Després d’anys de reivindicacions, de promeses i de topades entre ministeris, arriba per fi una llei d’intermitències laborals que reconeix les característiques de les professions que aplega el sector de la cultura. Era just i ja era hora. Ha calgut esperar que arribi un ministre capaç de separar el que és estructural dins la dimensió puntual, sempre enlluernadora, que envolta el món dels artistes i de la creació cultural. Aquest marc normatiu, conegut com a estatut de l’artista, posa sobre la taula tres elements essencials per al futur del sector. En primer lloc, fa una radiografia de quins són els oficis afectats, la qual cosa és important perquè obre la porta a les progressives incorporacions que caldrà fer en un àmbit en constant hibridació. En segon lloc, reconeix el caràcter temporal de moltes activitats, atorgant als professionals els beneficis propis d’una contractació estable. I, en tercer lloc, i a parer meu el més rellevant, obliga els agents de la cadena de valor de la cultura a regularitzar els models laborals evitant una doble precarització: la jurídica i la salarial.
L’estatut de l’artista blanqueja el sector de la cultura, circumstància fantàstica de la qual ens hem de felicitar, però també obliga a repensar moltes de les pràctiques habituals en les polítiques culturals públiques, alhora que qüestiona alguns dels seus criteris fundacionals.
La funció que relaciona polítiques culturals i la reducció de la precarietat del sector no és altra que la d’incrementar els mercats de la cultura. És a dir, ras i curt, més consum cultural. Les polítiques públiques sovint obliden aquest criteri refugiant-se en un paper productiu i prescriptor, la qual cosa serveix per afermar un determinat cànon artístic, però rarament per assegurar feines continuades. La clau de volta de tot plegat implica repensar, sense prejudicis, les relacions entre el món públic i el món privat en l’àmbit de la cultura, atorgant a cadascú el paper que li correspon i evitant, conseqüentment, falses intromissions.
Les virtuts de l’estatut de l’artista i les expectatives de futur que ha generat podrien quedar en poca cosa si el sector no canvia moltes de les seves pràctiques
Una bona producció al Grec assegura excel·lència, prestigi i opinió pública, però cal que hi hagi més teatres oberts i plens cada dia perquè els actors puguin viure de la seva feina. Un artista visual vol estar als museus per ser reconegut i per millorar el seu catxet, però necessita galeries i col·leccionistes que li comprin les peces. Una actriu de cinema vol guanyar un Gaudí o un Goya amb una pel·lícula excel·lent, però cal que se’n produeixin moltes (segurament de menor interès) per no haver de marxar on hi hagi una veritable indústria audiovisual. Un grup musical no pot sobreviure amb una gira de 10 festivals estiuencs; li calen sales arreu per tocar cada dia.
Pretendre que aquestes realitats arribin soles, de la mà de la iniciativa privada, sense una completa i volguda complicitat pública, és un error. Per aconseguir-ho cal treballar plegats, compartir objectius, planificar adequadament les accions i definir de manera conjunta el paper que toca jugar a cadascú. Perquè l’estatut de l’artista millori la vida de la major part dels treballadors de la cultura cal que l’empresariat tingui estabilitat i que pugui assumir el risc de les seves produccions amb la tranquil·litat que dona saber que si fracassa hi haurà noves oportunitats. Cal que els sindicats facin la seva feina i assegurin que el treball dels artistes estigui adequadament contractat, i cal que els ciutadans apreciïn el que val la cultura participant dels seus costos a l’hora de comprar l’entrada.
Les polítiques públiques han obligat molts artistes i creadors a convertir-se en empresaris d’ells mateixos. No és una mala solució si darrere hi ha un projecte sòlid i un pla de creixement, però és terrible quan esdevé únicament un mecanisme per accedir a subvencions o una pràctica per sobreviure als desaires empresarials. Les virtuts de l’estatut de l’artista i les expectatives de futur que ha generat podrien quedar en poca cosa si el sector no canvia moltes de les seves pràctiques, i això, pel lideratge que exerceix i per la seva omnipresència en moltes comunitats i ciutats espanyoles, només serà possible si el primer pas el fa el sector públic.
Xavier Marcé, regidor de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor del Districte de Nou Barris
