Fa poc es va celebrar a Viladecans la 23a edició del concurs Ciencia en Acción, un certamen d’abast estatal que té com a objectiu apropar la ciència a tota la ciutadania, especialment als més petits, d’una manera divertida i motivadora; si els experiments surten bé, és clar.
Entre els 39 treballs premiats, destaquen temes suggeridors com El misteriós cas de la tinta que desapareixia: indagació en Educació Primària per resoldre un problema real, Les roques que es mengen: microplàstics a la sal de taula i Ocults en la nit de Venus –un títol, aquest, que també podria optar a un premi de novel·la eròtica.
Entre els participants, segur que hi ha més d’un Sheldon Cooper que aspira a triomfar en el món de la ciència i a guanyar algun dia un Premi Nobel, i també un bon grapat de joves que els companys de classe ara els consideren friquis, però que, en el futur, seran molt útils quan se’ls espatlli l’ordinador i els “rarets” l’arreglin en un tres i no res a canvi d’una edició descatalogada de Dungeons & Dragons o una gerra d’hidromel.
Alguns potser tindran una vida menys glamurosa i acabaran treballant de venedors a la secció de videojocs de l’FNAC amb una armilla plena de xapes aparentment gracioses o fent d’enrotllat professor de Física els dies laborables i caçant Pokémons per la ciutat en cap de setmana.
També hi haurà herois anònims que desafiaran l’establishment fent de hackers o que tindran idees fascinants com la d’ajudar un jugador d’escacs a guanyar una partida gràcies a la comunicació furtiva a través de boles xineses. És igual si realment el jove Hans Niemann va vèncer el veterà campió Magnus Carlsen gràcies al vibrador anal o només és una perversa llegenda urbana fruit del mal perdre del jugador noruec, però com a experiment científic es mereix un premi i com a tripijoc donaria per al guió d’Ocean’s Fourteen, si els premis dels campionats d’escacs fossin tan suculents com els de pòquer.
Sense ànim de fer spoiler, la cosa aniria així: el còmplice del jugador trampós estaria veient en viu la partida retransmesa a través de televisió –des d’una furgoneta amb el rètol d’una empresa de reparacions totalment equipada amb l’última tecnologia per dins, si hi ha pressupost, o des del McDonald’s de l’Ànec Blau, si és un rapinyaire de wifi– i simularia el joc real en una computadora per veure quins són els moviments que aconsella la màquina. Posteriorment, a través de les vibracions de les boles anals via control remot, podria avisar el jugador indicant-li quins serien els passos suggerits. És una jugada mestra i sense fissures, si l’artefacte té garanties de seguretat.
Un altre dels cervellets més al·ludits recentment és l’hàbil i de moment incògnit hacker que va publicar el tuit d’Iker Casillas confessant que era gai. En les poques hores que va estar penjat el missatge, l’exporter va perdre més de 2 milions i mig de seguidors, no se sap si perquè els seus fans no van encaixar bé que pogués ser homosexual o, al contrari, eren desertors ofesos perquè s’hagués fet broma amb un tema sensible com aquest.
Qui té la competència per repartir les autoritzacions sobre qui pot dir la seva i qui no respecte a temes candents de la societat?
Si és per homofòbia, em costa d’entendre la reacció a aquestes alçades del partit, i si és per homofília, preferiria no entendre-ho. Fer broma sobre l’homosexualitat s’hauria de considerar una forma més de normalitzar-ho. O és que només poden ironitzar els gais sobre els gais? Si fos així, les celebracions reivindicatives del col·lectiu amb més individualitats haurien de completar el títol i anomenar-se Dia de l’Orgull i el Prejudici.
Més enllà de la intensa picabaralla entre feministes i persones transgènere arran de la Llei Trans, i a perill de ser titllat d’ofendidito o de semblar frívol davant la rellevància de l’enrenou polític i mediàtic que el tema provoca, hi ha una qüestió potser menor, però que m’incomoda: la constatació que, actualment, si ets un heterosexual, no pots parlar dels homosexuals perquè tens una visió esbiaixada com a cis; ni pots opinar sobre feminisme perquè ets un home; ni pots dir res sobre masclisme perquè, com a mascle, ets subjectiu i molt presumptament còmplice. Qui té la competència per repartir les autoritzacions sobre qui pot dir la seva i qui no respecte a temes candents de la societat?
En el seu darrer espectacle, Motopapi, el còmic Toni Moog recorre les sigles LGTBIQA+ com qui camina descalç sobre les brases, trepitjant susceptibilitats i provocant espurnes amb el seu humor sense límits. Val que la subtilesa no és el fort d’aquest humorista que s’autodenomina sualapollista, però el conflicte no sorgeix del què diu i ni tan sols del com ho diu, sinó que el suposat problema està en qui ho diu: un home que, per a més inri, basa part dels seus shows en la seva condició de fucker.
¿I si el mateix repàs amb conya a identitats, tendències i fílies sexuals el fes l’Albert Boira, monologuista obertament gai, poliamorós i fundador de l’HTS (Humor de Transmissió Sexual)? Doncs que, segurament, faria la mateixa gràcia als heteros i, en canvi, no tindria ningú picat entre les persones L, G, T, B, I, Q, A…
Cal apel·lar a la llibertat de ser, pensar i sentir el que es vulgui, i de practicar sexe amb qui es desitgi –o es pugui–, però hauríem de reclamar també el dret a no ser classificats, independentment de si sortim de l’armari, ens quedem a fora o hi entrem buscant l’amor del lleó de Nàrnia.
A l’auditoria sobre la identitat sexual que alguns s’entesten a plantejar a tot arreu, des de l’institut fins a les xarxes socials, un home que va néixer amb els genitals d’un home, se sent home i li agraden les dones té imposada l’etiqueta –sovint utilitzada pejorativament– de cis. No queda marge per al “No sap/no contesta” ni hi ha matís possible, perquè aquesta és la qualificació fins i tot dels que no volen ser qualificats i que potser es mereixerien un interrogant al final de LGTBIQA+.
Mireu si és ample l’univers cis que en formen part persones tan dispars com Mario Vaquerizo, Ortega Cano i Maluma. Com en aquella divertida escena de la pel·lícula In & Out, podríem posar a prova el seu grau de cis-titis observant com reaccionen quan sona I will survive o YMCA, però, afortunadament, les ganes de ballar la música de Gloria Gaynor i de Village People o escoltar les cançons d’Elton John no revelen amb quin sexe fluid o sòlid ens agradaria anar-nos-en al llit. Perquè al món, com va deixar anar el torero El Gallo quan va conèixer el filòsof José Ortega y Gasset, “hay gente pa to’”. Tant és així que, ara, fins i tot, El Gallo podria convertir-se en El Galline.
