El passat 24 de juny es va viure una de les situacions més greus dels darrers anys pel que fa a la vulneració de drets humans i a la violència institucional al pas fronterer entre Nador i Melilla, a la frontera sud. Aquest terrible succés va resultar en la mort de 37 persones, segons dades de l’Associació Marroquina pels Drets Humans (APDHA), en moltes persones ferides i en moltes d’altres apilades en condicions infrahumanes, en el que es poden considerar tractes degradants i inhumans. També es van produir nombroses devolucions en calent, contravenint els convenis internacionals en matèria de drets humans, la Llei d’estrangeria i tota la legislació internacional i interna en matèria de protecció internacional, obstaculitzant d’aquesta manera l’accés al dret d’asil. Quan els retornaven, la gendarmeria marroquina els apallissava davant la passivitat dels cossos policials espanyols. No obstant això, aquestes xifres s’han de posar en qüestió, ja que des del primer moment ha regnat l’opacitat, i les autoritats del Marroc han obstaculitzat qualsevol investigació per part d’organitzacions de la societat civil i han intentat amagar les dimensions reals de la tragèdia, per la qual cosa en podrien ser moltes més.
Ha passat un mes i, des d’aleshores, ha regnat la impunitat i el silenci de manera vergonyosa. Encara ressonen les paraules del president Sánchez i del ministre Marlaska felicitant els cossos policials del Marroc per la tasca de contenció i congratulant-se per la coordinació entre els governs d’ambdós països. La claudicació al regne alauita per interessos geopolítics és una porta de no retorn que posa en qüestió el compromís envers els drets humans de l’actual executiu. En aquest sentit, que diversos membres del govern assenyalin les màfies com les culpables del succés i la “violència” dels que volien saltar la tanca com a pretext per avalar les actuacions, tant de la banda espanyola com de la marroquina, és un insult a la ciutadania en general, així com a les organitzacions especialitzades en la matèria. Tots sabem que no hi ha màfies darrere d’aquests salts.
Si bé recentment el Consell d’Europa, el Parlament Europeu i el Defensor del Poble han exigit al govern espanyol explicacions i una investigació independent, durant el debat sobre l’estat de la nació no es va pràcticament ni posar sobre la taula aquesta tragèdia, que és de les més importants de les últimes dècades. L’executiu espanyol va evitar donar qualsevol explicació al respecte. Tampoc es van aprovar les propostes de resolució registrades en què es demanava una investigació sobre els fets de Melilla.
La normalització de la violència a la frontera és quelcom que cada vegada es va impregnant més a la societat civil i als representants polítics. No és anecdòtic que tant Marlaska com Robles, i el mateix Pedro Sánchez, en les breus intervencions al respecte destaquessin dues idees de manera reiterada: màfies organitzades i atac violent contra la integritat territorial. D’aquesta manera, comprant el marc conceptual de l’extrema dreta, normativitzen i justifiquen la militarització i securitització contra els altres. L’Europa fortalesa només empara i dona cobertura a aquelles persones que queden sota el seu paraigua, és a dir, aquelles que veu com a iguals, i no ho fa –o no de la mateixa manera– amb aquelles que representen l’alteritat. Àrabs, asiàtics, llatinoamericans i africans s’han conceptualitzat com a provinents de països menys democràtics, on la violència és la norma, més primaris, inferiors, i han estat summament cosificats. A conseqüència d’això, socialment i institucionalment pateixen violència i racisme. La deriva, i ja obsessió europea, ha fet de la frontera un sistema de governança bastat en l’exclusió, alhora que s’ha convertit en un espai d’excepció on tot s’hi val. I en aquest sentit, l’ús del llenguatge performatiu esdevé clau a l’hora de fer veraces realitats inexistents que gràcies al ressò mediàtic es converteixen en una suposada informació objectiva.
La deriva, i ja obsessió europea, ha fet de la frontera un sistema de governança bastat en l’exclusió
Però qui eren aquests altres de Melilla? Majoritàriament, nois sudanesos i sudsudanesos que fugien d’una de les crisis humanitàries més llargues i més importants, generadores de desplaçament forçat intern i extern, de les darreres dècades a la regió. Després de dues dècades de guerra, el Sudan es va convertir en dos estats –la República del Sudan i la República del Sudan del Sud– l’estiu del 2011 en aplicar-se els resultats d’un referèndum celebrat el gener del mateix any en què el 99% de la població va votar per la independència del sud del país. No obstant això, tot plegat no va culminar en un procés de pau efectiu, sinó que la zona va continuar immersa en una situació de violència com la que es vivia des de feia dècades, amb un important repunt el 2013.
Històricament, els conflictes que havien derivat en guerres civils es produïen per enfrontaments de caràcter ètnic i religiós entre el nord, de majoria àrab i musulmana, i el sud, integrat per comunitats negres i amb gran presència del cristianisme. Cal destacar també que un factor rellevant de l’alta conflictivitat ha estat la disputa històrica pel control de recursos naturals com el petroli. Nord i sud tenien control sobre un aspecte diferent i pugnaven per aconseguir el control total: el sud disposava de la ubicació dels jaciments, mentre que el nord de la capacitat de comercialització, transport i sortida dels hidrocarburs cap a tercers països.
Després d’anys de cops militars en ambdues bandes, la repressió, la violència, la manca de llibertats i l’empresonament sistemàtic a l’oposició han estat una constant i les disputes a les zones frontereres no han cessat. Això ha comportat que milions de persones s’hagin vist obligades a fugir de casa seva. Estem parlant de 2,3 milions de sudsudanesos sol·licitants d’asil i refugiats en països limítrofs, principalment Etiòpia, Kènia i Uganda, segons dades de l’ACNUR, als quals cal afegir la xifra d’1,6 milions de desplaçats interns, com indica l’IMDC en l’informe del 2021. Altres factors d’expulsió que cal tenir en compte són la virulència de l’impacte del canvi climàtic i la situació extrema de fam que pateix especialment el Sudan del Sud, un dels països més pobres del món.
Aquest breu resum només té la intenció de posar en context l’explicació de per què aquestes persones decideixen emprendre un camí per buscar refugi, i la ignomínia i la flagrant vulneració de drets fonamentals que representa el tracte rebut a la frontera sud.
Per això és necessari que alcem la veu per exigir una investigació independent, la fi de la impunitat i la violència, i que denunciem la política d’externalització de fronteres de la Unió Europea, que avala i condemna milers de persones a posar en risc la seva vida per cercar refugi, impedint l’accés a través de vies legals i segures. El gaudi efectiu del dret d’asil no hauria de dependre de les coordenades del país d’origen.
Dilara Ekmen, responsable d’incidència política i participació social de la CCAR, politòloga i Màster en Governança Global i Drets Humans
