavals ‘negocien’ de manera diferent l’espai: ‘Comprendreu que si vosaltres voleu fer un altre tipus d’activitat, hi ha més espais on fer-ho; però, per jugar a futbol, ​​només hi ha aquest; és lògic que el fem servir per a això, i a més, si voleu, us deixem jugar’”.

Veient tot això, cal preguntar-se si les noves masculinitats poden acabar amb les violències que maten les dones. “Un grup d’homes escoltant música suau i fent dinàmiques de teatre té poques possibilitats, però sí que pot obrir una escletxa des de la qual repensar-se”, creu l’Aleix. “Almenys, si em deixa la nòvia, no agafaré la moto i em posaré a 180 kilòmetres per hora perquè no sé gestionar les meves emocions, o si veig que en un grup de WhatsApp envien mems que denigren la dona, diré alguna cosa en contra”, sentencia.