L’impacte de l’anomenat edatisme en la salut i el benestar de les dones és cada cop més evident i preocupant. Diversos estudis ja han posat sobre la taula les conseqüències tan negatives d’aquests estereotips i prejudicis, arrelats a tots els àmbits de la societat occidental i vinculats a una visió totalment distorsionada i negativa del fet de sumar anys i dels canvis fisiològics que experimentem. Aquest edatisme no només està perpetuant una invisibilització de les dones grans a la vida pública –com a ciutadanes amb drets, experiència i maduresa a aportar–, sinó que, en el pitjor dels casos, està contribuint a moltes situacions de maltractament físic i psicològic estructural. És, per tant, una greu forma de violència, que s’afegeix a tot l’espectre d’abusos, desigualtats, discriminacions i mancances de drets que patim pel fet de ser dones. Així doncs, ja triguem a plantar cara a l’edatisme, de manera individual i col·lectivament!
L’augment de la població anciana és una realitat a tot el món. Però també és evident que no reben el mateix tracte ni consideració les persones grans depenent de la part del planeta on visquin o de si són homes o dones. Mentre que als països orientals com la Xina, l’Índia, el Japó o Corea hi ha un gran respecte i admiració per als majors de seixanta-cinc anys, sobretot per part de la família, a les societats occidentals com la nostra el pes i el reconeixement de les persones grans s’ha anat diluint per la tirania d’imposar que l’edat marca qui ets, com has de sentir, comportar-te i actuar en societat. Parlem d’una cultura assentada en l’individualisme i l’ideal dels cossos perfectes i joves com a valors d’èxit i de reconeixement públic, relegant l’experiència, la perspectiva i la maduresa en un pla molt secundari. Això encara es fa més evident en les dones, on l’ideari col·lectiu ha lligat el valor social a la bellesa, a la joventut i a la capacitat estereotipada de ser mares, esposes i àvies. I, quan deixem de ser joves, o se’ns invisibilitza o se’ns relega al paper de cuidadores, assumint un paper secundari o accessori. La vellesa es percep plena de connotacions encara més negatives en el cas de les dones, marcades per una societat evidentment masclista, que perpetua tòpics sexistes i dels cossos perfectes des del cinema, la publicitat, la televisió i també des del món empresarial i institucional, amb la pluja diària i permanent de missatges discriminatoris –sobre dependència, malaltia, deteriorament, aïllament i solitud– que van calant des de la infància i durant les diferents etapes de la vida. Missatges constants que, alhora, ens condueixen a l’autoaïllament i a una soledat no desitjada, greus conseqüències d’aquest edatisme tan cruel.
Ja el 2021, amb els efectes de la greu pandèmia de la covid especialment entre la gent gran i les dones, des del Ministeri de Sanitat es va endegar una campanya per erradicar l’edatisme com a forma de maltractament discursiu contra les persones grans. Es va fer a través de la promoció de l’envelliment actiu i saludable i de la participació activa en la presa de decisions. Es concep la vellesa des del necessari paradigma de la diversitat, i on les capacitats físiques i mentals de les persones no venen determinades per l’edat cronològica, sinó per la seva capacitat funcional. Entre les eines i estratègies que es despleguen hi ha el fet de comprendre l’envelliment com una etapa més de la vida, i també el de contrarestar els conceptes negatius i estereotipats amb el reconeixement de la diversitat de l’envelliment. Aquesta estratègia parteix dels efectes mesurats que causen els estereotips i prejudicis associats a l’edat de les persones. De fet, segons dades del Ministeri, s’ha demostrat que l’edatisme produeix estrès cardiovascular i que els adults més grans amb actituds negatives sobre l’envelliment poden viure 7,5 anys menys de mitjana que les persones que tenen actituds positives.
