En els darrers quaranta anys s’ha anat produint un canvi de plantejament en l’evolució de l’acció col·lectiva: el que va de la projecció col·lectiva d’una causa sobre el poder polític a la formulació d’una causa en primera persona que interpel·la les institucions polítiques. L’estratègia del primer plantejament pretenia la transformació sistèmica de les relacions de poder per tal de produir un canvi en les condicions de vida. La segona protagonitza un moviment invers: el canvi en la mateixa dinàmica de vida constitueix el pas previ necessari per promoure qualsevol pauta de canvi social sistèmic. La primera pensava en termes d’objectivitat (paradigmàticament, la classe). La segona expressa subjectivitats (la lliure expressió de la individualitat). D’una banda, l’agent de canvi constituïa un agregat social organitzat, compactament actiu i orientat al futur. De l’altra, la tendència és a construir històries de vida victimitzades per situacions definides com a injustes o no inclusives. Aquí, l’objectiu estratègic és guanyar el reconeixement i l’acomodació en els sistemes d’organització social i política de les democràcies liberals.
Així, durant el darrer mig segle es va consolidant un nou clima ideològic: el subjectivisme, centrat en la individualització de les relacions socials. L’autodeterminació personal va prenent el lloc central de la conflictivitat política a les posicions definides per grans col·lectivitats estandarditzades (de classe, nacionals, de grans categories socials), de tal manera que el conflicte que en bona part del segle XX es representava per blocs socials ara es representa principalment per històries i expressions de vida.
La contradicció és que actualment es poden donar alhora episodis d’alta conflictivitat però baixa capacitat política de canvi social
La ideologia subjectivista idealitza el cos en tant que “territori” principal de l’acció. La lliure determinació personal beu de condicions objectives i biològiques (sexuals, fenotípiques, de posició socioeconòmica, de cicle de vida, funcionals) o bé de definicions pròpiament culturals (de gènere, d’adscripció o adhesió cultural ètnica, de les identitats racialitzades). En el marc de la panòplia indefinida de les autodeterminacions possibles, l’eix discursiu és la individuació de les circumstàncies i la construcció de sentit de la persona mateixa. L’articulació personal de sentit es torna política per les confluències electives amb altres expressions i projectes de vida, generant comunitats fonamentades en l’adhesió a una identitat compartida que reforça les identitats personals. Els propòsits polítics són essencialment reformistes. Se centren en la recerca de reconeixement i protecció institucional vers l’expressió de la diferència o situació de vida. No podria ser d’una altra manera, perquè el ventall de possibilitats personals en procés d’autodeterminació té per efecte (no deliberat) l’aprofundiment de la desagregació de les similituds característiques dels grans agregats socials, els quals han estat històricament l’argamassa necessària per als canvis profunds de sistema.
I és que la ideologia subjectivista porta incorporada una important contradicció. Queda clar que durant la major part de la història moderna el conflicte social ha estat suportat per un “nosaltres” extensiu de similituds, que en termes generals compartia experiències de vida i una consciència política àmpliament compartida. Ensems, les institucions socials vehiculaven la configuració de les identitats i l’articulació dels projectes d’acció (per exemple, sindicats, associacions veïnals, partits polítics, ateneus, parròquies, municipalitats, mitjans de comunicació). Actualment, però, tota la recerca en ciències socials coincideix a mostrar que les nostres societats es troben socialment més atomitzades. I si, en aquestes condicions, els grans agregats socials ja no constitueixen una base col·lectiva susceptible de mobilitzar-se “compactament” i perdurable a favor del canvi, l’estratègia més plausible a seguir és la personalització del conflicte com a font de l’acció. Així, l’evolució de l’acció col·lectiva tendeix a caracteritzar-se per nodrir-se de confluències d’energies individuals que conformen un “nosaltres” precari, a voltes ocasional, que corre constantment el perill de destarotar l’energia social de canvi per la seva dificultat a l’hora de persistir en organitzacions estables. La contradicció és que en el marc d’aquesta dinàmica es poden donar alhora episodis d’alta conflictivitat però baixa capacitat política de canvi social.
