S’ha escrit molt sobre en Màrius Díaz, en Mario, l’alcalde del PSUC que va inaugurar l’any 1979 la democràcia recuperada a Badalona i que, fa un mes i pocs dies, va morir al Pirineu aragonès, una de les seves petites pàtries. Però arribar tard amb l’article pot tenir alguns avantatges. En primer lloc, permet abordar la majúscula petjada del personatge amb menys urgència i, en segon lloc, mirar de complementar el que ja s’ha dit i escrit en les diverses cròniques de les darreres setmanes (*).
En Màrius –sense el cognom, és amb aquesta familiar simplicitat tan reveladora com es coneixia l’exalcalde– ha estat enyorat, idealitzat, admirat i interessadament simplificat i copiat. L’empremta del primer alcalde després del llarg hivern franquista ha estat enorme en les darreres dècades i ha tendit –ja ho té el temps, això– a amorosir arestes a mesura que passaven els anys. Avui, en una part de Badalona, el seu nom s’associa a proximitat, empatia i compromís (característiques que el descrivien perfectament, no cal dir-ho), però que obvien volgudament la mirada més ideològica, situada en un digerible segon terme. Ara que la política és tan poc popular, elogiar en Màrius queda (i va) bé… Però, per sort, en Màrius Díaz va ser molt més que l’etiqueta amable en què alguns l’han volgut reduir.
El seu govern, on tot estava per fer, va seguir el rastre de la referencial Assemblea Democràtica i va aconseguir desenvolupar-se en la teoria i en la pràctica de la política del mínim comú denominador amb un bon full de serveis que assentava les bases d’una ciutat que tant construïa equipaments com teixia comunitat. D’alguna manera, el final sobtat del seu mandat (immerescut per culpa de la tristament oportuna aparició del PCC i el trencament del PSUC) el va eximir d’un desgast especialment significatiu… En Màrius va ser un alcalde valent, i potser un punt temerari. Ben ancorat a l’esquerra, sempre, i de marcat perfil ideològic. Va perdre l’alcaldia en el seu moment més dolç, i per això el seu pas a l’oposició va ser qualsevol cosa menys un procés plàcid.
Amb el relleu de Màrius Díaz a Joan Blanch comença probablement l’excepció Badalona: la intensitat de la confrontació fratricida
Maite Arqué i Màrius Díaz, abans d’entrar al saló de plens el juny del 2015 en la proclamació de Dolors Sabater com a alcaldessa de Badalona. Foto de l’autor
El relleu de Màrius Díaz a Joan Blanch és l’inici de la guerra cruenta de legitimitats en què els dos principals partits del municipi –PSC i PSUC– van condemnar Badalona. Una dura competició que no feia presoners i que a poc a poc va anar paralitzant i impossibilitant els consensos i les necessàries transformacions que altres localitats van impulsar durant aquells anys vuitanta i noranta. Allà comença probablement l’excepció Badalona: la intensitat de la confrontació fratricida és un fet singular.
Hi ha, per tant, el Mario seductor, el Mario activista, el Mario familiar, el Mario polític. És a dir: l’home d’acció que connecta amb el moment i els grans reptes del municipi. El jove polític que se sap envoltar d’un equip potent i que lidera transformació mentre pica l’ullet a la gent. Però també hi ha la persona que no acaba d’encaixar en el seu paper a la bancada de l’oposició. El Màrius que fa feina a la Diputació i al Parlament sense que hi pugui articular una carrera política destacable (sempre m’ha xocat com el seu espai polític no el va cuidar i potenciar més). El Mario que, malgrat això, ajuda a bastir el projecte d’Iniciativa per Catalunya i, finalment, l’home que es retira de la política i que s’estableix a Pineta, on acaba exercint a temps complet d’amic dels seus amics i amb comptadíssimes incursions al comentari d’actualitat.
La seva sortida del focus de la política activa deixa alguns interrogants: com va viure i com va interpretar els grans fets polítics dels darrers temps? A en Mario li van quedar moltes coses per explicar. És evident que la seva figura mereix una revisió a fons. Va participar en la Via Catalana (com Maite Arqué i Joan Blanch) i va tancar, significativament, la llista de la coalició entre Guanyem i ERC, liderada per una altra activista/política, la Dolors Sabater. Aquella Badalona Valenta que, l’any 2019, va semblar que podia discutir per uns instants la pulsió fratricida entre les esquerres, pròpia de la ciutat des del 1983. I més enllà d’això, unes poques entrevistes als mitjans (gràcies, Sara Muñoz!).
L’exercici d’intentar entendre i reivindicar críticament la figura de Màrius Díaz és tant interessant com necessari en aquest moment en què Badalona ha tancat un cicle i s’haurà de reinventar, amb noves receptes i lideratges. Hi ha lliçons i aprenentatges que interpel·len prou en clau cívica i política, però que necessiten, més enllà d’una tribuna periodística, taules de trobada discretes i pacients. I segurament també la generositat marca de la casa Mario.
(*) Podeu accedir a un recull de les més rellevants en aquest enllaç. Jo en destaco personalment les d’Enric Juliana, Emili Muñoz, Dolors Sabater i Francesc Espiga.
