Sovint, per poder assimilar la densitat de tot el que et transmet la ciutat, per poder interpretar-la i interioritzar-la, necessites viure-la des de llenguatges diferents. Jo, de vegades, la transite pensant que camine per un videojoc. No és que jo siga gamer ni res semblant. És sols que necessite pensar-la des d’un llenguatge lúdic, des d’un llenguatge que em permeta imaginar altres mons. Mons paral·lels per poder entendre la seua complexitat, i també per poder assumir-la. Imaginar-la així et permet pensar en diferents capes, viure-la com un espai en el qual es disputa el poder (tangible i simbòlic) de legitimitats i recursos.
Cada vegada imagine més la ciutat com una selva plena de perills tecnològics. De grans empreses que fan servir les infraestructures de la ciutat per traure’n benefici a costa de l’explotació de persones (Glovo i Amazon en serien els agents més evidents). De grans i no tan grans empreses que ens extrauen dades de manera continuada, atemptant contra la nostra privacitat, però també generant bases de dades que vendran perquè després entrenen algoritmes que ves tu a saber on ens portaran. D’administracions amb una governança amb poca cura per les dades que els proporcionem els ciutadans i que ves tu a saber qui, com i per què les gestionen. D’inversió pública (diners de tots) en programari privatiu que només manegen uns pocs, deixant-nos una infraestructura digital pública en mans privades… Un videojoc en el qual cada pas que fas està dataficat i a ningú sembla importar-li com això, no sols genera petjada ecològica, sinó que també condiciona el nostre futur. En aqueix videojoc sembla que tothom estiga pujat al tren del tecnooptimisme. Qualsevol cosa que siga (o sone) a tecnologia és bona.
És veritat que és un joc en el qual, segons com, t’entra ansietat. Un joc com els informes interns de Facebook, que diuen que perjudica la salut mental d’una de cada quatre persones. I la intimitat i la democràcia de cinc de cada quatre. En aqueix vídeo –joc– malson en el qual els equipaments públics de totes les administracions funcionen amb programari privatiu i no pots trobar pràcticament oferta pública de formació en eines lliures. On es parla d’humanisme tecnològic com un intent desesperat de tecnowashing, buit de contingut i ple d’interessos polítics i econòmics. En aqueix joc pots arribar molt fàcilment a una pantalla que et dona cert respir. Vas per l’avinguda Meridiana, poc abans (o poc després, depén d’on vingues) de l’Hipercor, agafes el carrer Concepción Arenal i arribes a l’antic Canòdrom.
La setmana passada vaig entrar en aqueixa pantalla del videojoc: vaig guanyar diversos punts extra i em vaig instal·lar a jugar la partida al Canòdrom. Vaig arribar-hi just en el moment en el qual Eurídice Cabañes deia que “no hay código sin cuerpos”. Era el decidimFEST i, encara que moltes de les persones que hi havia allà parlaven un llenguatge una mica críptic, la sensació va ser que aqueix era un dels espais en els quals es construeix el futur. Un futur on la tecnologia està al servei del bé comú i en el qual cabem totes.
Sembla que tothom estiga pujat al tren del tecnooptimisme; qualsevol cosa que siga (o sone) a tecnologia és bona
M’he resistit a escriure sobre això perquè no soc una experta tecnòloga, i amb la tecnologia i la tècnica ja se sap: fa cosa posar-se a parlar d’elles per por de no ser precisa o rigorosa en l’exposició. Per por de confondre termes i procediments. Però, al final, es tracta de compartir preocupacions, generar debats i, si és necessari, ja ens autoesmenarem o ens assenyalaran les nostres imprecisions. No he vingut ací a parlar del decidimFEST, o tal vegada sí, però volia fer-ho des de la preocupació esperançada.
Les nostres ciutats són sovint el banc de proves de solucions tecnològiques desenvolupades per empreses privades per, suposadament, millorar la nostra qualitat de vida. El paradigma de l’smart city (la tecnologia va tan de pressa que pareixeria que el concepte ja fera olor de vell): cedir les nostres ciutats com a laboratori per testar productes que després trauran al mercat. Sense governança pública, sense control del codi, quasi sense marcar les necessitats a les quals haurien de donar resposta aqueixos productes. Ara sembla que la cosa va més enllà (més enllà en termes d’afectació, de construcció de realitats). Les empreses ja ni tan sols dissenyen productes per millorar la vida a la ciutat. Usen les seues infraestructures i xuclen les nostres dades sense cap contrapartida. La frase “no hi ha codi sense cossos” em va fer pensar que no hi ha capitalisme de plataforma sense ciutat, sense infraestructures públiques (i ací estic pensant, de manera tramposa, principalment en Glovo, Amazon, Airbnb… –Amazon juga en una altra lliga–). Però la qüestió no és eixa. La qüestió és que la tecnologia i les grans empreses tecnològiques estan dissenyant i condicionant el desenvolupament del món. Des dels productes comercials que elaboren fins a les guerres epistèmiques que dinamiten la democràcia. Sembla com si tot això ja estiguera fora de l’abast dels diferents governs. No obstant això, es pot mitigar aqueixa ansietat que genera el monopoli tecnològic. D’una banda, perquè fins i tot som a temps d’organitzar-nos (ciutadania i governs democràtics, amb diferents estratègies, però necessàriament amb un mateix objectiu) per promoure regulacions a escala estatal, europea, planetària… que paren els peus a aquests gegants. Però també a escala local. Si em permeteu, fins i tot la proximitat pot jugar-hi un paper. Perquè podem construir alternatives. Reivindicar-nos com a subjectes de drets (perquè uns altres deixen de tindre privilegis: el privilegi de generar el nostre futur com més els convé).
En eixa illa xicoteta anomenada Canòdrom (i n’hi ha d’altres en cases particulars, en alguns centres socials, com l’Ateneu Candela de Terrassa, com en el seu moment la Lleialtat, la Caixa d’Eines i Feines…) hi havia gent que, des de l’altra part del món, compartia experiències sobre com articular-se davant de les violències masclistes que operen sobre els cossos (els cossos que no importen, que deia Paz Peña) de les dones en l’àmbit digital (“no hay código sin cuerpos”) o sobre com reflexionar entorn de la justícia algorítmica i a partir d’ací generar eines perquè la justícia no depenga d’un algoritme. O sobre l’impacte de la tecnologia en el medi ambient o el colonialisme de dades. La tecnologia no és neutral. Però també es parlava de la construcció d’alternatives de governança, desenvolupament i aplicació democràtica, com la plataforma Decidim… És en aqueixa xicoteta illa, que tant de bo prompte tinga desenes de rèpliques a l’àrea metropolitana i a tot el país, on la primera setmana de novembre es parla d’alguna cosa que està fora de la premsa mainstream però que habita en moltes cases: els videojocs, els drets digitals en l’àmbit dels videojocs.
Perquè el joc també és un camp de batalla, com ho és la ciutat. Com ho és la tecnologia. I, fins i tot, som a temps de lliurar-la, de conquistar la tecnologia per al bé comú. La batalla no va de passar-se una pantalla o dues, de passar-se el joc: ens hi juguem el futur, el dret al futur. Això és el que està en joc en la batalla per la sobirania tecnològica, per la creació d’infraestructures democràtiques lliures, públiques, comunitàries. On no prevalga el benefici privat, sinó que s’hi combine eficiència i justícia social. I aquestes setmanes tenim diversos exemples que ens demostren que és possible lliurar aquesta batalla i guanyar terreny lliure, igualitari i democràtic.
