Només fa cinc anys que el tema de conversa del dinar de Nadal era el procés d’independència. Aquest any d’això no n’ha parlat ningú, i no pas perquè els interlocutors hagin canviat d’idea, sinó perquè els arguments han deixat de ser eines letals capaces de destrossar la pau familiar per esdevenir, a poc a poc, la base de nous consensos personals i col·lectius. És curiós com allò que semblaven posicions irreductibles s’han convertit en un paisatge de possibilitats immenses. Uns estan convençuts que tot rau en la manca de lideratge i els altres en les virtuts eternes del perdó estatal; però entre la suficiència messiànica de l’independentisme radical i la comprensió generosa del germà gran apareix la treva indefinida que atorga de nou a l’escudella la representació mística de la concòrdia de Nadal.
Que això seria així ho sabíem amb antelació, de tal manera que un afrontava el dinar de Nadal amb la tranquil·la convicció de les converses familiars, tan avorrides com sempre i, per tant, plàcides i reconfortants. Ens les prometíem feliços, però heus aquí que el monstre de la discòrdia, que no respecta ni les festes més nostrades, aparegué de nou per treure les prunes al rostit i banyar-lo amb el regust agredolç de les superilles.
I per Déu que si la independència pot esvair la màgia nadalenca que manté les veritats com a secrets i empresona les ganes de fugir corrent, les superilles esdevenen el fruit d’una missió demoníaca que accelera la ruptura generacional, conrea divorcis i el pitjor: ens obliga a dinar fora de Barcelona perquè no hi ha cosins ni cunyades que vulguin venir-hi. Les superilles han sigut el Grinch d’aquest Nadal, una bèstia verda i peluda que espatlla la plàcida festa del nen Jesús. Posats a fer, ni tan sols ens hem barallat pel pessebre vertical de la plaça Sant Jaume, endormiscats, potser, per aquest altre pessebre que s’ha muntat a la Via Laietana.
La independència ja és una postal emmarcada penjada al menjador i les superilles un paisatge incert de la ciutat imaginada
Però, això sí, entre la independència i les superilles no hi ha color. Ningú sap on arribaríem amb la República Catalana i, per contra, tothom compta quant pujarà el preu del seu pis a Consell de Cent –i riu o plora segons sigui llogater o propietari– o calcula, temorós, els decibels que haurà de sentir de més si viu al carrer de sota. Que cal repensar la relació entre Catalunya i Espanya o de Catalunya dins d’Espanya és sabut per tothom, com ho és que cal reduir els cotxes que circulen per Barcelona. Un diria que són veritats a prova de consens, tot i que a força de posar-lo a prova podem espatllar-lo. Si alguna cosa cal saber en política és que no hi ha ningú tocat de la mà de Déu.
El dinar de Nadal és un termòmetre de les debilitats i de les fortaleses familiars. Ho aguanta tot fins que peta i hi va tothom menys qui ja ha petat. Aquest ni hi va ni se l’espera. Entre les amenitats dels entrants i els torrons aguantem estoics els embats de l’enemic recordant que encara hi estem convidats mentre fixem la mirada en algun cunyat nou que s’assembla vagament al d’abans. Per cert, ja no recordem el seu nom. I és que, per bo i per dolent, Nadal només és el pal del paller.
Ja no hi ha ningú tocat de la mà de Déu, ni dels dimonis, val a dir-ho. Uns i altres, perquè es toquen, cremaven dissidents a les fogueres en temps de la Inquisició, un costum menys assenyat que el Twitter, tot i que un bon cristià diria que el dolor de la carn cou menys que el de l’esperit.
A l’hora de marxar del dinar de Nadal, quan la redempció i el perdó han fet seny de nou, tothom es fa petons i es desitja el millor any nou. Hi ha una humil sinceritat en tot plegat. La independència ja és una postal emmarcada penjada al menjador i les superilles un paisatge incert de la ciutat imaginada. Tant de bo cada dia fos Nadal.
Xavier Marcé, regidor de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor del Districte de Nou Barris
