La diversitat és un fet social i un discurs. La Catalunya actual és un país divers pel que fa a cultures, comportaments culturals i opcions individuals de vida. El discurs de la diversitat emfatitza les diferències i les vol reconèixer. Ha de ser així en democràcia, a condició que es barri el pas a les diversitats antidemocràtiques i que no ens oblidem que val la pena pensar i vetllar sobre què ens podria unir.
Catalunya és una nació. Una nació sota sospita permanent, perquè, com que no disposem d’Estat, aquells que consideren que som una nació ho han de defensar tothora contra els que afirmen que no ho és, o que pensen que tampoc seria tan important que ho sigui, ja que, què en traiem de ser una nació?
Ara mateix, encara podem dir que hi ha una majoria política catalana que aferma el fet que el nostre país és una nació. Però, per què volem ser-ho? És una pregunta que un ciutadà polonès, posem per cas, no es fa. Com que la seva nació correspon a un Estat, disposar de la nacionalitat polonesa l’hi atorga una sèrie d’avantatges. En canvi, ser nacional català és, essencialment, un acte voluntarista i una sentimentalitat política. Es comprèn que les persones i les famílies arrelades fa anys al país defensin aquesta sentimentalitat nacional-política amb un cert automatisme. Però, per què persones no catalanes voldrien ser catalanes? És l’estat espanyol la màquina expenedora de ciutadania, no la realitat política i cultural que denominem Catalunya. En resum: les nacions sense estat constitueixen realitats polítiques i culturals fràgils que comporten una feinada constant de construcció nacional. Catalunya és una nació fràgil. I que ho sigui vol dir que ha de ser permanentment explicada i recreada. Per què hem de ser una nació? Per a què serveix ser-ho? Els que mirem de respondre positivament aquestes qüestions som nacionalistes, es miri com es miri. A Catalunya és nacionalista qui vol fer perviure la particularitat nacional catalana en absència d’Estat propi. No li donem tantes voltes.
Si no podem proporcionar ciutadania, hem de procurar prosperitat. Si no, la catalanitat esdevindrà una sentimentalitat perdedora
La tragèdia catalana que ens ha tocat viure és que, durant les dues darreres dècades, els nacionalistes hem lliurat la supervivència de la nació al fet de disposar d’un Estat convencional, dels que es van anar forjant des de dos segles enrere. Hem arribat a assumir que si no ens en sortim en un breu període de temps, el país se’ns dissoldrà com un terròs de sucre entre els Estats predominants i victoriosos de l’era moderna.
Si no disposem d’un Estat com els altres, Catalunya esdevindrà una toponímia sense nació? El nacionalisme català no havia defensat mai aquesta tesi fins fa relativament poc, en lliurar-nos a la independència o res i a la curiosa metodologia política de passar pantalles. Entre el catalanisme i el sobiranisme, la construcció nacional era un exercici permanent i inclusiu: es tractava de travar la identitat cultural (el català com a eix vertebrador), vetllar per guanyar poder polític i incorporar tothom a la catalanitat. L’estratègia era fer perviure la nació i tenir cura de la seva capacitat política a cada moment. Conquerir i consolidar sobirania, tant com sigui possible a cada moment. Jo, com a nacionalista català, vull l’autodeterminació i la sobirania. Ara bé, si no disposem d’Estat, deixarem caure la nació?
Ens convé imperiosament reprendre la trajectòria política catalana adreçada a pensar i explicar la necessitat de la nació, en termes culturals i lingüístics, com a sistema polític nacional, com a terra de desenvolupament i prosperitat per a tothom. Deixeu-m’ho dir sense embuts: la catalanitat a Catalunya no ha de ser una diversitat més; ha de constituir el sòl comú fratern –i, per tant, nacional– de la diversitat consubstancial de l’era global i individualista. Com que no disposem d’Estat, hem de confiar en el fet que les institucions de govern catalanes vetllaran per forjar la nació. Però, sobretot, caldrà que la societat civil catalana torni a fer un pas endavant per preservar i impulsar el país cap endavant, enfortint-lo i incorporant nous contingents a la catalanitat. Si no podem proporcionar ciutadania, hem de procurar prosperitat. Si no, la catalanitat esdevindrà una sentimentalitat perdedora. En el decurs de la nostra història ja ho hem estat fent força bé: Catalunya, tot i la seva fragilitat, ha estat capaç d’incorporar centenars de milers de persones al país perquè les ha obert a oportunitats de desenvolupament i convidat a compartir una nació forjada des de la seva societat civil. Ara hem de forjar un sol poble de més de vuit milions de persones. Aquesta ha de ser la nostra aspiració política sublim, en aquest mentrestant tan dilatat a la sobirania que compartim amb totes les nacions sense Estat que malden per perviure entre els Estats victoriosos.
