No hi ha dubte que els grans avenços de país en igualtat han estat gràcies a la lluita feminista i als acords polítics cabdals que han servit per avançar en els drets de les dones i, en definitiva, en benefici del progrés i del benestar de tota la ciutadania. Un exemple indiscutible va tenir lloc el 2017, quan es va aprovar el Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere, per unanimitat de tots els partits amb presència al Congrés dels Diputats. Per primer cop, tots els grups polítics s’unien en un únic i ferm objectiu: l’eliminació de qualsevol mena de violència contra les dones i en la defensa dels drets i les llibertats fonamentals. Han passat sis anys des de llavors i l’entrada de la ultradreta als governs locals, autonòmics i estatals no només amenaça aquest objectiu de consens unitari, sinó que pretén invisibilitzar una realitat que existeix amb xifres irrefutables –ja són 1.206 dones assassinades per violència de gènere des de l’1 de gener del 2003 fins avui. Neguen els feminicidis i que la violència tingui gènere, malgrat que les dades dels perfils dels agressors són una evidència. Començant pel llenguatge –violència “intrafamiliar”–, estan negant que ens maten per ser dones. I les definicions que volen imposar aquests partits misògins són tota una declaració d’intencions. Allà on governen, sols o en coalició, demostren amb fets que les dones i el feminisme són l’enemic a combatre, com ho són tots aquells avenços en les llibertats i els drets de totes les persones i col·lectius. Són, per se, una amenaça d’involució.
Ara fa cinc anys, milions de dones vam sortir al carrer, el 8 de març del 2018, en una de les mobilitzacions més multitudinàries que es recorden en aquest país. Moltes feministes vam començar a parlar de la “quarta onada del feminisme”, que es va caracteritzar, sobretot, per una lluita unitària contra les violències sexuals que es va obrir amb el moviment #MeToo als Estats Units, entre altres països, i que es va estendre a tot el món. Va servir per trencar molts silencis, posar el focus en el suport a les víctimes i assenyalar els agressors. Sens dubte, va ser un important punt d’inflexió en favor de la llibertat i de la dignitat de les dones en l’àmbit professional i personal. Tot un revulsiu social que va marcar un abans i un després en l’imaginari col·lectiu. I com sempre passa quan hi ha avenços transcendentals en favor dels drets de les dones, el patriarcat va passar directament a l’atac amb l’objectiu de blindar els seus privilegis antropocèntrics. Ho hem vist en cada onada feminista. I la història, malauradament, s’està repetint.
Va ser l’any 1968 quan Martha Weinman Lear va mencionar per primer cop el concepte “onada feminista” en un dels seus articles al diari The New York Times per descriure els cicles d’acció col·lectiva i reivindicació de les dones. Les grans referents en història del feminisme coincideixen que la primera onada es va dedicar a la lluita contra l’opressió i el dret a vot, una lluita que es va perllongar durant els segles XVIII, XIX i principis del XX com a protesta contra la negació dels drets civils i jurídics de la població femenina. Aquella lluita va ser protagonitzada pel moviment sufragista, l’objectiu del qual va ser aconseguir el dret a vot de les dones i el reconeixement del dret de ciutadania. El moviment sufragista va topar amb una forta oposició. El cas britànic és el millor exemple de mobilització antisufragista amb la fundació, el novembre del 1908 a Londres, de la Lliga Nacional de Dones Anti-Sufragi (Women’s National Anti-Suffrage League). Els líders de la Lliga Anti-Sufragi pressuposaven que la gran majoria de les dones britàniques no estaven interessades a assolir el dret a vot i advertien contra el suposat “perill” que un “petit” grup de dones organitzades forcessin el govern a canviar el sistema electoral.
La segona onada del feminisme va centrar el seu focus de reivindicacions en la necessitat d’avançar en la lluita contra la desigualtat de facto: els drets sexuals i reproductius de les dones. Després d’haver assolit el vot femení en gairebé tots els països occidentals, el Nou Feminisme va sorgir a les acaballes dels anys seixanta del segle XX a Europa precedit d’una àmplia sèrie de manifestacions teòriques i pràctiques que permeten identificar els principals corrents d’aquesta època amb el feminisme liberal, el feminisme radical i el feminisme socialista. Gràcies a les lluites feministes en favor de la llibertat sexual, es va obtenir la legalització, a principis dels anys seixanta, de la píndola anticonceptiva, entre altres passos cabdals. Aquesta segona onada va ser un veritable moviment de masses que va incloure dones de tots els orígens i comunitats oprimides, i amb grans figures de llavors com Gloria Steinem, Angela Davis o Dolores Horta, referents indiscutibles d’aquell moviment que va significar un fort cop a les estructures bàsiques del capitalisme –la família, la monogàmia i l’heterosexualitat–, els defensors de les quals no trigarien a contraatacar amb polítiques ultraconservadores.
