Els dies de Nadal tothom va exhibir a Instagram com havia passat els dies festius. La meva amiga Gemma i el seu xicot van ser uns dies a Frankfurt. La Júlia va optar pel bon temps de Fuerteventura. I el Lluís es va penjar la motxilla a l’esquena per fer el cim del Puigpedrós. Cap d’ells m’havia explicat els seus plans, però sé què van fer perquè són d’aquesta mena de persones que comparteixen la seva vida a les xarxes socials.
Des de la irrupció d’internet i dels telèfons mòbils, els autònoms –entre els quals m’incloc– no tenim vacances, però hem de suportar les vacances dels altres. Cosa que, a poc a poc i segons m’expliquen alguns amics, també els passa als assalariats. Això de no tenir vacances, vull dir. Allò altre, allò de suportar les vacances dels coneguts a través de les xarxes socials, també.
Més enllà de l’enveja sana (o no tan sana) que em provoca la felicitat dels meus iguals en època de recés nadalenc, el que em preocupa és allò de les no vacances: la impossibilitat de desconnectar totalment en aquests temps d’hiperconnexió i de sobreexposició, que tan bé ha descrit el filòsof Byung-Chul Han.
Qui no va atendre una trucada de feina durant aquells dies de descans? Qui no ha contestat un correu electrònic durant el cap de setmana? Qui no ha penjat un missatge a Twitter o una foto a Instagram perquè els seus clients no s’oblidin d’ell? Ara un s’explota a si mateix i creu que s’està realitzant.
La desconnexió digital ha esdevingut un símbol d’estatus; comença a ser un luxe reservat per a uns pocs
Aquesta transformació social, instigada per l’aparició d’internet i de les xarxes socials, condueix a l’augment de tota mena de malalties neuronals: depressió, trastorn per dèficit d’atenció, síndrome del treballador cremat… Facebook reconeixia fa poc en un informe intern que la seva aplicació d’Instagram empitjora els problemes d’imatge corporal de les adolescents.
La desconnexió digital comença a ser un luxe reservat per a uns pocs. Per exemple, per als enginyers de Silicon Valley, que recentment han començat a fer dejunis de dopamina, és a dir, a deixar de banda els telèfons mòbils durant alguns dies per retrobar-se amb el plaer de focalitzar la seva atenció. Aquests mateixos treballadors, que en el seu dia van inventar el botó de ‘M’agrada’ de Facebook o el de repiular de Twitter, són els que envien les criatures a escoles on prohibeixen els mòbils.
La desconnexió digital ha esdevingut un símbol d’estatus. El límit entre la vida professional i la personal es desdibuixa per a la majoria dels mortals. La connectivitat permanent afecta cada cop més les classes treballadores amb menor poder adquisitiu. Autònoms inclosos, per descomptat. Els que de debò estan al capdamunt de la jerarquia no tenen la necessitat d’interactuar en l’entorn digital, ni tampoc d’exhibir-se. Poden gaudir d’un temps de qualitat, que al final és el més preuat i el que persegueix la majoria. Encara més en època de descans, quan s’aguditza la tirania de la felicitat.
Seria tan èpic com fals concloure aquest article assegurant que no contestaré cap trucada de feina, ni respondré cap correu, ni tan sols escriuré un tuit o penjaré una fotografia a Instagram els caps de setmana. Em veuré obligada a fer-ho. Dubto que vostès siguin més afortunats. No s’estressin. Feliç 2022.
