“Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat”
Vuit de Març | Maria Mercè Marçal
Mentre fa la sensació que el món es va desfent, que tot està més esfilagarsat que ahir però menys que demà i que les males notícies corren com la pólvora, mentre el descrèdit cotitza a l’alça i el desconcert de la hiperrealitat fa tremolar, hi ha qui continua habitant espais compartits i habilitant la vida en comú. Probablement és l’únic –i el més important– que podem fer i que està a les nostres mans, ara que els llocs on es decideixen les nostres vides estan cada cop més lluny del lloc on les vivim. Algú va dir que, al capdavall, per anar més lluny només cal anar cada cop més a prop, i que el món se sosté no pas per grans decisions preses en altes esferes, sinó pels batecs de vida que, arran de barri i de terra, protagonitzen milers de persones anònimes cada dia i malgrat tot.
El mateix Chesterton va deixar escrit fa molt que el món no era res més que les restes d’un naufragi que calia cuidar amb cura. Tampoc ha estat la primera vegada que tot s’ha enfosquit –probablement, tampoc la darrera– i també és cert que de pitjors n’hem sortit. Traginar entre les pors i les esperances mai és fàcil. Més difícil és equilibrar les humaníssimes ganes de plegar i les ganes imperioses d’activar-se encara més. Totes dues dialècticament de la maneta, fins que tornem a aprendre de nou que ja no hi ha on fugir, que no fer res no serveix per a res, que cap silenci ens salvarà i que l’únic territori disponible on demostrar que tot pot ser distint i millor és el dia a dia de cada barri. Si obrim el zoom, la perspectiva i la prospectiva –el mirall retrovisor d’on venim i els llums llargs d’on voldríem arribar algun dia– donarien per a totes les reflexions, rere un cap de setmana que suma tones per pensar que, si estem malament, sempre podem estar pitjor, i tot apunta que anem pel camí del pedregar a marxes forçades. I que encara podem davallar més, ara que ja hem après definitivament –ho veiem i ho vivim– que la barbàrie té tantes possibilitats com la utopia, per dir-ho pel boc gros.
Els llocs on es decideixen les nostres vides estan cada cop més lluny del lloc on les vivim
Pel boc petit, caldrà dir que en el desgavell quotidià han irromput amb força, les darreres setmanes, unes violències sexuals en l’àmbit de la infància, l’adolescència i la joventut que ens han fet emmudir del tot. I que obliguen a refer unes preguntes que traginen encara sense resposta. La cultura depredadora de la violació fent estralls per tot arreu: el que s’aprèn dins l’escola es desaprèn al mòbil, allà fora. El què fer retruny. Capgirant-ho tot, caldrà vindicar la causa contrària. Casualitats –causalitats– funestes, mentre s’escolaven les violacions a Badalona –i a tants altres indrets–, tot just es feia públic l’inici de la iniciativa Posem el focus de Plàudite Teatre de l’Hospitalet, una campanya de micromecenatge per poder finançar part de la reforma d’un local al mig de la segona ciutat del país. En esperançadora síntesi, allà s’allotjarà un projecte múltiple d’arts escèniques amb diferents programes. Entre altres, un per combatre l’abandonament escolar –un 40% en col·lectius vulnerables, com ara les noies– des d’una perspectiva ecofeminista i on la lluita per l’erradicació de les violències masclistes n’és eix cabdal i focus principal. Cultura contra la desigualtat, doncs, en la ciutat més densa d’Europa (53.000 persones per quilòmetre quadrat en determinats barris), on es concentren totes les exclusions socials i on conviuen ja 160 nacionalitats que parlen més de cent llengües. Allà al mig, una aula de teatre social i comunitari on poder respirar, on poder agafar aire i on poder estroncar el cercle viciós de l’exclusió. Em va semblar aleshores –i encara més avui– la millor resposta disponible –comunitària i solidària, especialment el programa ActFem– a cada lògica patriarcal que s’escola entre els més joves.
Mentre es va desfent el món, doncs, el que sí que podem fer és evitar, amb passió i tossuderia, que es desfaci. Ja ho va escriure Albert Camus fa molt i fa massa: «Indubtablement, cada generació es creu destinada a refer el món. La meva sap, tanmateix, que no podrà fer-ho. Però la seva tasca és tal vegada major. Consisteix a impedir que el món es desfaci». A propòsit de la crisi sistèmica múltiple que vivim, un no es cansa, darrerament, de recitar i revisitar, davant la temptació de la Gran Renúncia impossible i la Gran Fugida inexistent, una lúcida reflexió sobre la pulsió escapista i nihilista dels nostres dies. Concorre la fantasia d’una triple dimissió simultània: la dimissió del món polític –no en sobren motius, també cal dir-ho– per fàstic i fastiguejament; la dimissió del món econòmic –no sobren sobrecàrregues ni desbordaments– per sobreesgotament, autoexplotacions i la tirania de l’autorendiment; i la dimissió del món informatiu –sobren mentides– per sobresaturació de la societat de l’espectacle.
Però mentre tot això passa –deixem el pessimisme per a temps millors–, el que també està passant és la campanya Un lloc al món, un espai a L’H, impulsada per Plàudite Teatre amb el suport de la Fundació Coop57 i el Projecte Lliures (de desigualtats, de pobresa, d’exclusió), dinamitzat per Òmnium Cultural i les ECAS –les Entitats Catalanes d’Acció Social. Arran de realitat, constitueix tot un programa de reconstrucció transformadora contra runes, ruïnes i desfetes i esdevé una proclama emancipatòria al món sencer, des d’un lloc concret: un teatre de barri en la tramoia de la vida. Apujar el teló, depèn, per sort nostra encara, de totes i tots. Un lloc al món i no un lloc qualsevol: un espai lliure, lliure de cada violència i de tota desigualtat. A veure qui diu que és poc quan ho és tot.