Des de les ciutats i el món local hem de garantir els drets de ciutadania de les dones en totes les dimensions i àmbits necessaris
El moviment feminista es va intensificar de nou els anys noranta, amb la tercera onada. Llavors, el feminisme va posar la mirada en la diversitat existent entre les dones, atenint-se a qüestions com la classe, la cultura, la raça, l’ètnia o la referència sexual. Es comença a parlar obertament del “problema del patriarcat”, es posen sobre la taula les injustícies imposades per la cultura i no la natura (sexe-gènere), es referma el pensament feminista, s’estén la coeducació i s’influeix en les institucions internacionals, nacionals i locals per canviar legislacions i codis. Es reivindica la despenalització de l’avortament i es legislen i practiquen les polítiques d’igualtat. I arribem a la quarta onada, en el marc del Dia Internacional de les Dones, aquell 8 de març del 2018, amb una vaga general massiva de cures i manifestacions a escala mundial que va tenir també, a posteriori, uns efectes bel·ligerants dels reaccionaris. Els partits d’ultradreta arreu d’Europa, així com el trumpisme als EUA, enarboren la bandera del capitalisme patriarcal més salvatge, atacant frontalment els drets de les dones. I ho continuen fent.
Davant d’aquestes forces reaccionàries, blanquejades per molts mitjans de comunicació, les persones que defensem la necessitat d’avançar cap a un model de societat més just i igualitari ho tenim clar: o igualtat o barbàrie. En aquest sentit, des del món local podem fer –i molt– per garantir la necessària defensa de la igualtat i del progrés com a binomi inseparable. En aquest sentit, des de La Ciba continuem avançant en un model holístic de polítiques per la igualtat real i efectiva de les dones i els homes. N’és un exemple l’organització de la 3a edició de l’escola d’estiu La Ciba Summer Camp, un espai formatiu, però també de trobada i d’intercanvi, entorn de valors feministes i que ens brinda l’oportunitat de continuar avançant cap a un model de ciutadania formada i compromesa en els valors del feminisme, a partir de tres línies de treball: la digital, la coeducadora i la verda, amb activitats dels tres àmbits adreçades a tota la ciutadania i també a les famílies i infants.
Les accions que giren entorn de la digitalització volen fomentar les noves tecnologies, acostar-les a col·lectius que hi tenen menys accés, trencar la bretxa digital de gènere, dotar d’eines el jovent sobre la seguretat a les xarxes i reflexionar sobre la intel·ligència artificial i com aquesta ha entrat a les nostres vides per quedar-s’hi. Pel que fa a la línia coeducadora, es tracta de generar espais per compartir entre infants i famílies, per fomentar una educació igualitària informal i de qualitat i alhora que els i les infants puguin gaudir d’activitats especialment pensades per a elles i ells, amb una perspectiva de gènere i interseccional. Aquest any hem volgut que la Summer Camp fos també un espai que donés centralitat al joc, com a eina d’aprenentatge i com a espai de distensió, alhora que també per a la imprescindible reflexió.
Una altra novetat és la participació en les activitats de l’escola d’estiu de La Ciba d’infants i joves que assisteixen als casals d’estiu de la ciutat. Jugaran i aprendran el joc cooperatiu, a posar en qüestió els rols de gènere o com posar-se les ulleres liles quan llegeixin contes infantils. Els i les més joves podran participar en tallers digitals que els permetran gaudir dels jocs virtuals i d’aprenentatges sobre les xarxes. I potser obrir la porta a plantejar-se uns estudis en aquest àmbit, ja que sovint totes i tots coneixem i ens movem per les xarxes socials de forma informal, però desconeixem l’amplitud i el potencial del món digital pel que fa a àmbits com la programació o la ciberseguretat, els quals es poden escollir com a futur àmbit professional.
Apostem també per acostar aquest saber digital a tota la ciutadania, però especialment a les dones, en la línia del que ja anem proposant durant tot l’any, amb l’aproximació als nous telèfons intel·ligents i a la infinitat de possibilitats que ens ofereixen per fer-nos la vida més fàcil. A més, la proposta fa un pas més enllà i convida les dones a introduir-se en la programació, la ciberseguretat o la intel·ligència artificial.
En definitiva, des de les ciutats i el món local hem de garantir els drets de ciutadania de les dones en totes les dimensions i àmbits necessaris. Perquè només així aconseguirem ciutats sense barreres, més igualitàries, més sostenibles i lliures de violències i on les desigualtats de drets siguin només cosa del passat.
Núria Parlon Gil, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet
