El passat 11 de maig van assassinar la coneguda periodista palestina Shireen Abu Akleh mentre informava com a corresponsal d’Aljazeera sobre una incursió militar (més) per part d’Israel, en aquest cas a Jenin. Shireen, com s’ha explicat àmpliament, era una icona històrica del periodisme àrab palestí i referent informativa de moltes generacions, que s’emmirallaven en el seu compromís de denúncia de l’ocupació, colonial i violenta, exercida per Israel sobre la seva estimada Palestina. Va ser la cara i la veu dels palestins i palestines en moments determinants, com la Primera i la Segona Intifada, operacions militars vàries i, darrerament, el desallotjament de les famílies palestines a Sheikh Jarrah, entre altres.
Les recents imatges aportades per la CNN deixen pocs dubtes que no es tracti d’un assassinat premeditat, ja que anava completament identificada i es disparava de manera precisa quan hi havia algun moviment. Per tant, no hi havia foc creuat com s’havia volgut al·legar.
La repercussió mediàtica que ha tingut el seu decés topa amb la invisibilitat que altres companys de gremi i, en general, els i les palestines pateixen davant els mateixos fets. Només per posar una dada, des de l’any 2000 més de 45 periodistes palestins han estat assassinats. I estic segura que ningú en recorda cap nom, perquè ha regnat el silenci internacional i la impunitat criminal.
A l’assassinat de Shireen s’hi va afegir que, durant el funeral, els cossos de seguretat d’Israel van exercir violència i detencions cap a les persones palestines que l’acompanyaven pel simple fet de portar banderes palestines. Alhora, mentre milers de ciutadans palestins sortien al carrer per acomiadar-se de la periodista, a Sheikh Jarrah colons israelians ocupaven il·legalment les cases dels palestins.
Aquests esdeveniments recents han succeït just un any després de la vaga general i gran mobilització social en què els palestins i palestines de Gaza, Cisjordània i Jerusalem ocupats, així com dels pobles Umm Al-Fahm, Al-Lud i Kufr Qana, van sortir al carrer en l’anomenada Intifada de la Unitat, després del setge i forts bombardejos viscuts sobretot a Gaza. A través d’un manifest que es va fer circular per les xarxes socials, s’advocava a la dignitat i l’esperança, alhora que es buscava la unitat en la lluita contra el sionisme a tota la Palestina històrica. Es denunciava, també, la política sistemàtica i premeditada d’Israel de control i fragmentació geogràfica dels i les palestines. El manifest ho recollia així:
«La història és senzilla a la nostra terra: la veritat és que les i els palestins som un poble, una societat. Les bandes sionistes van expulsar la majoria de la nostra gent, van robar les nostres cases i van destruir els nostres pobles. Després, el sionisme va decidir destrossar el que quedava de Palestina, aïllant-nos i separant-nos en petites franges de la nostra pròpia terra. Van intentar convertir-nos en societats diferenciades vivint separadament, cadascuna a la seva pròpia presó. És així com el sionisme ha intentat controlar-nos, així és com ha operat per fragmentar la nostra voluntat política i per impedir una lluita unida contra el colonialisme racista d’assentament a tota Palestina».
Quatre dies més tard, el 15 de maig, es commemorava el 74è aniversari de la Nakba, esdeveniment que rememora la catàstrofe viscuda per les persones palestines quan Israel va declarar la independència, quedant-se més del 80% de la Palestina històrica. D’aquesta manera, el 1948, més de 750.000 palestins van ser expulsats de la seva terra i uns 400 pobles palestins van ser destruïts. Ocupació, espoli i desplaçament que mai han finalitzat. Per aquesta raó, molts palestins i palestines, així com acadèmics d’arreu del món, quan parlen de la Nakba continuen referint-se a la perpetuació de l’ocupació, de la vulneració de drets humans i la instauració d’un sistema de segregació catalogat d’Apartheid per part d’organismes internacionals com Amnistia Internacional.
