Víctor Porres

La Montserrat Jané fa més de 50 anys que fa de taquillera del Foment de Molins de Rei. Imagineu-vos quantes hores viscudes darrere d’aquella finestreta, passant fred a l’hivern i calor a l’estiu. I l’enorme quantitat d’entrades que ha arribat a vendre en aquest mig segle. I les persones que han desfilat per davant del vidre acotant el cap per la inèrcia de pensar que així se les sent millor; unes de simpàtiques i amables, altres de seques o malcarades. D’aquestes, les més miserables, segons la llarga experiència de la Montserrat, sempre són persones que estan ben situades econòmicament.

Ella, malgrat ser una lluitadora que n’ha vist de tots els colors dins i fora de la taquilla, és molt polida i no ho diria mai, però ja ho faig jo: és de ser mal parit no ser agraït. En el dia a dia, tenim moltes oportunitats per reconèixer la tasca que fan els altres en benefici nostre, però no ho solem fer. Sovint per allò que ja estem pagant pel servei, és a dir, que queda “contraprestat” amb els diners. No cal obsequiar-los amb una panera per Nadal ni amb una afectuosa abraçada estil teletubbie. Amb un simple “gràcies” n’hi hauria prou, i un somriure de cortesia sempre és ben rebut, però moltes vegades el que s’imposa és el menysteniment o el menyspreu.

Les persones que estan darrere d’una taquilla, a la cabina del metro o en una oficina d’informació turística no només tenen cap, sinó que també tenen cor. I unes cames que els permeten viure una altra vida més enllà d’aquest expositor públic. No són com el Nixon de Futurama, que només conserva el cap dins d’una mena de peixera, i de coll cap avall no existeix. El que no es veu també hi és. Aquelles cames es depilen i porten un parell de mitges o mitjons a joc, i podrien donar puntades de peu als maleducats que es creuen superiors perquè paguen una entrada o un bitllet; aquells que confonen el fet que una persona estigui al seu servei amb el supòsit que aquesta hagi de ser servicial tirant a esclava.

La meitat superior del cos està sobrevalorada, especialment si es té en compte que és la part de sota la que sol moure el món o, si més no, la que contribueix a la perpetuació de l’espècie. En alguns casos no es veu, però hi és. Així d’incògnit –diuen– estaven les cames en pantalons curts del Carles Francino presentant el Telenotícies mudat només de la zona que agafava la càmera. Potser per això la seva companya Àngels Barceló en aquella època somreia com no ho ha acostumat a fer després. I això del mític trencacors de TV3 –amb permís del Ramon Pellicer i de l’Òscar Dalmau– té molt mèrit, perquè als platós de la cadena catalana fa sempre un fred que pela, i hi pots veure els càmeres i regidors abrigats amb jaquetes polars en ple estiu.

Tenim moltes oportunitats per reconèixer la tasca que fan els altres en benefici nostre, però no ho solem fer

Ara, per contra, a la tele s’imposa la moda Toni Cruanyes, que consisteix a aparèixer explicant les notícies dret el màxim de temps possible, com si t’haguessin acabat d’operar d’hemorroides. Alguns, fins i tot, sobreactuen, com la pobra hostessa de La ruleta de la suerte d’Antena 3, que es passa tot el programa amunt i avall fent pseudocoreografies amb vestits suggerents mentre el públic del plató li crida “Olé!” i xiula a mode de floreta. No crec que sigui el programa preferit de la ministra d’Igualtat, però el veu un de cada cinc teleespectadors a Espanya, i això són molts “Olé!”.

En canvi, un altre lloc on veure les cames continua sent un luxe només a l’abast de molt pocs privilegiats és a les oficines públiques d’atenció al ciutadà. Quan hi vas a empadronar-te o a lliurar documentació a Hisenda, qui t’atén és un bust, i de vegades tens el dubte de si es tracta d’un ésser mitològic i, a sota de la taula, el cos continua amb unes potes de cavall o amb una cua de peix. Esporàdicament, tens sort i aquesta persona ha d’aixecar-se per fer una consulta a un company –es veu que, malgrat que faci més de 20 anys que treballes en aquell lloc, sempre hi ha algú que en sap més que tu, dels tràmits–. També sol passar que l’aparent centaure s’hagi de posar dret per anar a buscar un paper que acaba d’enviar a imprimir. Un document que et lliurarà perquè siguis tu qui l’ompli a mà posant les mateixes dades que ja tenen introduïdes centenars de vegades a les seves bases de dades i que li acabes de dictar per a un formulari anterior. Jo crec que juguen a veure si t’equivoques amb el número del DNI i et poden empaperar per usurpació d’identitat.

Senyors que administreu els fons Next Generation: no concediu ajuts a autònoms, que acabaran gastant-los en un ordinador d’última generació amb l’únic objectiu de mirar vídeos de TikTok. Doneu aquests diners a l’administració pública perquè puguin configurar les seves bases de dades de tal manera que no s’hagin de facilitar les mateixes informacions un milió de vegades. Segur que hi ha fórmules per retenir les dades sense haver-te-les de tatuar com feia el protagonista de Memento.