El govern Colau-Collboni ha insistit en diverses ocasions que ha fet la inversió social més gran. No posem en dubte que s’han invertit recursos en polítiques socials a la ciutat. De fet, Barcelona s’ha caracteritzat al llarg dels anys per fer una aposta important per lluitar contra l’exclusió social i ajudar les persones més vulnerables mitjançant programes i accions innovadores –Projecte Làbora, Housing First, Vincles, Radars, la posada en marxa del CUESB…–, molts d’ells iniciats durant el mandat de l’alcalde Trias o, més tard, el programa Concilia o Tardes educatives.
El que denunciem és que aquestes polítiques han quedat congelades o no han rebut l’empenta que les necessitats socials reclamen. Analitzant la realitat i el parer de les entitats socials, reivindiquem la necessitat de reforçar-les i intensificar-les. Anem a pams.
En primer lloc, cal incorporar la prevenció social en el disseny de les polítiques públiques per evitar la cronificació de les situacions de vulnerabilitat ja existents i el risc que n’esdevinguin de noves. Això és encara més important quan parlem d’infància. En l’etapa de l’alcalde Trias va néixer la Renda Infància, amb l’objectiu d’atorgar un ajut mensual a les famílies amb rendes més baixes, en la línia de les propostes que plantegen organitzacions com Unicef o Save the Children.
Doncs bé, aquesta renda ha anat patint retallades per part del govern d’Ada Colau: de percebre 100 euros per cada infant es va passar a percebre’n 100 pel primer infant, 75 pel segon i 50 pel tercer, i després a cobrar només 9 mesos a l’any… Amb aquesta disminució, que s’ha pogut anar revertint gràcies a la força que s’ha fet des de l’oposició municipal, la Renda Infància no ha pogut esdevenir una veritable eina de lluita contra l’exclusió social. A més, els seus criteris d’accés són tan baixos que només hi poden accedir les famílies que, malauradament, estan en una situació de pobresa més severa. L’hem de repensar per fer-la créixer i, sobretot, per tal que pugui donar resposta a dues realitats diferents: la de famílies en situació de pobresa severa i la d’aquelles que estan en risc de caure-hi, actuant proactivament i de manera àgil.
Massa sovint, en els darrers vuit anys les entitats socials s’han vist menystingudes i gens escoltades
En segon terme, treure pit sobre el grau d’inversió social i alhora tenir serveis com el CUESB, SARA o SAIER, que atenen persones en situació d’emergència –sense llar, dones víctimes de violència masclista o persones immigrants i refugiades–, infradotats i infradimensionats no és gens coherent. Hi ha poc personal, llargues llistes d’espera i, per tant, una resposta gens satisfactòria per a les persones que atenen. Els seus professionals necessiten més suport i recursos. Cal cuidar els que cuiden i acompanyen. Cal donar les eines necessàries als serveis que estan a la trinxera i que són porta d’entrada de persones amb greus dificultats.
En tercer lloc, la relació del govern municipal amb el tercer sector social també ha de canviar, amb més sinergies, complicitat, respecte i suport. Les entitats socials fan una tasca al servei del bé comú que resultaria impagable. Massa sovint, en els darrers vuit anys s’han vist menystingudes i gens escoltades. La burocràcia excessiva i el model de subvencions anuals ha de transformar-se en simplificació de tràmits i convenis, a poder ser bianuals. I en més diàleg, un contacte fluid i una coordinació eficaç, que repercutiran en una suma d’esforços molt més alineats.
Des de la candidatura de Xavier Trias ens comprometem a treballar cercant consensos i acords, sense sectarismes i a favor del progrés de tothom, cuidant i acompanyant les persones i comptant amb l’expertesa de professionals i entitats.
Neus Munté, regidora de l’Ajuntament de Barcelona i número dos de Trias per Barcelona
