Des de principis d’aquest mes i fins a final d’any, l’estat espanyol ostentarà la presidència del Consell de la UE, una presidència que s’estableix de manera rotatòria entre els diferents estats membres. Per a l’estat espanyol, les prioritats durant aquest segon semestre del 2023 seran la reindustrialització de la UE, avançar en la transició ecològica, promoure la justícia social i econòmica i reforçar la unitat europea. És en aquest últim eix en el qual s’emmarcaran les negociacions sobre el nou Pacte europeu de Migració i Asil, que pretén tant harmonitzar els procediments en matèria de migració i asil per assegurar la igualtat de tracte de tots els sol·licitants, independentment del país europeu al qual arribin, com establir mecanismes que permetin compartir les responsabilitats que tenen els estats en l’acollida de les persones refugiades. Segons l’agenda de la presidència espanyola, es preveu que les negociacions del pacte es duguin a terme durant els pròxims mesos i que, a principis del pròxim any, pugui ser signat pels diferents estats membres. No obstant això, el punt de partida per a les negociacions, és a dir, la proposta que van fer els ministres de l’Interior dels diferents estats i que ara passarà al Parlament Europeu, és força preocupant.
Ja fa anys que les organitzacions en defensa dels Drets Humans reclamem que s’harmonitzi la política migratòria a nivell europeu, principalment perquè el tracte dispensat als sol·licitants d’asil sigui el mateix als diferents estats membres de la UE i perquè l’acolliment d’aquests sol·licitants, així com l’estudi de les seves demandes, no recaigui únicament en els països amb fronteres exteriors. Avançar en la consolidació d’un sistema europeu comú d’asil és, en principi, una bona notícia. No obstant això, aquest nou pacte que en els pròxims mesos s’haurà de negociar al Parlament Europeu no té res a veure amb les reclamacions que des de fa anys fan aquestes organitzacions ni amb les necessitats de protecció que tenen les persones que es veuen obligades a desplaçar-se.
El pacte aprofundeix en l’òptica securitària en la gestió de l’arribada de nacionals de tercers països, amb propostes com la ràpida anàlisi de sol·licituds d’asil en frontera, que posa en perill el principi de no devolució i que discrimina els sol·licitants segons el seu origen nacional; la detenció administrativa de sol·licitants d’asil, inclosa la de menors d’edat majors de 12 anys; l’aposta per reforçar les deportacions forçoses, donant cada vegada més protagonisme a Frontex, l’agència de control de fronteres denunciada en nombroses ocasions per vulnerar els drets de les persones migrants; o la mercantilització de l’acollida de les persones refugiades, permetent que els estats paguin per no acollir. Mirades en conjunt, aquestes propostes signifiquen una greu reculada en el dret d’asil i en la protecció de les persones refugiades. El pacte porta fins a l’últim extrem el dret dels estats a decidir sobre l’entrada i la permanència en el territori sota el qual exerceixen la seva sobirania d’aquells que no són ciutadans, encara que per això es vulnerin sistemàticament els seus drets humans i, més concretament, el dret de tota persona a sol·licitar protecció internacional en cas de persecució, així com el dret a la mobilitat humana.
La millor manera de demostrar que s’està radicalment en contra dels discursos i les polítiques de l’extrema dreta és impulsar normatives que posin al centre els drets humans i la protecció de les persones que es veuen obligades a fugir
Aquestes pràctiques de no admissió, tancament i deportació aprofundeixen en la deshumanització i criminalització de les persones migrants i refugiades, transmeten a la ciutadania la imatge que la migració és un perill del qual hem de protegir-nos i que els drets de les persones migrants i refugiades poden ser permanentment vulnerats sense que hi hagi conseqüències. I això és especialment perillós en un context en el qual els discursos i les polítiques de l’extrema dreta avancen per tot el continent. Hi ha una línia que uneix la sistemàtica vulneració de drets que pateixen les persones migrants i refugiades per part dels estats que tenen l’obligació de protegir-les i l’augment dels discursos racistes antiimmigració, ja que aquests últims es veuen legitimats per les primeres. La millor manera de demostrar que s’està radicalment en contra dels discursos i les polítiques de l’extrema dreta és impulsar normatives que posin al centre els drets humans i la protecció de les persones que es veuen obligades a fugir. Cedir a les exigències d’aquells partits o estats membres que enarboren propostes racistes i xenòfobes, com l’intent d’alguns països de no acollir persones refugiades, implica legitimar-les i normalitzar-les. Si no aconseguim donar la volta a aquest pacte que es negociarà en els pròxims mesos i establir mecanismes reals de protecció que compleixin amb els estàndards que exigeix el dret internacional, les conseqüències seran desastroses tant per a les persones refugiades com per al conjunt de la ciutadania.
Les polítiques migratòries europees de les últimes dècades, obstinades a convertir el continent europeu en una fortalesa, han fracassat estrepitosament. El seu objectiu principal, impedir l’arribada de sol·licitants d’asil, no s’ha complert. I quan s’ha produït un descens en les arribades de persones que buscaven protecció ha estat a costa de la desaparició de milers d’elles en les rutes terrestres i marítimes cap a Europa. Les persones amb necessitats de protecció no han cessat d’intentar buscar refugi, simplement ho han continuat fent transitant itineraris cada vegada més perillosos i posant la seva vida en risc.
Els moviments migratoris obeeixen a múltiples i complexos factors i són conseqüència, entre altres coses, de la globalització, del sistema de producció capitalista, de les polítiques neoliberals de les últimes dècades i de les polítiques extractives que històricament han desenvolupat els països del nord respecte dels del sud. Els moviments migratoris no cessaran i els governs dels estats europeus mai tindran la capacitat d’impedir l’arribada de persones que estan sent perseguides. És decisió nostra, per tant, apostar per una gestió de les migracions i l’asil que respecti els drets humans o per una que continuï produint vulneracions de drets, patiments i morts. Potser, després d’anys de polítiques fracassades, és hora de posar en marxa un pacte que realment protegeixi les persones refugiades.
Adrián Vives, coordinador d’Incidència Política i Participació Social de la CCAR
