Abans tot era més fiable: llegíem l’horòscop i, malgrat que té la mateixa credibilitat que la IA, sortíem al carrer pensant en aquell nou amor que coneixeríem o en el canvi de feina que ens donaria estabilitat. Ara hem perdut part d’aquella càndida esperança i, de pas, la comprensió lectora i la capacitat de fer-nos preguntes per mirar d’entendre què pintem en aquest món en el qual ens empassem la teoria dels chemtrails i posem el nom de “Miura” a un coet que no hi ha manera que s’enlairi.
Segur que si ens fan una enquesta, tots respondrem que volem un món més segur, fins i tot aquells indecisos que no estan mai segurs de res. El que potser ja causaria divergències d’opinió seria si ens demanessin per què volem sentir-nos més segurs, és a dir, que concretem de què tenim més por: de patir les conseqüències de catàstrofes naturals derivades del canvi climàtic o que uns brètols ens desinflin les rodes del cotxe per salvar el planeta? Que ens entrin uns okupes a casa mentre som al súper o que, quan anem a comprar, el preu dels plàtans hagi tornat a pujar? Dels trastorns mentals fruit de la solitud no desitjada o que l’únic que ens visiti sigui un estafador fent-se passar pel cobrador del gas?
Tot és tan relatiu…! Possiblement és per això que els que més en saben d’embolicar la troca aposten a tots els números del tauler. Darrerament, els bancs et volen colar assegurances de tota mena, sigui per convenciment sobre les bondats de sentir-te protegit o per coacció a l’hora de demanar qualsevol préstec, crèdit o hipoteca. Semblen una tómbola d’assegurances on sempre et toca alguna cosa, però que els fa més il·lusió a ells que a tu. L’estrella d’aquesta fira és l’assegurança de vida, una pòlissa que, en realitat, s’hauria d’anomenar “assegurança de mort”, perquè no t’asseguren la vida, sinó que la condició és que has de deixar d’existir per poder obtenir algun benefici de l’única cosa segura que hi ha en aquesta vida, que és la mort.
Tard o d’hora, algú s’inventarà l’assegurança per poder recuperar la pòlissa de l’assegurança en cas de pèrdua del document
L’àmplia oferta segueix amb assegurances mèdiques, dentals, del cotxe, de protecció de pagaments, de renda vitalícia, de responsabilitat civil… I no són només els bancs els que et collen posant-te la por al cos. Si vas a comprar-te una televisió, una videoconsola o un mòbil, quan ja t’has decidit a triar el model valorant-ne les prestacions i el preu, el venedor t’insinua que et sentiries més satisfet amb la compra si també adquirissis una assegurança. Tu t’imaginaves la felicitat veient la darrera temporada de Succession o jugant al Mario Karts a pèl i, de sobte, només fas que visualitzar accidents fatals que comporten components electrònics que fallen, píxels de la pantalla que s’apaguen i comandaments amb funcions que deixen de funcionar. Arriba un moment que ja tems que acabaràs assegurant fins i tot els elements de protecció, com el casc de la moto o els preservatius. I, tard o d’hora, algú s’inventarà l’assegurança per poder recuperar la pòlissa de l’assegurança en cas de pèrdua del document.
En aquesta vida tot pot sortir malament, però rebre constantment missatges recordant-te la fragilitat del teu cos, de la teva casa, del teu vehicle i dels teus aparells electrònics fa que t’acabis convencent que el món és més perillós del que realment és i que la solució de tot passa per instal·lar-te una alarma o votar Vox, que ve a ser com el Securitas Direct de la política.
Ara que semblava que els contractes de permanència eren l’últim reducte de l’època en què el Chaval de la Peca cantava Libre als anuncis d’Amena, resulta que ens volen continuar tenint ben lligats de per vida. Tan bé que sona la paraula “lliure” si no et senten a l’Audiència Nacional…! És un mot que marida harmoniosament amb tot: bufet lliure, barra lliure, amor lliure, taxi lliure, estil lliure, lliure d’impostos… Però sempre hi ha algú que vol aixafar-nos la guitarra amarrant-nos a alguna obligació. Com vaticinava Joan Capri, “l’amor se’n va, però ella es queda”.
Una altra cosa que queda és el remordiment quan t’insisteixen que el món s’acaba i tu no fas res per evitar-ho. Ara ja no patim pels pobres ossos polars que es queden aïllats amb el desglaç de l’Àrtic. Ara l’amenaça és molt més a prop i té forma d’aixeta que no treu aigua, perquè insinuen que aquest estiu la sequera només ens permetrà banyar-nos al mar i, com que no hi haurà dutxes, tornarem a casa amb la sal enganxada al cos, que diuen que és molt beneficiosa per a la salut, però pica, com tot el que suposadament cura.
Per sort, a l’àrea metropolitana de Barcelona, de moment, s’estan evitant les restriccions domèstiques gràcies a la dessalinització de l’aigua de mar i a la reutilització de cabals depurats i regenerats, però què passarà a Lloret de Mar o a Salou, on la seva salvació depèn que la gent faci cas de les mítiques samarretes sense mànigues dels turistes que aconsellen “save water, drink beer”?
Tant de bo la vida fos com una cançó de Bob Marley, en la qual, amb fum o sense, no t’has de preocupar perquè tot acabarà bé, fins i tot si dispares un xèrif o atemptes contra el planeta.
