Tres setmanes després de l’inici de la intervenció militar russa a Ucraïna ens trobem amb un conflicte que va in crescendo i que ha generat una situació d’emergència humanitària de grans dimensions que, d’entre molts aspectes, ha tingut un fort impacte en termes de desplaçament forçat.
En 21 dies, 3 milions de persones ucraïneses s’han convertit en refugiades, segons les últimes dades facilitades per l’ACNUR. Xifres que quedaran obsoletes tan bon punt acabi d’escriure aquest article.
Deixant de banda el desplaçament intern, el qual s’estima que se situa vora els 2 milions –a finals de 2021 se situava ja en unes 854.000 persones desplaçades dins del país–, les persones ucraïneses s’han mogut principalment als països limítrofs, tal com passa sempre en una situació d’aquestes característiques. Polònia ja acull 1,8 milions de persones, seguida de Romania amb 453.000, Moldàvia amb unes 337.000, Hongria amb 263.000 i Eslovàquia amb prop de 213.000. Cal dir també que hi ha unes 168.000 persones que han creuat cap a Rússia.
A més, el 13 de març de 2022 l’ACNUR tenia identificats 305.000 ciutadans d’Ucraïna que han anat a altres països de la Unió Europea, tot i que encara no és capaç de precisar quin és el repartiment intra-estats a causa de la total llibertat de moviments dins de l’espai Schengen de la qual disposen les persones ucraïneses.
Aquesta capacitat de mobilitat es deu a la no-necessitat de disposar de visat per estar-se tres mesos a la Unió Europea, a la resposta de solidaritat ciutadana que ha fet que moltes persones hagin arribat en cases particulars i es tingui poca traçabilitat d’on són i també, i en gran mesura, al fet que per primera vegada a la història el Consell d’Europa va aprovar l’activació de la Directiva 2001/55/CE, normativa europea que havia nascut en el context del conflicte dels Balcans amb l’objectiu de donar una resposta amb caràcter urgent davant la necessitat d’acollida d’un flux elevat de persones a territori europeu.
Moltes organitzacions, entre les quals la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, ja havíem demanat el 2015 que s’apliqués davant la mal anomenada “crisi de refugiats de Síria”. Avui més que mai podem afirmar que allò va ser una crisi de gestió del refugi a la Unió Europea. En aquell moment, principalment els estats del grup de Visegrad –paradoxalment els que avui tenen més pes en l’acollida de persones ucraïneses– es van mostrar totalment insolidaris i poc garants dels drets humans i van boicotejar que es pogués aplicar. Era important la seva aprovació perquè aquest instrument jurídic permetia donar una resposta ràpida de protecció sense saturar els sistemes d’asil de cada estat, ja que es tracta d’un procediment paral·lel a la institució de l’asil en el qual no fa falta un estudi personal de cada cas.
Ens calen municipis compromesos els 365 dies de l’any amb les ciutadanes que arriben d’arreu del món buscant refugi
Afortunadament, aquesta vegada ha estat diferent. El passat 4 de març, el Consell Europeu, per unanimitat, va aprovar la Directiva de Protecció Temporal, mecanisme d’emergència que brinda una protecció inicialment d’un any, prorrogable a dos anys més, a les persones nacionals ucraïneses que s’hagin hagut de desplaçar des del 24 de febrer de 2022. També hi inclou els refugiats i beneficiaris de Protecció Internacional i els seus familiars, així com els nacionals d’altres països o apàtrides amb residència permanent a Ucraïna, sempre que no puguin tornar amb seguretat als seus països o regió d’origen.
De manera arbitrària, els estats membres podien ampliar aquesta protecció a altres grups. En aquest sentit, l’Estat espanyol ho ha fet amb aquelles persones que disposessin de residència temporal a Ucraïna, així com aquells que es trobaven en situació d’estança –vacances, visites…– prèviament al 24 de febrer. De manera complementària, també s’ha pres la decisió de regularitzar els nacionals d’Ucraïna que residissin a l’Estat espanyol i es trobessin en situació administrativa irregular.
Cal celebrar que, per primera vegada, es reacciona de manera urgent, solidària i cohesionada davant d’una situació d’emergència en què cada hora que passa hi ha més persones amb necessitat de protecció.
A efectes pràctics, la Directiva de Protecció Temporal implica que els grups de persones anteriorment citats disposaran de permís de residència i treball, escolarització de nenes i nens i accés a educació i formació professional, així com atenció mèdica i ajudes socials i habitacionals.
