Vivim temps de canvis que s’acceleren amb cada crisi. En un mandat hem viscut una pandèmia i la guerra a Ucraïna, amb efectes globals. Les conseqüències han estat l’acceleració de l’encariment dels costos de la vida (que ja augmentaven prèviament a la invasió russa) i l’increment de l’angoixa i de la incertesa per quin futur s’esdevindrà.
Avui la ciutadania de Barcelona, com la d’altres ciutats del país, ha de fer equilibris per pagar la factura de la llum o la calefacció. Por i angoixa que també viuen molts autònoms i petites empreses de la ciutat que veuen perillar els seus negocis, quan tot just sortíem del confinament. Malauradament, no hem vist que aquesta fos una prioritat en l’agenda del govern municipal. Mentre que el govern de Barcelona ha estat més preocupat pel futur de la seva agenda verda accidentada (que evidentment és important), creix el malestar popular per l’encariment dels costos de la vida. Això hauria de fer reflexionar sobre quina és l’agenda de preocupacions de la ciutadania avui i si encaixa amb la de les institucions.
Com deia, al llarg d’aquests dies ha costat de veure que aquesta fos la gran preocupació del govern de Barcelona, i s’han trobat a faltar les exigències cap al govern de l’Estat per protegir d’aquesta pujada de preus els barcelonins que més respostes necessiten. Estic convençuda que el malestar que avui es viu a la ciutat, que aquest descontentament, té a veure amb la desconnexió entre les preocupacions de la ciutadania i les prioritats de la institució.
El malestar que avui es viu a Barcelona té a veure amb la desconnexió entre les preocupacions de la ciutadania i les prioritats de la institució
Aquesta nova crisi que vivim demana un govern que s’arromangui per defensar i protegir Barcelona, oferint mesures que ajudin les famílies, que veuen com perden poder adquisitiu dia rere dia. Necessitem un govern obert que sàpiga col·laborar amb les administracions públiques que calgui, i també amb empreses, sindicats i associacions de veïns, perquè aquesta escalada de preus afecti el mínim possible la ciutadania i també les empreses. En aquest sentit, celebro que almenys l’alcaldessa de Barcelona hagi volgut anunciar que, si fos per ella, reduiria la T-Usual al 50%. Una iniciativa que ha estat ben rebuda, encara que ja sabem que els anuncis no tenen el poder de pagar rebaixes. No obstant això, l’acompanyem en les bones intencions de l’anunci i l’acompanyarem on calgui. Sobretot quan toqui demanar la inversió en transport públic que toca a Catalunya i a la ciutat de Barcelona. Especialment allà on ens deuen més diners, que és al govern de l’Estat. Fins ara, i per parlar dels episodis més recents, el govern de l’Estat encara té pendent d’executar plenament el fons covid per a empreses de transport públic. I si anem més enrere, és evident que vivim amb greuges endèmics en inversió en polítiques de transport públic que es remunten a les retallades del PP.
En un moment com aquest, la política, més que mai, té l’obligació de ser útil. I ser útil també és saber exercir les pressions necessàries, on calgui i davant de qui calgui, per protegir els barcelonins i defensar els seus interessos. Per això és el moment de la fermesa davant de les grans energètiques i de posar-se al costat de la gent. Avui és prioritari intervenir el mercat energètic i fixar un topall màxim per als preus de la llum i el gas, tal com reclamen multitud d’actors sindicals, organitzacions de consumidors i petites i mitjanes empreses. Protegir els barcelonins i les barcelonines també es fa pressionant el govern espanyol. Els socis del govern de Barcelona són els mateixos que conformen el govern de l’Estat, i ningú entendria que no es moguessin.
En definitiva, qualsevol decisió política deixa guanyadors i perdedors. La política és precisament això: decidir com es distribueixen els costos de cada decisió. Dirimir qui guanya i qui hi perd en cada pas que fem. Les persones que som progressistes hem de tenir sempre molt clar que cada pas que fem estigui orientat a limitar els privilegis d’uns pocs i a protegir la majoria. Si realment volem fer les coses diferents de com es van fer sortint de la crisi del 2008, cal aprendre dels errors del passat i passar pàgina de les velles receptes. No es pot carregar sobre la ciutadania les conseqüències d’aquesta guerra. També està a les mans de qui governa Barcelona.
Elisenda Alamany, regidora d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i consellera a l’AMB
