Vivim els moments previs a una decisió política transcendental. Una decisió de sotmetiment lingüístic que marcarà un punt d’inflexió irreversible en la història dels Països Catalans. En la seva columna vertebral, la llengua, i en la seva musculatura essencial, la cohesió social. I en aquesta avantsala on guaitem el desastre que s’està a punt de produir, el debat públic és poc clarificador. És opac i confús. La proposta de llei pactada entre el PSC, ERC, JxCat i els comuns adapta el marc legal que imposa la sentència del 25%, però es vol fer creure que se’n protegeix. Es fa passar com a mesura de protecció de la llengua catalana quan és una estocada de greus conseqüències en clau nacional i en clau social. I es ven com a proposta de consens quan s’ha fet als despatxos dels partits, d’esquena a la comunitat educativa i a les entitats i sectors professionals de tota mena. Amb aquesta proposta es dona rang de llei a la dèria més catalanofòbica de l’espanyolisme, des del ministre Wert del PP fins a les entitats i campanyes de Ciutadans, obsedits per acabar amb la normalització lingüística del català, amb VOX instigant per darrere i el PSOE fent-s’ho seu. I, sorprenentment, els partits del Govern compren el marc i ens ho volen fer empassar amb alegria. I els comuns s’apunten a l’harakiri.
De sobte, s’acaba amb un model pedagògic considerat d’èxit i amb reconeixement internacional. És com si s’haguessin venut la llengua. No se sap gaire si en el marc de la Mesa de diàleg o si ja ve d’abans, no negociant amb fermesa, quan tocava, la retirada de les imposicions contra el català a l’escola posades en marxa pel govern estatal.
Per a milers de criatures d’arreu del territori de parla catalana, el català només és accessible si s’assegura a l’escola. Al Principat, amb la immersió, model de consens i d’èxit des dels anys 80, teníem fins ara una porta d’entrada que garantia drets de forma universal, sense separar la població ni per llengua d’origen ni per llengua d’aprenentatge. Malgrat les moltes mancances en la seva aplicació, malgrat la deixadesa de les administracions i malgrat tots els malgrats que la feien insuficient per garantir un ús normalitzat de la llengua catalana en contextos de poca presència natural del català, aquesta era la millor opció. La més ben enfocada. Perquè està enfocada sota el binomi llengua i cohesió social, un binomi contraposat al de llengua i segregació, que és el sistema al qual aboca aquesta proposta de llei nefasta que han impulsat el PSC, ERC, JxCat i els comuns per acontentar els afanys recentralitzadors de l’Estat espanyol. No és un invent nou, però és regressiu. En tenim experiències a Euskal Herria i a altres indrets dels Països Catalans: escoles diferenciades segons l’idioma.
Al Principat s’ha aplicat el binomi llengua i cohesió social des dels 80, quan es va optar per la immersió. Una opció aplaudida per les famílies d’origen immigrant, que reclamaven igualtat d’oportunitats en l’accés a la llengua del país, i que va resultar molt exitosa, especialment als barris metropolitans de classe treballadora. Aquesta opció es va tornar a posar en valor en un moment crític, a finals dels 90 i principis d’aquest segle, quan van començar a incorporar-se al sistema educatiu alumnes procedents d’arreu del món, a mitja escolaritat i en un nombre significatiu. Entre el 1991 i el 2004, el percentatge d’alumnat estranger arribat als centres educatius s’havia multiplicat per 9, passant del 0,81% al 7,6%, i s’havia distribuït majoritàriament a l’escola pública. La necessitat d’articular mesures que asseguressin una bona acollida afectiva, un correcte acompanyament socioeducatiu, una bona inclusió social i les millors condicions per a l’èxit educatiu de la mainada que s’incorporava tardanament al sistema educatiu feien imprescindible afrontar la formació del professorat per a l’educació intercultural i antiracista, d’una banda, i per a l’accés ràpid a la llengua d’aprenentatge, en un context plurilingüe, de l’altra. Però també calia articular mesures més globals per evitar la segregació.
Del trencament de la cohesió social i de la baixada en picat de la normalització lingüística del català, conseqüències de la proposta, se’n parla poc
Així doncs, per segona vegada i vint anys després, l’arribada migratòria d’arreu revalidava el valor cohesionador d’aquest sistema que opta per una escola que barreja tothom i busca l’equitat, malgrat que existeixi encara una segregació de classe i d’origen que cal superar, com recorden any rere any el Síndic de Greuges, les entitats pedagògiques de referència i les entitats en defensa dels drets dels infants.
No és el mateix aprendre i ensenyar català des d’una llengua romànica que des del xinès wu, el panjabi o l’amazic, per citar tres de les més de 300 llengües que conviuen als nostres barris i a les nostres aules. La innovació pedagògica va tornar a acompanyar la metodologia, primer amb l’acollida TAE i més tard amb el Pla LIC, amb les aules d’acollida i els Plans Educatius d’Entorn (el Pla LIC es va aprovar amb la consellera d’Educació Marta Cid en el primer tripartit, l’any 2004).
Tant amb la posada en marxa de la immersió als 80 com amb l’acollida LIC al canvi de mil·lenni sempre hi va haver debats previs de persones i organitzacions expertes, participació de la comunitat educativa, dels sindicats, anàlisi de models aplicats a altres països, contrast professional i metodològic, innovació i implicació de les universitats i la part responsable de les polítiques educatives. Van ser decisions madurades, decisions de país i de model de societat.
Ara, en canvi, curiosament altre cop 20 anys més tard, a correcuita i fent passar gat per llebre, com qui no vol la cosa, s’ha pres una decisió que va en sentit totalment contrari, sense el més mínim debat pedagògic previ. S’opta per la segregació lingüística, que és en el que es convertirà el mapa escolar des del moment en què cada centre decidirà quin pes donar a cadascuna de les llengües oficials, sense cap priorització pel català. L’origen del canvi no és tècnic ni sociolingüístic. És fruit de la recentralització política de l’Estat espanyol i del grau més de persecució contra la normalització lingüística del català al territori on la llengua és la pròpia, per bé que minoritzada. I és, sobretot, una decisió que hipoteca la cohesió social i la convivència del present i del futur, per dècades, si no s’hi posa remei. D’aquest trencament de la cohesió social i de la baixada en picat de la normalització lingüística de la llengua catalana, que són conseqüències més que evidents de la proposta, se’n parla poc en el debat públic.
Som en l’any Fuster, i no ens cansem de citar allò que tota política que no fem ens la faran en contra nostre. El que no comptàvem és que en contra nostre també hi serien, participant-hi, els partits que suposadament defensaven l’escola en català. Per responsabilitat, cal aturar aquest disbarat!
