Sobre Badalona es podria fer una sèrie de Netflix. Ho sento a la ràdio. Es pot saber què us passa a Badalona? És la pregunta, en to burleta o en to emprenyat, que ens fan tot sovint als badalonins des de fa anys.
Aquests dies he llegit i sentit anàlisis diverses sobre la situació política a Badalona. Totes elles valoren els equilibris passats, presents i futurs dels diferents partits polítics al consistori. Algunes veus tertulianes fan vergonya d’escoltar, per simplistes, frívoles i carregades de prejudicis. Altres, poques, diuen coses interessants que ajuden a entendre com a Badalona hem arribat a la situació actual: la més absoluta precarietat política i administrativa.
La llista de tòpics és llarga i coneguda: que si hi ha dues badalones, el centre petit i similar a la mitjana catalana i la resta pobra que viu en alts blocs de ciment i amb molts immigrants; que si les esquerres no aconsegueixen governar perquè només saben barallar-se entre elles; que si hem estat un laboratori populista de la dreta; que si hi ha manca de capital humà, ja que tothom que destaca se’n va a Barcelona…
Els problemes estructurals de Badalona són molt similars als de les altres ciutats de l’àrea metropolitana. No crec que a Badalona hi hagi factors socials que la situïn en una problemàtica diferencial de la resta. Però sí que hi ha un problema polític diferencial. Des de fa molts anys, Badalona no té projecte de ciutat ni lideratge per definir-lo i impulsar-lo. Ja fa molts anys que, independentment de qui governi la ciutat, el resultat és el mateix: bloqueig administratiu i polític per encarar els grans reptes, definir què volem que sigui la Badalona del futur i començar a fer camí. Ja fa molts anys que amb prou feines es gestiona el dia a dia de la ciutat i, això sí, la retòrica i gesticulació política canvia segons el color dels diversos governs que es van succeint.
Ja fa molts anys que, independentment de qui governi la ciutat, el resultat és el mateix: bloqueig administratiu i polític
El resultat de tot plegat és que tant me fa si tira endavant o no la moció de censura registrada contra Albiol. Tant me fa qui sigui el nou alcalde i la composició del nou govern municipal. El resultat serà el mateix. Valdria més posar un govern “tècnic” per al que queda de legislatura i que els partits es dediquin a bastir propostes amb cara i ulls per a la ciutat de cara a les pròximes eleccions municipals.
No us penseu que n’estic content, que tant me faci. Ho penso amb tristesa. La meva opció no és l’antipolítica, ben al contrari. Crec que ens cal més política que mai, però política de la bona, de la que pensa en el futur més enllà de les pròximes eleccions. De la que planteja solucions per als reptes més importants dels ciutadans. De la que és capaç de trobar consensos i lideratges per implementar-los.
Estem en un moment d’oportunitat per a les ciutats. L’emergència climàtica i la pandèmia estan accelerant la necessitat de fer canvis estructurals al model econòmic. Badalona té un passat industrial i ara és el moment de pensar quin paper volem tenir en la reindustrialització que ens cal per revertir parcialment la globalització. Hi haurà diners per invertir en infraestructures i projectes de canvi. Ara és el moment de deixar de fer sumes i restes de regidors per fer equilibris precaris sense cap credibilitat. Ara és el moment de posar-se a pensar i treballar en el futur per aprofitar l’oportunitat.
Però això, a Badalona, de moment no passarà.
I qui em pregunti “què us passa a Badalona?” s’emportarà un moc! Esteu avisats.
Martí Casamajó, enginyer de telecomunicacions i membre de Restarting Badalona
