Dies enrere vam conèixer la decisió dels organitzadors del Primavera Sound de fer una doble seu de l’edició del 2023, a Barcelona i Madrid. Després de més de vint anys de celebració d’aquest festival a Barcelona, l’any que ve serà el primer que no se celebrarà exclusivament a la nostra ciutat. Després de més de dos anys de pandèmia, fa la sensació que el govern no hagi tingut prou temps per pensar en quina proposta de futur té per als esdeveniments culturals de la ciutat. Malauradament, el tema ve de lluny i pot no haver acabat aquí.
Parlem del Primavera Sound com a exemple. I podríem parlar d’altres casos com el del Sónar, que tot i celebrar-se des de 2001 a Fira Barcelona encara no té cap contracte de disponibilitat en aquest espai, o el del DocsBarcelona, que tot i la seva llarga tradició i èxit encara avui depèn pràcticament de les subvencions de l’Estat i de la Unió Europea. No pot ser que a Barcelona les coses costin tant. Aquestes dificultats confirmen que no hi ha una estratègia de ciutat i que els actius socials, culturals i econòmics no estan sent acompanyats per la institució. Qui se n’hauria d’encarregar? Qui n’és el responsable? És una prioritat per al govern de Barcelona?
En aquests dos anys de pandèmia no s’ha aprofitat el temps per adaptar-se al context, per dibuixar una estratègia de futur i per establir un diàleg amb la ciutat de cara al 2023. De fet, van sorgint exemples, més enllà dels de l’àmbit cultural, que confirmen la sensació que, després d’una pandèmia, el govern de Barcelona continuarà amb el “qui dia passa, any empeny”, amb pràcticament les mateixes receptes que abans i sense noves idees o plantejaments gaire innovadors (què s’ha fet per renovar les polítiques turístiques, les d’habitatge o les polítiques de barris, per exemple?).
A Barcelona passen coses, però estaria bé que de tant en tant el govern fes possible que no passessin de llarg
Aquesta manera de fer, amb una actitud tancada respecte a la ciutat, és la que ha impedit tirar endavant projectes estratègics per encarar els canvis que s’han accelerat en poc temps: els residencials (el 30% dels barcelonins manifesten voler marxar de Barcelona si en tinguessin l’oportunitat), els del treball, els del turisme, els del món digital, els de la seguretat, els de la projecció internacional… Tot plegat no ha format part de les propostes del govern, que s’ha construït una agenda de polítiques desconnectada de les preocupacions ciutadanes o dels reptes que mereixia el context.
Afortunadament, a la ciutat hi ha prou talent per sobreviure a qualsevol govern, però necessitem urgentment una institució que es posi al costat dels actius, del talent, per explorar tota la nostra potència. Per fer que Barcelona brilli encara més. Què seríem capaços de fer amb una institució emprenedora, activa, amb ganes, oberta, sense tants prejudicis, capaç d’envoltar-se de nous actors i d’esdevenir referent institucional per als qui ja lideren les transformacions de la ciutat? D’entrada, exercir un lideratge institucional que es troba a faltar. Passar de la desconfiança a la col·laboració, del tancament a l’obertura, de la grisor a la creativitat, de la desídia a les ganes, de les excuses i les promeses incomplertes a treballar més intensament i a millorar.
A Barcelona passen coses, però estaria bé que de tant en tant el govern fes possible que no passessin de llarg. El 2023 hauria de servir per obrir un nou cicle amb propostes i actitud renovades.
Elisenda Alamany, regidora d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i consellera a l’AMB