Quelcom extremadament remarcable és l’agilització de la resposta administrativa. L’Estat espanyol s’ha proposat resoldre les sol·licituds en 24 hores i ens consta que així ho està fent. Fet que dista molt del temps que han d’esperar els sol·licitants d’asil per tal de rebre la resolució de les seves sol·licituds, que, tot i que depèn molt de la nacionalitat, poden arribar a tardar gairebé dos anys a rebre-la. Mentrestant, les persones es troben un una situació d’incertesa absoluta sobre la seva vida, amb tot el que això comporta a nivell psicoemocional i de projecte vital.
Per posar una mica de context a la situació actual, cal mencionar que el 2015, després que es produís l’annexió de Crimea i el conflicte a la regió del Donbass, milers de persones ucraïneses van fugir cercant refugi tant a països limítrofs com a la resta de la UE. Aleshores, l’Estat espanyol va ser el tercer país de la Unió Europea a rebre més sol·licituds d’asil, només superat per Alemanya i Itàlia. Aquest fet es va produir, en gran mesura, per l’existència d’una gran comunitat de persones procedents d’Ucraïna que els podien fer de xarxa de suport. Catalunya, en aquest sentit, va ser la comunitat autònoma que va rebre la major part de les sol·licituds d’asil presentades.
Tenint en compte el precedent, cal estar preparats, i això significa que s’ha de pensar en clau d’enfortir les polítiques públiques a Catalunya complementàries a les de l’Estat i no només pensar en clau reactiva i conjuntural. Fa falta un model propi, flexible, capaç de donar resposta a realitats urgents però també a les quotidianes, que no són menors i, moltes vegades, quan no hi ha un focus al davant són absolutament invisibilitzades. En el municipalisme també hi ha part de la resposta; municipis compromesos els 365 dies de l’any amb les ciutadanes que arriben d’arreu del món buscant refugi i que fugen de situacions molt similars a les que aquests dies sentim properes i veiem retransmeses per tots els canals de televisió. I, per descomptat, s’ha de comptar amb el coneixement i la capacitat de gestió de les entitats especialitzades i treballar de forma coordinada.
Celebrem que les coses s’hagin sabut fer millor, però cal que siguin millor per a totes sense tenir en compte les coordenades d’origen
En aquesta crisi hem vist que amb voluntat política les coses es poden fer molt millor del que s’havien fet fins ara i amb més celeritat. El 2015 la Unió Europea i gran part de l’opinió pública tenia por d’una suposada arribada massiva de persones refugiades de Síria, i des de les institucions de la UE van tancar fronteres –fins i tot internes–; van obligar que les persones posessin en risc la seva vida i la de tants menors i famílies per cercar refugi; van fer acords amb països com Turquia per externalitzar fronteres, obligant les persones a restar fora de territori europeu; els van condemnar a viure en condicions infrahumanes; els van exigir visats de trànsit per dificultar que arribessin per vies legals i segures, fent-los entendre que aquí no hi havia espai per a elles…
El 2022, en canvi, en tres setmanes hem acollit més persones de les que van arribar en tot el 2015. Obrint fronteres, brindant seguretat, flexibilitzant i accelerant els tràmits burocràtics, coordinant respostes amb solidaritat entre els estats europeus, permetent la mobilitat entre estats facilitant transport gratuït i, no menys rellevant, sense criminalitzar ni públicament ni jurídica les respostes solidàries de la societat civil a diferència d’abans, quan durant anys s’ha portat a judici persones i organitzacions per suposat tràfic de persones.
La protecció internacional, el dret d’asil i el respecte pels drets humans no venen condicionats per les coordenades geogràfiques del lloc de naixement.
Mentre estem mostrant el costat més solidari i garant amb els drets humans amb les persones ucraïneses, permetem que a la frontera sud hi hagi devolucions en calent d’adults i menors –tema que es mereixeria un article a part–; que es tractin com a no-persones nois i noies que fugen de països com Burkina Faso o Mali; permetem que a les mateixes fronteres de Polònia i Hongria hi hagi persones refugiades de Síria, l’Afganistan i el Iemen amb els seus infants vivint a temperatures sota zero… Aquesta mateixa setmana, Dinamarca revocava permisos de residència a ciutadans de Síria quan ja tenen un projecte de vida creat dient que tornar-hi és segur, mentre els té tancats en centres de deportació. Aquests dies, a Lesbos i a altres parts de Grècia hi ha refugiades que fa anys que viuen amb unes condicions miserables passant fred, sense futur i capacitat de moure’s, fent de l’illa una presó. I no oblidem Canàries aquest estiu.
Aquesta és l’altra cara de la moneda, i encara que algunes creguin que ara no és el moment, no s’hi val girar la cara i no dir res.
Celebrem que les coses s’hagin sabut fer millor, però cal que siguin millor per a totes sense tenir en compte les coordenades d’origen.
Dilara Ekmen, responsable d’incidència política i participació social de la CCAR, politòloga i Màster en Governança Global i Drets Humans