Als i les palestines se’ls nega el passat, el present i el futur al seu propi país, però també ho fem aquí
Les persones que viuen als territoris ocupats de Palestina pateixen una situació de violència estructural contra els seus drets humans. L’ocupació de territoris va acompanyada de la destrucció d’infraestructures i de mitjans de producció, a més del desplaçament de la població. En particular, els habitants de Gaza pateixen un bloqueig constant des del 2007 que afecta tots els aspectes de la seva vida: l’economia, la producció, l’alimentació, l’educació, la salut –també mental–… I té uns impactes específics sobre les dones, com ens ha explicat Manal Tamimi, en nombroses ocasions, com a defensora dels drets humans.
Exemples d’aquesta violència estructural que té repunts en el marc del conflicte són la violació dels drets fonamentals a través del bombardeig de la planta dessalinitzadora de Gaza, que va comportar el tall en el subministrament d’aigua a més de 250.000 persones, l’atac amb míssils a edificis residencials i la conseqüent mort de famílies senceres i un llarg etcètera en el que podrien constituir crims de guerra i de lesa humanitat.
Tot això dificulta de manera extremadament greu la realització plena dels drets econòmics, socials i culturals dels i les palestines. Un altre aspecte rellevant són els desallotjaments forçats com una pràctica constant i habitual, en què l’assetjament i la violència per part de colons i policia són constants. Els drets civils i polítics també són vulnerats de diferents formes: amb detencions arbitràries –inclosa la de menors–, tortures i maltractaments, persecució a activistes i dissidents…
Des de la primera guerra àrab israeliana (1948) fins avui dia, aproximadament 6 milions de palestins i palestines són refugiats a la seva pròpia terra o en països limítrofs com Síria, Jordània i el Líban. Tots sabem que, en els darrers anys, en aquesta regió s’han viscut crisis econòmiques i socials i conflictes diversos que han tingut un impacte més gran en les poblacions més vulnerables, com és el cas de les refugiades palestines. Per altra banda, les persones refugiades palestines es troben distribuïdes en més de 58 camps oficials, 27 dels quals estan a Cisjordània i Gaza.
És rellevant mencionar que, segons l’últim padró, gairebé 5 milions de ciutadans i ciutadanes palestins viuen als territoris de la franja de Gaza i Cisjordània. Els seus habitants no en poden sortir si no és amb el permís d’Israel, fet que converteix aquests llocs en les presons més grans del món a cel obert. No obstant això, l’exili palestí –intern i extern– és molt més ampli i està present arreu del món.
A l’Estat espanyol –que en té una diàspora petita comparada amb altres països–, durant molts anys els ciutadans palestins han estat presents entre les principals nacionalitats que sol·liciten protecció internacional. El 2015 constituïen la tercera nacionalitat en sol·licituds, el 2017 la cinquena i el 2018 la sisena. Aquest és l’últim any que apareixen a la llista, i no és casualitat. El novembre del 2018 l’Estat espanyol va imposar un visat de trànsit aeroportuari a les palestines que sortissin del Líban sota mandat de l’UNRWA –Agència de les Nacions Unides pels Refugiats de Palestina–. A efectes pràctics, això dificultava que poguessin accedir a un lloc on formalitzar la seva sol·licitud de protecció internacional. El 2019, el visat de trànsit s’estenia per a totes les persones palestines vinguessin d’on vinguessin, obstaculitzant que ho poguessin fer a través de vies legals i segures.
Als i les palestines se’ls nega el passat, el present i el futur. Algunes tenim molt clar que això passa al seu propi país, però altres desconeixen que també ho fem aquí, amb l’obstaculització burocràtica que els infligim a l’hora de poder cercar refugi sense exposar la seva vida una vegada més.
Dilara Ekmen, responsable d’incidència política i participació social de la CCAR, politòloga i Màster en Governança Global i Drets Humans
