Fa poc s’ha fet viral un vídeo publicat a TikTok en el qual unes estudiants nord-americanes expliquen que paguen 5.000 euros al mes de lloguer per viure set persones en un pis de l’Eixample de tres dormitoris; és a dir, a 1.600 euros l’habitació compartida. Elles diuen que estan encantades pagant 700 euros cadascuna per un habitatge amb un sol lavabo, una cuina sense rentavaixelles i un menjador que només té una taula i un sofà en el qual amb prou feines poden seure apretadetes com els personatges dels Simpson.
No és un cas aïllat, perquè si hi ha un sector capaç de reinventar-se per esprémer un actiu fins al darrer euro, aquest és el negoci immobiliari, un motor econòmic amb una voracitat extrema, insaciable. Per això, un cop han devorat el sistema tradicional substituint l’arrendament a les famílies pel tripijoc dels apartaments turístics, ara han trobat un nou filó amb el lloguer d’habitacions a preus desorbitats, que segurament esdevindrà l’aperitiu d’altres futures fórmules per treure el suc al màxim de cada metre quadrat habitable. Ves a saber si el límit serà el lloguer de llits o el catre també s’acabarà subdividint en més usos rendibles compartint llençols per torns o ocupant-lo alhora tots els tenidors junts. Una fórmula, aquesta última, que podria resultar beneficiosa per als practicants del gang bang.
El més sorprenent, però, és que no només augmenta l’arrendament d’estances a preus astronòmics, sinó que també s’està posant de moda una altra tendència: la compravenda d’habitacions. I no és per necessitat de trobar un tros de sostre sota el qual poder viure, sinó que alguns gurús financers ho estan fomentant com una alternativa d’inversió a les criptomonedes –aquí és quan apareix com un llampec el mem aquell dels africans ballant mentre porten un taüt. És a dir, la febre del totxo està comportant una nova evolució en el model de convivència que va de l’habitatge compartit a l’habitatge fragmentat, on cada microinquilí disposarà de la seva pròpia propietat i els seus veïns més propers ja no estaran al replà de l’escala, sinó que seran uns estranys que es trobaran pel passadís de camí a la cuina o tornant de fer un pipí.
Segons els experts, aquesta nova modalitat de negoci implica que, amb el canvi de paradigma de companys de pis a veïns d’habitació, les estances es convertiran en residències autònomes tancades amb clau, en les quals s’ampliaran els usos de dormitori a oficina, sala d’estar i gimnàs, ja que el menjador pot acabar sent una altra superfície aprofitable per vendre-la.
Si hi ha un sector capaç de reinventar-se per esprémer un actiu fins al darrer euro, aquest és el negoci immobiliari
Llavors la incògnita que es planteja és què passarà amb el que tradicionalment eren espais comuns d’un apartament compartit. Es crearan torns per a activitats quotidianes com anar al lavabo, cuinar o posar una rentadora? Es rifarà l’ordre de les accions coincidint amb el darrer número del cupó premiat de l’ONCE? O s’utilitzarà l’infal·lible mètode darwinià de “tonto l’últim”?
I què faran amb el paper higiènic i el sabó per a les mans? Cadascú es portarà les seves pertinences com si fos el gimnàs o faran un pot comú per comprar-les? O hi haurà un dispensador funcionant amb monedes com les màquines de preservatius dels bars? I, a la nevera, s’inseriran petites caixes fortes per guardar els bistecs i els iogurts o seran tots abonats preferents de Glovo per no haver de guardar res refrigerat?
I qui tindrà dret a utilitzar el balcó? Potser els espais que donen a l’exterior ja no seran propietat compartida ni pertanyeran a cap dels inquilins, sinó que serà una altra persona la que haurà decidit invertir en un balcó per dormir a la fresca o per veure passar la cavalcada de Reis. Per tant, si vols rentar la roba i no tens assecadora, acabaràs baixant al carrer per utilitzar una d’aquestes noves bugaderies que proliferen per tot arreu. Hostes vingueren que de casa ens tragueren, perquè la roba bruta ja no la podem rentar de portes endins.
D’altra banda, també és mala sort que, havent-hi tants immobles buits –un de cada deu a Barcelona i a Sant Adrià de Besòs, segons l’últim cens de l’INE–, els okupes acabin entrant a les cases on ja viu algú. Aquí falta organització. Cal una startup que creï un mapa interactiu de pisos buits i, posats a fer, una administració que vetlli per evitar l’ús especulatiu dels habitatges, perquè, al final, tot respon al mateix: money talks!
D’acord que la pela és la pela, però a la vida no es pot ser ni molt ric ni molt pobre. S’han de tenir els diners justos, perquè, si no, se te’n va l’olla i acabes pagant 63.000 dòlars per una bossa de mà més petita que un gra de sal –literalment– o desembutxacant 250.000 dòlars per visitar un vaixell enfonsat dins d’una llauna de sardines amb nom prepotent. Ja ho deia l’herald del duel de John Wick: “l’ambició d’un home mai hauria de superar la seva vàlua”. I això que no coneixia l’agosarat que va dir que un quilo de taronges costa 12 cèntims.
