Aquest 8 de març hem vist com Barcelona s’omplia de pancartes liles amb un missatge molt concret: Trenquem el sostre de vidre: perquè les nenes d’avui siguin les caps de demà. Aquesta frase, que bé podria haver signat el comitè executiu d’una gran multinacional o alguna fundació bancària, portava, però, la signatura de l’Ajuntament de la nostra ciutat. Una frase, la de trencar els sostres de vidre, que es va popularitzar durant l’onada de feminismes liberals dels 90 i que, afortunadament, hem deixat enrere. Una onada que només pensava en les dones europees i amb un poder adquisitiu elevat com a subjecte dels feminismes, però que oblidava totes aquelles que han d’escombrar els vidres del sostre trencat quan algú el trenca.
Aquesta campanya ni respon a les reivindicacions dels feminismes el 2024 ni proposa cap política transformadora. Fa, de fet, tot el contrari: buida els feminismes del seu potencial per subvertir l’ordre social i les opressions d’una lògica patriarcal, capitalista i racista que segrega els cossos segons com siguin de productius. Converteix els feminismes en una eina al servei de les lògiques corporatives i de mercat, que lluny de permetre un alliberament col·lectiu de totes les dones en la seva diversitat proposa una sortida individualitzada de les situacions d’opressió el preu de la qual és acabar oprimint altres dones. La CEO del futur continuarà explotant laboralment les dones treballadores o externalitzant les cures i la neteja en dones migrades, sense lluitar per la dignificació de la seva feina. I això, lluny de qüestionar o enderrocar un sistema injust i desigual, el que fa és posar-hi una bastida pintada de lila per evitar que caigui.
La CEO del futur continuarà explotant laboralment les dones treballadores o externalitzant les cures i la neteja en dones migrades
Però aquesta campanya no només té un problema en el concepte de trencar els sostres de vidre. El té, també, en imaginar els feminismes com una utopia que potser no arriba mai. Els feminismes no són una sala d’espera; són una eina per transformar el present, aquí i ara. Les nenes de Barcelona no han d’esperar a ser grans per esdevenir el que desitgin, sigui rectora o professional de neteja. Les nenes de Barcelona poden gaudir ja, el 2024, d’una societat millor amb unes institucions públiques que responguin a les seves necessitats. Així ho hem fet durant els últims 8 anys: lluitant contra la feminització de la pobresa amb programes d’inserció com el Labora o els Punts de Defensa dels Drets Laborals, construint una ciutat cuidadora amb el VilaVeïna o el canguratge municipal i lluitant contra les violències masclistes amb projectes com el protocol No Callem, que ha permès el judici de Dani Alves. I així ho hauria de poder continuar fent qualsevol govern de la ciutat.
Per poder-ho fer, primer cal apropar-se a les manifestacions feministes als carrers, a les entitats dels nostres barris, a les activistes i lluitadores que treballen més enllà del 8M i que han fet de Barcelona una ciutat referent en els feminismes i la consecució de drets. I aquests espais de reflexió i avantguarda estan, per sort o per desgràcia, molt lluny dels despatxos on les CEO dissenyen campanyes alienes a les dones treballadores i a la diversitat dels feminismes. Les nenes no han d’esperar al demà per tenir una ciutat feminista, justa i segura. I Barcelona, tampoc.
Jess González, regidora de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona i diputada d’En Comú Podem al Parlament de Catalunya
