Fa tres anys, la Generalitat de Catalunya presentava un estudi i certificava que la llengua catalana ja estava plenament normalitzada als municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona. Afirmava que els residents de la ciutat de Barcelona i el seu entorn entenien, llegien, parlaven i utilitzaven el català en uns percentatges molt similars als de la resta de Catalunya. Concretament, les dades deien que el 93,8% de les persones més grans de quinze anys entenia la llengua; el 83,6% la llegia; el 78,4% la parlava i el 72,6% la utilitzava amb més o menys freqüència.
Unes dades que no feien més que demostrar la plena incorporació de la llengua catalana a la vida quotidiana dels habitants dels municipis que pertanyen a l’àrea metropolitana de Barcelona, encara més tenint en compte que en aquest territori la llengua espanyola és la materna de la majoria de les persones.
Segurament no podríem dir el mateix en altres territoris de Catalunya on la llengua espanyola es troba en una situació totalment marginal, si prenem com a referència càrrecs públics com Albert Batet o la fugida Marta Rovira, que han mostrat en algunes de les seves intervencions en llengua espanyola deficiències greus.
Per tant, com a primera conclusió podem dir que el problema amb el català i l’espanyol als municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona no és lingüístic, és polític.
Els partits independentistes, que fa més d’una dècada que viuen de la roda del procés, utilitzen la llengua i creen un problema per tal de seguir amb el seu modus vivendi. En aquesta tasca sempre han comptat amb uns aliats, els socialistes i els comuns. Uns socialistes que es reclamen com a pares de la mal anomenada immersió lingüística i ara veiem com a molts municipis la segueixen defensant, i voten en contra de complir la sentència que determina que un 25% de les hores lectives als centres educatius s’ha de fer en llengua espanyola, possiblement la llengua majoritària dels votants del PSC. Els socialistes encara no han entès que ja no parlem d’un problema lingüístic, parlem d’un problema polític.
El problema amb el català i l’espanyol als municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona no és lingüístic, és polític
La llengua és la nova estratègia que els independentistes han trobat per seguir alimentant el procés. Un cop tenen els seus líders condemnats pel cop a la democràcia a Catalunya de l’any 2017 en llibertat gràcies a l’indult promulgat pels socialistes, després de negar-ho per activa i per passiva i mentint descaradament en la campanya de les últimes eleccions autonòmiques, calia trobar una nova eina per seguir inflamant la ciutadania. I un cop més, els socialistes no han fallat. Un cop més els trobem fent pinya amb els independentistes.
Parlem d’un problema polític perquè afecta molts àmbits i espais que traspassen el carrer: la persecució de la retolació en espanyol, les comunicacions entre l’administració autonòmica o local amb el ciutadà, la pressió que viuen els centres educatius –que a qui acaba perjudicant és als alumnes, com hem vist amb el nen de cinc anys de Canet de Mar i la seva família, amenaçats per demanar una cosa molt simple, el compliment d’una sentència que determina que el 25% de les classes ha de fer-se en llengua espanyola–… Avui dia encara no he vist cap representant socialista sortint a rebutjar aquestes pràctiques lamentables i a defensar els drets d’aquests i d’altres ciutadans. Com tampoc hem vist sortir en aquesta defensa ni actuar d’ofici, com fan moltes vegades, ni el Síndic de Greuges, Rafel Ribó, ni el nou Síndic de Barcelona, David Bondia, segons ell un ferm defensor dels drets humans de les persones. Tant l’un com l’altre, de moment, callats.
Des del seu naixement, Ciutadans ha promulgat la normalització lingüística a les institucions traslladant el que ja era quotidià al carrer: la convivència entre aquestes dues llengües. Per aquest motiu, vam ser els primers a intervenir en llengua castellana al Parlament de Catalunya, així com a molts municipis on tenim representació municipal, especialment des de l’any 2015. Ni tan sols el Partit Popular havia iniciat aquest camí, i molt menys els socialistes.
També hem promulgat avançar en l’àmbit educatiu. Fa molt temps que defensem un model trilingüe a les escoles –català, espanyol i anglès–, el mateix model amb el qual s’han educat, entre d’altres, els fills d’il·lustres socialistes com el president Montilla. Volem fer accessible per a tota la població el que ara només està a l’abast d’uns quants.
L’àrea metropolitana de Barcelona representa, per a l’independentisme, un mur de contenció a la seva deriva política. Sense ella mai es podrà portar a terme el seu deliri processista. I és per aquest motiu que la pressió i la imposició lingüística per part de l’independentisme és tan forta al nostre territori. Ni normalització, ni immersió. Estem davant d’un model d’imposició de la llengua catalana i de marginalització de la llengua espanyola, i un cop més no podem comptar amb els socialistes per defensar els drets de totes les persones. Un cop més només Ciutadans resisteix davant d’aquest nou atac a més de la meitat de la ciutadania de Catalunya.
Davant la imposició, només ens queda Ciutadans.
Luz Guilarte, presidenta del grup municipal de Ciutadans a l’Ajuntament de Barcelona i membre de l’executiva nacional del partit
