Badalona i ultradreta és un binomi que ens estimaríem més no pronunciar, però la realitat s’imposa. Al documental emès per TV3 sobre la investigació de Carlos Enrique Bayo Ultres d’uniforme hi surt com a exemple de la penetració de l’extrema dreta a les policies locals el cas de Badalona, i s’hi cita una de les mesures que hi va fer front: el desmantellament de la unitat Omega d’Albiol dut a terme en el mandat del canvi (2015). També es documenta la relació de Badalona amb l’extrema dreta a Els ultres són aquí de Xavier Rius Sant, recentment editat per Proa, i el vincle és altra vegada el personatge que fou alcalde del PP i conegut arreu pel seu racisme i fòbies vàries. I també hi surt referenciada l’acció política combativa que es va dur a terme durant el mandat de Guanyem Badalona (2015-2018). Sens dubte, el que passa en aquesta emblemàtica ciutat de l’antic cinturó roig metropolità està connectat amb l’avantguarda internacional pel que fa al que ja és, segons l’expert Miquel Ramos, una de les amenaces de violència interna més grans a molts estats del món: el terrorisme de l’extrema dreta.
Amb aquesta idea de glocalitat, doncs, que ja va expressar-se al documental antiracista Moviments glocals de Xavier González Martínez (2012), aquest article pretén esbossar una de les principals baules que continua encadenant la ciutat de Badalona a la legitimació i creixement dels discursos d’odi i a l’entrada de l’extrema dreta a les institucions. Un fenomen que precisament aquest principi de març és d’actualitat pel judici –finalment endarrerit– contra la diputada Eulàlia Reguant per haver-se negat a respondre les preguntes formulades per VOX en el judici contra el procés independentista. No normalitzar la presència i el poder d’aquesta organització antidemocràtica és la clau per frenar el seu creixement i és alhora palanca de mobilització del moviment antifeixista. Prendre consciència del retrocés en drets que comporta el pensament d’ultradreta n’és una altra: evidenciar el seu pro racisme, pro masclisme, pro lgtbifòbia, pro aporofòbia i la seva radicalitat neoliberal.
Per evitar que Albiol torni a governar el 2023 cal convertir Badalona en un laboratori antifeixista
No normalitzar Albiol i les seves polítiques va ser palanca de transformació i articulació de poder popular a Badalona, capaç de catalitzar un govern ampli, plural, transformador i eficaçment a favor dels drets de tothom (2015-2018). La moció de PSC i PP (2018) contra aquell govern del canvi va significar un retrocés, un aval a l’albiolisme. Un aval que continua vigent quan l’alcaldia de Guijarro no se’n diferencia. Per evitar que torni a governar el 2023 i erradicar definitivament el vot d’ultradreta a la ciutat cal convertir Badalona en un laboratori antifeixista. Perquè no normalitzar inclou no comprar el marc mental, no acceptar els seus postulats i posicionar-s’hi radicalment en contra. Com explica el professor Ramón Grosfoguel, l’extrema dreta creix més on s’han disfressat de progressistes polítiques que no ho són. Amb discursos criminalitzadors de la pobresa i de la migració davant el desallotjament de la nau del Gorg, o mantenint la unitat Omega, el govern badaloní eixampla la base social del vot albiolista. Per contra, seguir el camí obert pel mandat del canvi és una oportunitat de ser un laboratori d’innovació social.
La idea de Badalona com a laboratori va sorgir quan la tercera ciutat del Principat català va passar a ser el bastió del Partit Popular a Catalunya: se l’analitzava com un experiment lepenista. A les presidencials franceses, l’èxit de la ultradreta xenòfoba liderada per la filla de Le Pen (tercera força decisòria) superava els resultats assolits pel seu pare el 2007 amb un abrandat discurs contra la immigració. Segons els experts (com Enric Juliana o Josep Ramoneda), el PP explorava la fórmula francesa fent servir Badalona com a banc de proves i assaig per valorar si l’aplicava a tot l’Estat. D’aquest alarmant laboratori se’n parlava als debats que tenia la societat civil badalonina organitzada i conjurada per salvar la ciutat inclusiva i acollidora que sempre havia sigut la Baetulo de totes i tots. Però, en el fons, la pregunta més important era: què han fet malament els grans partits d’esquerres perquè els seus votants de classe treballadora hagin deixat de confiar en ells i es deixin seduir per una dreta ferotgement neoliberal, racista, masclista, lgtbifòbica i autoritària? I una de les respostes és que el pitjor que van fer –i que en part continuen fent– és no atendre els problemes amb radicalitat transformadora per combatre les injustícies en lloc d’apropar algunes de les seves polítiques i discursos als de l’extrema dreta. El que cal és diferenciar-se’n radicalment i ser un autèntic laboratori per combatre-la.
A la Badalona 2015-2018, acabar amb l’Omega va ser un missatge clarament preventiu contra l’extrema dreta. Contra l’albiolisme. En canvi, mantenir-la com fa l’actual govern municipal és dir a la ciutadania: ell i nosaltres som el mateix.
