A Europa sonen campanes de guerra i hi ha signes inequívocs que reclamen més recursos per a la fabricació i compra d’armament. Vist des de l’exemplaritat d’unes generacions de casa nostra (a les quals pertanyo i diria que de les poques que han tingut la sort de no ser cridades a files per cap lleva obligatòria), aquests senyals bel·licosos són profundament tràgics i decebedors. Potser és el moment de tornar a pensar en aquella frase tragicòmica que assenyala que la humanitat és l’única espècie animal capaç d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra.
Cal dir d’antuvi que demano disculpes als ciutadans d’Ucraïna, el Sudan, Gaza i de tants altres països per aquesta reflexió tan eurocèntrica, perquè el món està farcit de conflictes armats i la privilegiada situació dels que vivim en aquest oasi occidental no és ni de lluny la normalitat. Però, certament, els sorolls de fons de les darreres crisis econòmiques i la batalla per controlar l’exponencial evolució de tota mena de tecnologies no han fet net, i són moltes les dades que adverteixen de probables conflictes bèl·lics.
Mala cosa seria que aquesta mateixa humanitat que tossudament ensopega una vegada i una altra amb la mateixa pedra no hagi après a administrar i a repartir de manera més justa tot el cabal d’oportunitats que aporta avui la tecnologia i la ciència. I mala cosa seria que els esforços ingents que han fet les societats modernes en el terreny de la cultura i l’educació no temperin els impulsos destructius de bona part dels governants del món.
És cert que Churchill va respondre al seu ministre d’Economia, davant la demanda de concentrar tots els recursos disponibles en l’esforç bèl·lic, que calia mantenir la despesa cultural amb l’encertat comentari de “i aleshores per què estem lluitant?”, però també ho és que aquella demanda i resposta es van fer en plena guerra mundial. Ara, del que es tracta és d’evitar-la. Però en aquest context, l’educació i, sobretot, la cultura tornen a quedar com a polítiques prescindibles, i ja són diversos els països que anuncien rebaixes importants en els seus pressupostos culturals per permetre incrementar la despesa militar. No sembla, avui, que tal eventualitat ens hagi d’afectar, però convé advertir que aquesta possibilitat té un doble rerefons preocupant.
Qualsevol reducció dels pressupostos culturals implica la mutilació educativa de les pròximes generacions
D’una banda, qualsevol reducció dels pressupostos culturals implica la mutilació educativa de les pròximes generacions i una evident retallada dels valors més evocatius i simbòlics que caracteritzen el nostre estat del benestar. L’art i la cultura, amb la seva corresponent protecció pública, són la manifestació més solemne del progrés i de la construcció social i democràtica d’un país. I si reduir la complicitat entre Estat i cultura és preocupant, encara ho és més deixar-la en mans de les grans corporacions industrials.
Certament, les noves tecnologies asseguren una provisió constant i densa de continguts culturals. Amb pressupostos públics o sense, encara gaudirem d’una programació audiovisual o musical àmplia, tindrem exposicions a l’abast i s’editaran llibres. Ara bé, cal preguntar-se quins objectius tindran moltes d’aquestes produccions, quina influència hauran rebut els seus productors dels mateixos governs que rebaixen la despesa cultural i com modificaran l’opinió publica en una determinada direcció. Soc un ferm defensor de la iniciativa socioprivada en matèria cultural, però ho soc molt més de fer créixer els pressupostos i d’incrementar l’acció pública en el terreny educatiu i cultural. Es tracta de quelcom més que una suplència. És justament la principal acció preventiva per evitar les desigualtats, les manipulacions i els populismes.
Cal reclamar més recursos per millorar la situació dels professionals de la cultura i per ampliar la sostenibilitat d’associacions i empreses, però sobretot cal demanar-los per evitar que la humanitat faci disbarats. O, si més no, i sap un greu indescriptible dir-ho, per evitar que en faci més.
Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor de Nou Barris
