A casa meva, els meus pares em tenien formalment prohibit referir-me a la principal avinguda barcelonina amb el mot de “les Rambles”, en plural. Sempre havien defensat que el seu nom genuí era i és en singular: la Rambla. Tant li fa que el nom dels diferents segments del bulevard vagi canviant a mesura que es baixa o es puja. La Rambla és sempre la mateixa, única i diferent de tots els altres carrers i avingudes. Per tant, em vaig acostumar al singular en una època en què tothom emprava el plural per designar-la.
És per aquest motiu que em va semblar particularment interessant la cançó de Santiago Auserón (Radio Futura) el primer cop que la vaig sentir: “Al final de la Rambla me encontré con la negra flor”.
Anys més tard, quan ell va compondre les cançons i la banda sonora de l’espectacle de Dagoll Dagom Cacao, li vaig preguntar a què es devia aquest bon ús del singular. Em va explicar que un bon amic seu, Jenaro Talens, un dels artífexs de la famosa movida madrileña, l’hi havia comentat i ell havia seguit el seu consell, cosa de la qual n’estava molt orgullós. Així mateix ho havia fet jo en escriure una cançó de Glups! (naturalment, també amb Dagoll Dagom) en la qual un transvestit convidava els seus conciutadans a fer fora els seus complexos i reunir-se amb ell i baixar a la Rambla. “Abandona el teu destí i baixa amb mi a la Rambla”, deia la tornada de la cançó que, a l’escenari, interpretava magníficament Pep Molina, en una mena d’himne “trans” molt abans de la moda.
Tant li fa que el nom dels segments del bulevard vagi canviant: la Rambla és sempre la mateixa, única i diferent
També un altre artista de la meva tendra joventut, el galàctic Jaume Sisa, al disc La màgia de l’estudiant hi havia posat una cançó que no es va fer gaire popular però que a mi em sembla molt bona: “Han tancat la Rambla, han fet fora tothom, han buidat els arbres dels ocells i les flors”. Les imatges evocaven un paisatge de ciència-ficció: la Rambla deserta. Un malson impossible.
Tanmateix, la cançó més emblemàtica que fa referència a la nostra estimada via, la del Gato Pérez, vell amic de xerrades i bars, en parla en plural. Quina llàstima! Més d’una vegada li havia comentat, recolzats a la barra de Zeleste o de Miramelindo, i ell s’excusava tot dient que, si fos a fer, canviaria el plural pel singular. La tornada de la cançó, tot un homenatge a Barcelona, feia així: “Hi ha gitanos i jueus, valencians i portuguesos, andalusos i argelins, mallorquins i aragonesos, i unes Rambles que van plenes de fecunda humanitat, oasi de tolerància impossible d’amagar”.
Proposo recuperar el singular i convertir aquesta rumba en l’Himne de la Rambla.
Joan Lluís Bozzo, actor i director de teatre
