Viure a Barcelona ha de ser una oportunitat per a tothom, i per aconseguir-ho és imprescindible que la ciutat generi riquesa i que la redistribuïm als que més ho necessiten. Per aquest motiu, he posat tot el meu esforç a fer que Barcelona sigui una locomotora econòmica d’un tren amb vagons per a tots els que hi vivim. El meu enemic no és el creixement econòmic, és la desigualtat.
Els darrers anys hem patit grans dificultats, però gràcies a la nostra acció decidida des de l’Ajuntament, amb la suma del conjunt de la societat barcelonina, Barcelona se n’ha sortit millor. Algunes dades així ho demostren: xifres rècord en afiliació a la Seguretat Social, les millors dades d’atur d’Espanya i hem aconseguit recuperar el PIB anterior a la covid (per cert, més ràpidament que la resta de Catalunya, la Comunitat de Madrid i el conjunt d’Espanya). Barcelona atrau talent, projectes i inversions, i el repte és transformar-los en una vida millor per a les persones i famílies amb més dificultats.
Les grans ciutats com Barcelona pateixen un risc: el cost de viure-hi és més elevat. En el nostre cas, la vida a Barcelona és un 10% més cara que a la resta de Catalunya, segons l’AMB, i això es tradueix en el preu del lloguer o quan omplim la cistella de la compra.
No ho podem permetre. No podem permetre que cap família, cap jove o cap treballador hagi de marxar de la ciutat per les dificultats d’arribar a final de mes. Hi insisteixo: l’enemic és la desigualtat i la principal eina per combatre-la és el creixement econòmic.
L’enemic és la desigualtat i la principal eina per combatre-la és el creixement econòmic
Cuándo la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana és el títol d’un àlbum del mític grup El Último de la Fila. Aquesta metàfora amaga allò que no vull que passi en cap llar de Barcelona i que serà el principal repte que afrontaré en la nova etapa que obriré si soc escollit alcalde.
Amb la bona feina del PSC, hem aconseguit que Barcelona sigui la ciutat d’Espanya amb més inversió social. Però no n’hi ha prou. Calen més polítiques valentes per tal de garantir que viure a Barcelona sigui una veritable oportunitat per a tothom i no pas un greuge per a ningú. Per això, quan sigui alcalde impulsaré la creació de la Renda BCN, un ajut directe per a les persones amb menys recursos que serveixi per compensar el sobrecost que implica viure aquí respecte d’altres llocs.
La Renda BCN serà un ajut complementari a l’Ingrés Mínim Vital i a la Renda Garantida de Ciutadania que, en cap cas, serà excloent de cap altre ajut vigent a Barcelona. Se’n beneficiaran uns 25.500 barcelonins i barcelonines. Per posar exemples concrets: a una família monoparental amb dos menors a càrrec, la Renda BCN li suposaria un ingrés extra d’uns 1.100 euros anuals, que podrien arribar a gairebé 1.500 euros per a una família de dos adults amb dos menors.
La locomotora de Barcelona ha de continuar anant a tota marxa per generar més i millors llocs de treball i, a més, amb mesures com la Renda BCN posarem el creixement al servei de les persones. Per lluitar contra la desigualtat s’ha de voler, se n’ha de saber i s’ha de poder, tal com van fer els millors alcaldes socialistes de Barcelona. Per això, ara Barcelona necessita un nou alcalde compromès, capaç i que posi per damunt de tot l’interès general, el progrés i l’estabilitat. Un alcalde que sumi, no pas que divideixi: un alcalde progressista, no pas un alcalde independentista.
Jo vull ser aquest alcalde, perquè necessitem mirar al futur i deixar enrere etapes de divisió i inestabilitat. Ara és l’hora de treballar pensant en tots i totes, sense dogmatismes ni populismes. D’això aniran els pròxims anys, i per això poso sobre la taula la Renda BCN, una política necessària en un moment clau per fer realitat una ciutat més humana i més pròspera per a tothom.
Jaume Collboni, candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona
