En quina mesura el futur que avui construïm ens pertany? Si tot el que fem ara configurarà el futur que viuran les persones que habitaran aquest planeta en les pròximes dècades o segles, el present que vivim és nostre o d’aquestes generacions? Pot semblar una entelèquia, però quan parlem del canvi climàtic tot això pren significat. Per exemple, tenim dret a modificar el clima fent-lo més inhòspit? Les generacions futures no tenen dret a viure el clima del qual van gaudir els nostres avantpassats? No us negaré que m’atemoreix fer-me aquestes preguntes, i potser a vosaltres també us passa.
Al capdavall, hi ha una veritat absoluta: totes les decisions que prenem a nivell individual o com a societat, des de la més petita fins a la més transcendental, tenen conseqüències que moltes vegades, sense ser-ne conscients, perduren en el temps, com les que afecten el canvi climàtic. Podríem estar d’acord, doncs, que avui som hereves del futur que van llaurar els nostres pares i mares. És a dir, en gran mesura vivim el món que van construir les generacions que ens han precedit. De tot el que van viure i van escriure en el llibre de la història humana. Un llibre que, recordem, massa vegades no l’escriuen els pobles, sinó els interessos de qui més té.
Per això, el món que ens va arribar a la generació que vam néixer a finals del segle XX era un món polaritzat per la pobresa i la precarietat que començava a donar senyals de fatiga climàtica. Un món que sortia de la guerra freda per entrar en les guerres pel petroli i el control dels recursos naturals. El món on es va estendre com una taca d’oli la societat de consum, desigualment geogràficament i socialment, però capaç d’arrossegar-nos, a poc a poc, cap al penya-segat d’una crisi permanent. Aquesta és l’herència que hem rebut. L’herència que donarem ja la coneixem prou en un país en sequera crònica i en un món apropant-se a l’atzucac climàtic i ecològic amb repercussions sobre totes nosaltres que ens costa d’imaginar.
L’herència climàtica ja és un argument jurídic, perquè el que fem o no fem ara determinarà com viuran les generacions del futur
Sense anar més lluny, en el darrer informe del Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic s’alertava que una criatura nascuda el 2024 viurà sota uns efectes climàtics negatius cinc vegades superiors a una altra nascuda l’any 1970. Efectes que, sense ser-ne responsable, impactaran en el seu benestar i salut. Aquesta herència enverinada és el principal argument que exhibeix la justícia per condemnar Suècia per inacció davant del canvi climàtic. L’herència climàtica ja és un argument jurídic, perquè com deia a l’inici, el que fem o no fem ara determinarà com viuran les generacions del futur.
En la mateixa línia avança una campanya internacional per declarar l’ecocidi, és a dir, provocar un dany greu o molt greu en el medi ambient sent-ne coneixedor, com un delicte de lesa humanitat. Potser pensareu que no és suficient. Que la via judicial per aturar el canvi climàtic, la destrucció d’ecosistemes o la contaminació pot ser una eina de persuasió i conscienciació, però que hi ha massa coses per canviar i molt poc temps per fer-ho. Segurament teniu raó. Així i tot, crec que hem de persistir per tots els mitjans al nostre abast, i aquesta pot ser una bona eina.
El clima, la biodiversitat o els ecosistemes del planeta són un bé col·lectiu; un dret i un deure de tota la humanitat. Un dret humà que, en temps de nous pactes migratoris que mercantilitzen la vida i de retrocés en matèria de garantia de drets humans, hem de continuar reivindicant. Per n’Hug, la Violeta i totes les que estan per arribar, no podem deixar en herència un planeta on la vida sigui un joc de suma zero. Al cap i a la fi, el futur és de totes elles: les que han arribat i les que arribaran a aquest planeta. Fem possible que sigui digne de ser viscut.
Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic
