Recentment, han finalitzat les obres de reparació dels frisos del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC) amb els dibuixos que Pablo Picasso va dissenyar per al volum baix de l’edifici. Una operació enginyosa que desviarà la possible corrosió de l’icònic frontó de formigó armat cap a unes peces metàl·liques que es podran canviar fàcilment per allargar la vida útil de l’obra artística.
Amb la substitució de les façanes l’any 2018 i la reforma interior acabada el 2023, l’edifici completa una rehabilitació integral gairebé sense alterar-ne la forma urbana després de més de 60 anys de vida.
Situat davant de l’avinguda de la Catedral de Barcelona, la seu central dels arquitectes de Catalunya i les Balears va ser inaugurada el 1962, després d’un concurs molt competit, amb participants de renom i un jurat de prestigi presidit per Manuel de Solà-Morales i amb la presència de figures com Antonio Bonet Castellana o Gio Ponti, entre altres consagrats arquitectes del moviment modern de mitjans del segle XX.
El projecte guanyador va ser el d’en Xavier Busquets i Sindreu, amb una proposta simple consistent en un volum baix de dues plantes i mitja d’alçada (el del famós fris de Picasso) destinat a usos públics i un cos prismàtic rectangular de 7 plantes més d’oficines i despatxos. El temps ha anat confirmant que aquesta aparent simplicitat és la que probablement li ha permès conviure de manera amable amb l’entorn urbà.
El volum baix és el que respecta les alineacions dels dos carrers laterals, el carrer dels Capellans i el carrer dels Arcs, mentre que el volum alt en forma de prisma rectangular pur és paral·lel a les façanes que miren a la Catedral, cosa que provoca que dues de les seves cantonades sobresurtin en forma de voladís per sobre del frontó.
La resta de propostes que es van presentar a aquest concurs són una bona mostra de les dificultats de resolució de l’encaix urbà i la geometria de l’edifici. No obstant això, malgrat les poques instruccions que es van donar, molts participants van decidir dividir l’edifici en dos volums, un de baix i l’altre alt, proposant diferents alineacions del volum major. Entre alguns participants les diferències són subtils, decidint girar una mica més el volum alt o posar-lo perpendicular en lloc de paral·lel, cosa que evidencia que determinades decisions en un projecte, per petites que siguin, decanten la balança de la decisió d’un jurat. En la similitud dels projectes també és interessant comprovar l’existència de certes tendències compositives vistes avui des de la distància.
Observar l’Edifici Colon avui ens permet reconèixer algunes de les tendències que vèiem a l’edifici del COAC
L’edifici del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya abans del 2018 i l’Edifici Colon a les Drassanes de Barcelona. Fotografies de l’autor.
Només vuit anys després de la seva construcció, el 1970 es va inaugurar l’edifici més alt de Barcelona en aquella època, l’Edifici Colon, de l’arquitecte Josep Ribas González, amb 28 plantes i 110 metres d’alçada i unes magnífiques vistes de la Rambla, Montjuïc i el mar. Observar-lo avui ens permet reconèixer algunes de les tendències que vèiem a l’edifici del COAC.
La base de la torre és molt semblant: un frontó cec de formigó armat, de dues o tres plantes d’alçada, també elevat sobre una base transparent de vidre, que s’alinea amb els carrers Drassanes, Montserrat i Cervelló. En aquest cas, en lloc dels serigrafiats de Picasso hi ha una composició de peces prefabricades, repetint un patró amb més que probable inspiració cubista.
Sobre aquest pedestal s’erigeix el cos alt, de 22 plantes, independent de la direcció dels carrers i que literalment es recaragola sobre la base, ja que les cares del prisma són superfícies guerxades com una bandera que oneja al vent. La vista des de baix és inquietant, ja que es percep la caiguda general de la façana en una aconseguida sensació d’inestabilitat. L’edificació es remata amb un volum de planta hexagonal no regular, de tres plantes d’alçada, que recorda la torre de control d’un aeroport i que torna a agafar unes direccions diferents respecte de la base i del fust de l’edifici, incrementant la sensació de gir.
Salvant la diferència d’alçada, la visió del conjunt de l’Edifici Colon sembla aglutinar totes les possibles solucions que els participants del concurs del Col·legi d’Arquitectes van haver d’anar provant i descartant per finalment quedar-se amb una. Potser el més sorprenent és la superposició dels dos volums prismàtics principals, maclats entre ells, com si l’autor no sabés ben bé amb quin quedar-se, calcant la planta de la versió anterior sobre l’actual en un bucle infinit. El volum superior de remat podria semblar un mecanisme de gir que permetria, encara avui, fer una volta més a la solució escollida.
La façana, a més, té una enorme semblança amb l’original del COAC, amb una proporció molt semblant de les finestres i un ampit acanalat gairebé idèntic a l’original del COAC abans de la substitució del 2018. La subestructura vertical de la façana en el cas de l’Edifici Colon està superposada a l’exterior, ajudant a expressar la torsió de la superfície reglada, en un darrer intent de l’edifici de desfer-se de l’eterna rigidesa que li va concedir la pedra.
Manuel Sánchez-Villanueva Beuter, arquitecte fundador de haz arquitectura i professor de projectes arquitectònics a la UPC
