Un element molt simptomàtic de la situació actual és que treballar pugui implicar indefinidament pobresa, una realitat que confronta amb l’expectativa popular covada en el model d’estat del benestar construït i acordat entre el desenvolupament econòmic europeu-occidental dels anomenats trenta anys gloriosos (1945-1975): si es treballa, es contribueix al desenvolupament, i d’aquesta contribució el treballador té assegurada la protecció del sistema. Quan es trenca la relació de correspondència entre treballar, prosperar i saber-se protegit, la incertesa vital aclapara les biografies de les classes populars. En uns, perquè l’activitat laboral no permet dur una vida autònoma; en altres, perquè el risc de caure en l’heteronomia si canvien les condicions laborals és una possibilitat ben factible. El darrer informe de CCOO Catalunya, Una aproximació a la pobresa en el treball (2023), confirma que, tot i els efectes positius de l’increment del Salari Mínim Interprofessional entre les posicions ocupacionals més precaritzades, unes 350.000 persones es troben en risc d’exclusió social malgrat disposar de contracte de treball, o que unes 573.000 menors de 65 anys viuen en llars de molt baixa intensitat de treball, això és: treballen menys del 20% del seu potencial laboral.
Actualment, l’1% més ric entre la població espanyola (unes 463.000 persones) acumula el 24,3% de la riquesa personal de l’Estat, gairebé un 2% més que el 2011. Mentrestant, al voltant de 23 milions de persones en la franja més pobra de la mateixa població recullen aproximadament el 6,7% de la riquesa. Segons dades de l’Enquesta de Condicions de Vida del 2021, el panorama a Catalunya és que un 58% de la població (unes 4.384.000 persones) obtenen rendes de treball suficients per mantenir-se i, una minoria, viure molt folgadament. L’altre 42% (al voltant de 3.183.000) depenen d’altres ingressos en forma de prestacions socials per tal d’assolir certa autonomia. Una part d’aquest grup escapa de la pobresa gràcies al sistema de protecció social (pensions de vellesa i supervivència o prestacions d’altra índole econòmica). I, ara (2023), al voltant d’un milió i mig de persones (100.000 més que el 2019) es troben en situació de pobresa monetària, al llindar del 20% de la població. Unes 283.000 llars viuen en condicions greus d’insuficiència econòmica.
Quan es trenca la relació de correspondència entre treballar, prosperar i saber-se protegit, la incertesa vital aclapara
Els perfils de la pobresa conflueixen en experiències de vida heterònomes per causa econòmica. Persones a l’atur i en situació d’inactivitat. Fins a un 40% dels desocupats són pobres, la qual cosa comporta un doble risc: a la falta d’ingressos salarials presents s’ha de sumar la manca de cotització que permet obtenir prestacions socials contributives en un futur. Hi ha 111 dones pobres per cada 100 homes que ho són. Les que són grans i viuen soles amb baixes pensions contributives, no contributives o de viudetat, i les famílies monoparentals, l’absoluta majoria de les quals comandades per dones, moltes d’elles ocupades en el sector més precaritzat dels serveis a les persones i a la llar. El 42,6% de les persones estrangeres es troben en situació de pobresa, fins a tres vegades més que els ciutadans espanyols, amb l’agreujant que les seves opcions laborals són pitjors, tenen un menor accés a prestacions de protecció i, ara per ara, componen famílies més nombroses i amb més infants a càrrec. Els individus amb una baixa formació curricular presenten un risc tres vegades més gran que la població amb estudis superiors de caure en la pobresa. I, finalment, els infants: segons l’Observatori Català de la Pobresa i la Inclusió Social, una de cada quatre persones pobres té menys de 16 anys (unes 336.859 a Catalunya) i presenten un 60% més de probabilitat de patir pobresa que els individus a partir dels cinquanta anys.
Tots aquests perfils prenen forma en el territori. Per exemple, les estadístiques metropolitanes sobre les condicions de vida mostren que la població de l’àrea metropolitana barcelonina en risc de pobresa es troba al voltant d’un 22,5%, dos punts més que abans de la crisi pandèmica. Situació que s’aguditza entre els menors de setze anys, arribant a un 33,4%. La població estrangera conté un 46,3% de pobres, i la que es troba a l’atur, un 42,5%. Hi ha, també, un horitzó incert en l’experiència de vida que condiciona el desenvolupament d’amplis sectors de la població: aproximadament un terç dels residents metropolitans presenten serioses dificultats per fer front a despeses imprevistes, les quals, de produir-se, fan trontollar seriosament les economies familiars. I, entre el 2020 i el 2021, gairebé la meitat de la població metropolitana (el 45,6%) que viu en règim de lloguer ha d’invertir més del 40% dels seus ingressos a cobrir les despeses de la llar, fet que obliga les famílies a seguir una mena d’economia de guerra domèstica. L’habitatge com a causant de pobresa. L’Enquesta de Cohesió Urbana (ECURB) del 2022 mostra que els motius econòmics per trobar habitatge són la principal motivació pel canvi de residència: si el 1995 el 5,7% de la població es movia de residència per aquesta causa, el 2022 ho fa un 24%. Heus aquí l’espiral de la segregació urbana.
