Ferran Falcó

Ara fa poques setmanes, el govern de l’Estat va aprovar la tramitació de l’avantprojecte de llei de transparència i integritat en les activitats dels grups d’interès. Si has arribat a llegir les dues primeres línies d’aquest article, t’animo a continuar per mirar de saber què s’amaga darrere d’aquest enunciat tan barroc.

El que pretén la norma és abordar les relacions entre els que se senten interpel·lats per qualsevol tramitació normativa i els que la redacten. És molt comú, en democràcia, que aquestes relacions es produeixin i que, de manera regular, la societat civil interpel·li i es relacioni amb el que anomenem “regulador”. La primera conclusió a la qual hauríem d’arribar és que aquesta relació és sana, millor que la que (no) hi ha als règims autocràtics o dictatorials, i que, per tant, normalitzar, i regular si s’escau, aquesta pràctica enforteix la democràcia i les institucions.

Dic això perquè, massa vegades, hi ha la temptació d’interpretar els titulars buscant tres peus al gat, pensant que tot plegat cal fer-ho perquè aquesta pràctica no és moral ni ètica, quan precisament és tot el contrari. Una societat madura s’escolta, acorda i pacta. Això és la democràcia. I aquest avantprojecte de llei, que ja existeix en altres països europeus però també a Catalunya, pretén normalitzar i fer més transparent l’interès legítim de les empreses i d’altres organitzacions envers qui fa les normes.

El que en l’anglicisme són els public affairs són, traduïdes, les qüestions que de manera directa, a través de les regulacions, necessiten el diàleg entre les parts que les proposen i les que les hauran de complir.

La diplomàcia pública, que és l’expressió que a mi m’agrada més utilitzar, genera confiança, i qualsevol norma que la promogui, i no que la limiti, ha de ser ben rebuda. Per entendre’ns, que les empreses que operen en el sector de les benzineres vulguin estar al cas dels requeriments i de la temporalitat amb què el regulador voldrà instal·lar punts de recàrrega elèctrica, i explicar-se i aportar-hi el seu punt de vista, és bo. És cert que en les tramitacions de lleis, i de qualsevol norma, hi ha la possibilitat de comparèixer –si et requereixen– o d’escriure al·legacions per tal que es puguin tenir en compte. Però a més d’aquestes eines, és normal i sa que hi pugui haver reunions on les parts parlin. Que això es conegui, per part de tots els que s’involucren –a favor o en contra– en la discussió pública de la norma, és bo.

S’impedeix de manera gasiva qualsevol pont o passarel·la a la vida privada dels que han estat servidors públics

Val al dir que la futura norma espanyola, que preveu crear un registre dels que vulguin relacionar-se amb l’administració o amb el legislador, en fa exemptes aquelles organitzacions a qui la Constitució les empara en la seva acció, com són els partits, els sindicats i les patronals, o els col·legis professionals i les organitzacions que són del sector públic o que operen internacionalment. De fet, la norma, expressada així, els atorga un paper de corretja de transmissió que en molts casos podria complementar la feina que fan els grups d’interès tal com la llei els defineix, però amb la particularitat que pugui afectar empreses i organitzacions sectorials que necessitin defensar un interès legítim i corporatiu o individual.

I ara anem al moll de l’os del que voldria transmetre en aquestes línies. S’ha escrit i publicat que les empreses que fan public affairs acostumen a contractar o a comptar amb persones que han estat vinculades a la gestió pública o que n’han estat representants. És cert. I de fet, el valor que aporten les persones que poden entendre i empatitzar amb els que han de pensar en el bé col·lectiu és gran. Els límits, les formes i la manera d’aproximar-se a les qüestions que es pretenen regular són diferents si el track record de les parts té en compte que, per damunt de tot, l’interès del regulador és el bé comú. El projecte de llei –la llei sempre és dura amb qui ha fet política, cosa que com a país ens hauríem de fer mirar– limita la possibilitat que un “polític” faci el salt a una companyia de public affairs a la condició que hagin passat dos anys des del seu cessament, ampliant les incompatibilitats que ja té amb empreses del sector amb qui hagi tingut contacte.

En aquest cas, el legislador, a Espanya i a Catalunya, és molt rigorós per impedir qualsevol pont o passarel·la a la vida privada dels que han estat servidors públics, però ho fa de manera gasiva i fins i tot injusta. Perquè si ho fes tal com jo crec que caldria fer-ho, pagaria els dos anys del que cessa i a qui prohibeix que treballi per cap empresa amb qui hagi tingut algun contacte directe en l’exercici de la seva funció.

Aquesta possibilitat, que és remunerar una indemnització que portés aparellada una incompatibilitat, és difícil de resoldre, perquè en l’ofici de la política, al contrari del que passa en tota la resta, trepitjar la manguera del que has tingut al costat és pràctica tan lamentable com habitual. Per això, i per moltes altres raons, dedicar-s’hi és tan desincentivador per a tanta gent i, també per això, quan s’afirma que al final “a la política només s’hi podran dedicar els funcionaris i els milionaris”, es diu una gràcia que fa molt mal, més del que ens imaginem, a la democràcia.

Ferran Falcó, president de Restarting Badalona