Víctor Porres

Exceptuant alguns casos extraordinaris, com el del presentador Jordi Hurtado, l’edat és un fet empíric, totalment mesurable. En canvi, ser jove és més subjectiu, perquè en realitat no pesen els anys. Pesen els prejudicis.

D’acord que posar-se una dessuadora Vans i anar davant del MACBA a fer d’skater quan tens 50 anys no et converteix màgicament en una persona jove, però en això de la joventut la processó va més per dins que per fora. Com dirien els Muchachada, hi ha “viejóvenes” que sembla que haurien d’aspirar a ser pensionistes quan encara no han arribat a la trentena. I no és menys cert que hi ha jubilats que es mantenen actius –i sovint hiperactius– en totes les facetes de la vida encara que hagin penjat les botes de la feina. Fins i tot hi ha vells que viuen una segona joventut pel seu contacte amb xavals desinhibits, com li va passar al granger George Spahn amb els hippies de la Família Manson o com se senten molts madurs divorciats que volen tornar a la partida d’inici casant-se amb persones a les quals doblen en edat i en dolències.

La prova del cotó a l’hora de comprovar si ets jove o no, al marge de si t’hi sents o dels anys que tinguis, és l’opinió que et mereixen els joves actuals. El carboni 14 de l’edat mental rau en la capacitat de posar-te a la pell dels altres i no comportar-te com un carca rondinaire.

Una oportunitat perfecta per fer el test l’ha brindat la Covid-19. Ara que sembla que estem vivint una nova onada de contagis del coronavirus, amb xifres rècord de positius i de risc de contagi aquesta darrera setmana tant a Barcelona ciutat com a la regió metropolitana, tothom assenyala com a responsables –o irresponsables– els joves. Per això han tornat a tancar l’oci nocturn i no el joc de petanca.

Ens és difícil assimilar que els hàbits de consum han canviat i entrem en contradiccions

Criminalitzar els joves és una pràctica que ve de lluny. “Som joves, som delinqüents, si te’n refies, te la fotré”, cantaven amb ironia a Què, el nou musical de Manu Guix. Els joves són rebels amb causa i la pandèmia els ha donat molts motius per ser-ho, principalment perquè la joventut és una etapa de la vida en la qual cal qüestionar i desafiar l’ordre establert.

La cantant Suu sintetitzava aquest sentiment de malestar davant la pressió social quan al recent Canet Rock va dir que tenia ganes de barrejar-se entre el públic del festival i que li tiressin un cubata per sobre. Els joves volen mullar-se, volen tocar-se, volen ballar, volen sortir, volen sentir la llibertat, volen viure. Volen ser joves i ho volen ser ara. No ajornar-ho, no reprimir-ho, no amagar-ho. Però, és clar, on hi ha un xic passant-s’ho bé sempre hi ha un vell amb una galleda a les mans disposat a aigualir-li la festa.

Possiblement, el problema és precisament aquest: que mentre les administracions ens han confinat i ens han posat la por al cos a tots com si estigués a les nostres mans aturar aquest nou genet de l’apocalipsi a cop de mascareta i distància social, els joves han decidit fer de joves i seguir relacionant-se com han fet els mossos tota la vida.

Potser els que tenim canes i ens fem colonoscòpies preventives no els entenem, igual que els nostres pares no ens entenien a nosaltres i a ells no els comprenien els seus pares, i així generació a generació fins a Adam i Eva, que prou els va costar assumir què li va passar pel cap a Caín per carregar-se Abel en aquella època en la qual encara no s’havien inventat els psicòlegs.

Podem demanar als joves que tinguin més precaució, però, per favor, deixem-los viure

Ens és difícil assimilar que els hàbits de consum han canviat i entrem en contradiccions quan critiquem que els nostres fills es passen el dia parlant-se i escrivint-se des del mòbil en lloc de relacionar-se en persona i, si ho fan enmig de la pandèmia, els critiquem perquè s’haurien de quedar a casa per evitar els contagis. Especialment els contagis a les persones que ja no són joves i que, a priori, tenen més números de patir la malaltia amb conseqüències greus.

Ara resultarà que, de joves, tots els que ara ens posem les mans al cap amb els botellons i els viatges de fi de curs a Mallorca érem molt conscients, responsables, cívics i solidaris, sobretot amb els vells. Perquè, òbviament, llegir Los cinco en lloc de jugar al Fortnite ens ha fet millors persones.

Podem demanar als joves que tinguin més precaució, però, per favor, deixem-los viure, que prou dur és veure com, dels pocs anys de joventut que tindran el privilegi de viure, ja se n’ha esfumat un i escaig que no podran recuperar.