Fa unes setmanes que volto per diverses ciutats catalanes, les quals tenen per característica comuna disposar de barris que concentren necessitats socials. La gent que viu en aquestes zones urbanes presenta majoritàriament precarietats, especialment pobresa i totes les conseqüències de fractura social que se’n deriven. És evident que a Catalunya hi ha un sector de població amb una clara manca d’oportunitats vitals, amb greus dificultats per prosperar. Qualifiquem de segregats els llocs on aquestes persones i famílies es concentren per viure (donat que és on poden residir per raons econòmiques). Curiosament, mai parlem de segregació quan en altres zones es concentra homogèniament gent rica. I caldria fer-ho, ja que, tècnicament parlant, Pedralbes a Barcelona, per posar un exemple fàcil, és un barri segregat.
Ara bé, el cert és que la segregació que afecta les classes populars és un dic evident a la prosperitat col·lectiva del nostre país. L’empobriment i altres problemes socials vinculats a la pobresa només fan que accentuar el risc d’exclusió respecte de la integració al conjunt de la societat. És essencial, però no és suficient, afrontar aquestes situacions amb polítiques públiques redistributives i predistributives. Cal, també, que els nostres municipis i ciutats es componguin de residents de diferents posicions econòmiques que comparteixin espais residencials i públics. Si no, la cohesió social esdevé una quimera i s’aguditza la dificultat per sortir de la pobresa o de l’exclusió de qui, patint-les, el seu àmbit de relacions es redueix a persones que viuen la seva mateixa situació. Per tant, com més segregació per a les posicions de classe més vulnerables, més complicacions per superar precarietats. I, en lògica conseqüència: com més barreja de condicions en un mateix espai residencial, més grans són les possibilitats de qui viu precàriament per millorar les seves condicions.
Els municipis, si no inclouen tothom, tenen el risc de perdre el senderi de la prosperitat i especialitzar-se en l’empobriment
Per tant, és molt mala notícia quan els alcaldes i les alcaldesses amb què m’entrevisto m’expliquen que observen com a les seves ciutats hi ha un nombre significatiu de famílies benestants que opten per marxar a viure a altres municipis del voltant. És clar que tothom és lliure de viure on li plagui, si s’ho pot permetre. Però aquest moviment de població és perniciós per a la cohesió social. Fa que en aquestes ciutats es vagi produint un canvi entre els seus residents: marxen els més pròspers i es queden i hi venen a viure els que ho són menys, de manera que la ciutat en qüestió tendeix a disposar de menys recursos tributaris i alhora ha de fer front a una despesa social més gran. Mentrestant, al voltant d’aquestes ciutats, un conjunt de municipis, per regla general més petits, es van nodrint de famílies benestants nouvingudes. S’especialitzen en la segregació territorial de rendes altes. Són municipis en què, per exemple, costa entreveure alguna promoció d’habitatge de protecció oficial, tenen bons ingressos econòmics per tributs municipals i la seva despesa social (en termes de cohesió i atenció a les precarietats) és baixa.
Un estudi de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autònoma de Barcelona sobre la ciutat de Mataró explica aquesta situació. Una cita literal de les conclusions: “Existeix una notable relació entre les dinàmiques demogràfiques, el fenomen de la segregació residencial i l’evolució dels recursos i les despeses locals de Mataró. La ciutat coneix un procés a través del qual veu l’increment de la proporció de població en situació vulnerable sobre el total, l’arribada de nombrosos contingents de població de renda baixa, la sortida de població de rendes mitjanes i altes cap als municipis de l’entorn i l’augment de la polarització social entre els barris que la integren. Al mateix temps, la ciutat disposa d’uns recursos econòmics notablement més baixos que la resta de municipis del seu sistema urbà, gaudeix d’una menor autonomia financera i una més baixa base fiscal i dedica un percentatge superior dels seus recursos a despesa social”.
Tenim interioritzat que la segregació a les escoles és un problema (quan es refereix a grups socials empobrits) perquè fa minvar les possibilitats de progrés dels infants i adolescents que les omplen. Diem que l’escola ha de ser un reflex de l’estructura i la diversitat social del país. Si l’escola inclou la pluralitat i les diferents posicions socioeconòmiques familiars, el conjunt del grup, per efecte de la cohesió social, tendirà a progressar més en conjunt, facilitant que els alumnes més desafavorits tinguin més possibilitats de sortir-se’n. Doncs el mateix passa amb els municipis. Si no inclouen tothom, tenen el risc de perdre el senderi de la prosperitat i especialitzar-se en l’empobriment. Si existís alguna cosa semblant a la solidaritat entre classes, fora important que aquelles persones amb més capacitat econòmica no abandonessin les seves ciutats d’origen ni es tanquessin en espais exclusius. Però, també, que els ajuntaments que componen un mateix sistema urbà cooperin per evitar l’especialització de la residència per posicions de classe, siguin precàries o benestants. Aquesta voluntat política té un instrument: el planejament urbanístic intermunicipal.