Quan deixem de ser joves, o se’ns invisibilitza o se’ns relega al paper de cuidadores, assumint un paper secundari o accessori
Alhora, l’edatisme perpetua el demolidor concepte d’envelliment associat a una etapa “poc estètica o atractiva”, on les dones són una diana encara més evident i cruenta. Un altre dels greus efectes d’aquesta discriminació per raó d’edat és que les dones, a mesura que fan anys, deixen de tenir presència als mitjans de comunicació i a la vida pública i, per tant, pateixen una doble invisibilització i infrarepresentació en la presa de decisions. En conjunt, augmenta una doble vulnerabilitat –per ser dones i per ser persones grans– i, alhora, patim una paradoxa: vivim més anys però amb pitjor salut i qualitat de vida que els homes.
Continuem amb algunes dades per entendre aquest context de feminització de l’envelliment o del que algunes persones defineixen com la “revolució de la longevitat”. Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), dues de cada 10 persones al país són majors de seixanta-cinc anys (9 milions de persones en total), i s’estima que el 2050 aquesta xifra pujarà al 31,4%. Alhora, a Espanya l’esperança de vida en néixer és de 80,43 anys en els homes i de 86 en les dones. Però, paradoxalment, tot i que les dones vivim més anys, ho fem en pitjors condicions de salut i benestar –físic i emocional. Hi ha moltes variables que incideixen en una pitjor qualitat de vida: el biaix de gènere a la medicina, el pitjor accés als recursos i el nivell adquisitiu, el repartiment desigual de les cures als fills i persones dependents… I, indubtablement, l’edatisme s’afegeix com un multiplicador d’aquesta vulnerabilitat.
Per tant, ens sobren els motius per combatre l’edatisme i les seves conseqüències! Des del món local hem d’abordar les diferents etapes de l’envelliment actiu, no només des de la millora de la qualitat dels serveis assistencials i donant resposta als problemes reals i palpables –com són la soledat no desitjada o la necessitat de suport al benestar emocional–, sinó també posant el focus en el paradigma de la participació intergeneracional. Això vol dir impulsar projectes, iniciatives i espais de diàleg per al reconeixement i visibilització de persones de diferents edats i generacions, on es comparteixi la presa de decisions des d’una posició d’igualtat i de respecte mutu. Aquesta intergeneracionalitat és imprescindible i aporta una enorme riquesa a les polítiques locals que cal saber aprofitar. Es tracta d’un model que prioritza que la gent gran no se senti com un “col·lectiu” a banda, sinó part d’un conjunt ampli, heterogeni i divers que proporciona un enorme valor afegit.
A Santa Coloma tenim en marxa diverses experiències intergeneracionals que estan donant molts bons fruits. Una és el projecte dels horts de La Ciba, on, per una banda, reconeixem i fomentem l’experiència que poden aportar les persones, però on el treball de la comunitat i la suma de coneixements compartits pren molta força i contribueix a trencar tòpics a favor de la igualtat. Un altre exemple el tenim amb el Consell de les Dones, un altre espai de diàleg amb caràcter decisori on es prioritza la presència i representativitat des de la diversitat. O el programa municipal per a la coeducació, un altre punt de partida cabdal per lluitar de manera efectiva contra l’edatisme, a partir de la suma d’experiències de diferents tipus de famílies, de pares, de mares, d’avis i àvies i, en definitiva, de tothom que vulgui sumar i aportar en la criança compartida dels més menuts.
Des de les administracions públiques i governs locals és cabdal crear i fomentar aquests espais d’opinió intergeneracionals per trencar amb la invisibilitat i el tracte discriminatori. És la manera de contribuir a aquest necessari canvi de pensament, de sentir i d’actuar en societat i com a individus respecte a l’edat i l’envelliment, i és un primer pas poder garantir que les comunitats fomentin les capacitats de les persones grans. Si volem fer barrera contra el continu i perniciós bombardeig de missatges contra l’envelliment com alguna cosa a combatre, retardar o evitar, cal avançar en polítiques i legislacions que protegeixin els drets humans de totes les persones. Estic segura que amb l’aprovació de la llei orgànica de representació paritària i presència equilibrada de dones i homes, que té l’objectiu de reforçar la presència de dones en òrgans de direcció de les grans empreses, però també a les administracions públiques, estem cada cop més a prop de la necessària igualtat real i efectiva. I espero que també serveixi de revulsiu contra l’edatisme. Fem que el temps jugui a favor nostre!
Núria Parlon Gil, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet
