Aquestes darreres setmanes de juliol, al Baix Besòs, amb les aigües encalmades però sempre a l’aguait de les besosades, s’ha viscut una crònica política ben peculiar. Soterrada entre el brogit mediàtic de la trepidant actualitat política supralocal, la crònica política que ha protagonitzat el Baix Besòs potser no ha omplert titulars, però ha generat moltes corredisses. De cop i volta, un espai polític petit, fora del govern i menystingut pels garants de l’statu quo, ha posat en joc els interessos i les decisions dels que tallen el bacallà. De cop i volta, el que passava fora de Barcelona espatllava els plans pensats des de la capital. De cop i volta, Guanyem Badalona, amb el seu vot al Ple municipal on s’havien de validar els nous estatuts del Consorci del Besòs per permetre-hi l’entrada de la Generalitat i de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), ha fet anar tothom de bòlit i ha aconseguit, amb una jugada magistral, que els estatuts incloguin obligacions de les noves administracions respecte de l’agenda social de la zona. Concretament, compromís per desenvolupar l’Agenda Besòs, un conjunt de propostes socialment innovadores i transformadores bastides l’any 2017 via un ampli procés participatiu i en el marc d’una etapa del Consorci del Besòs decididament compromesa contra les desigualtats, però absolutament abandonada poc després que Guanyem Badalona fos expulsada del govern per una aliança del PP i del PSC (juny 2018).
El Baix Besòs, i tot el Besòs en si, és la prova del cotó que aquest país no se’n surt en termes de redistribució de la riquesa. Ja és un clàssic parlar del desequilibri Besòs-Llobregat a l’hora de comparar inversions i processos d’erradicació de la pobresa, un greuge endèmic. Però també són un clàssic la inacció per revertir-ho i la connivència partidista amb la cronificació de la desigualtat. A l’AMB és ingent la feina de denúncia i reivindicació que fa, en aquest sentit i des de l’oposició, la consellera de Guanyem Badalona Nora San Sebastián i, en conjunt, el grup metropolità Municipalistes per la República. Però el govern metropolità de PSC, ERC, Junts i comuns no pren decisions amb incidència inversora per millorar la realitat, i aquesta no només no millora, sinó que empitjora any rere any. Les darreres dades del 2021 sobre vulnerabilitat urbana de l’IERMB (Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona) situava precisament la franja del Besòs com la zona més castigada i amb més pobresa concentrada i enquistada a l’àrea de Barcelona. Per a més concreció, tres de cada quatre persones vulnerabilitzades viuen al Besòs. També són d’aquí la majoria de morts per tragèdies vinculades amb la pobresa habitacional i energètica.
El Baix Besòs és la prova del cotó que aquest país no se’n surt en termes de redistribució de la riquesa
L’any 2015, la irrupció dels ajuntaments del canvi va generar expectativa d’oportunitat, però la presidència de l’AMB en mans d’Ada Colau va resultar ser una falsa il·lusió, ja que ben aviat es va poder comprovar que a l’ens seguien manant els de sempre. Pel que fa al Consorci del Besòs, en canvi, el pes que hi va aportar l’entrada de Badalona, amb un govern de transformació decidit a revertir les desigualtats històriques, va marcar la diferència, i durant tres anys es va fer una gran feina per posar l’ens al servei, no només dels temes urbanístics, sinó sobretot dels socials. Amb tot, aquella famosa foto de les quatre alcaldesses i de l’alcalde, feta el febrer del 2016 al pont del riu en una gran escenificació de la voluntat política compartida per Barcelona i els quatre municipis de la llera nord més propers a la desembocadura (Sant Adrià de Besòs, Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Montcada i Reixach), va acabar essent, altra vegada, només una escenificació. I és rellevant i significatiu que torni a ser la gent de Guanyem Badalona, fora del govern no pas per voluntat pròpia, i cap altra organització política de les que governen en els altres municipis qui hagi reivindicat l’Agenda Besòs i hagi exigit que l’entrada de l’AMB i de la Generalitat no es faci només pels interessos urbanístics a la zona de les 3Xemeneies, sinó que comporti un compromís efectiu en temes d’habitatge social, d’ocupació, de salut pública, de cultura…
Perquè ja n’hi ha prou que la capital del país i el Govern de la Generalitat es mirin les poblacions del voltant com a meres sales de màquines o trasters. O com passa ara, davant el gran projecte especulatiu de les 3Xemeneies, que es miren el territori com a font on practicar extractivisme. Del PDU de les 3Xemeneies caldrà parlar-ne sovint i extensament, però avui apunto una dada rellevant: al darrer Ple del Parlament de Catalunya, i defensada per la CUP-Guanyem, s’hi va debatre una moció destinada a prendre mesures per a la protecció del litoral català, en la qual paradoxalment no es va aprovar el punt que evitava construir en zona inundable. El text, absolutament raonable, deia: suspendre provisionalment, fins que no entrin en vigor els plans de protecció davant el risc d’erosió i d’inundació esmentats, l’aprovació de nous Plans Directors Urbanístics que afectin els primers 200 metres des de la ribera del mar. Potser si el punt hagués acabat aquí, s’hauria aprovat? Però especificava: com el PDU de les 3Xemeneies. I aquí, amb el poder especulatiu hem topat!
