Després de diverses setmanes ocupant portades de diaris i minuts radiofònics i televisius, el Catalangate, cas d’espionatge per part de l’Estat espanyol a líders independentistes a través dels seus telèfons mòbils amb el programari Pegasus, ha aterrat finalment a l’àmbit municipal. I més concretament a la capital del país, on s’ha destapat que el CNI va espiar Esquerra Republicana per monitorar i fer descarrilar possibles pactes electorals, després de la victòria d’Ernest Maragall a les urnes el maig del 2019. Un episodi que torna a evidenciar l’operació d’Estat que tenia com a objectiu evitar que l’Ajuntament de Barcelona caigués en mans de l’independentisme. Malauradament, aquesta operació els va sortir bé, fent servir Manuel Valls com a ariet i Ada Colau (que s’havia compromès durant la campanya electoral a no acceptar els vots de l’exprimer ministre francès) com a receptora d’un regal enverinat en forma d’alcaldia. La prova més evident que Valls només tenia un únic encàrrec és la seva desaparició del consistori barceloní poc després de les eleccions. La feina ja estava feta.
El cas de Barcelona i el Catalangate en la seva globalitat demostren, una vegada més, com són de febles els fonaments que sustenten la democràcia a l’Estat espanyol. Tot i que moltes de les persones que militem des de fa anys a l’independentisme ja ens podíem imaginar que ser espiats era una possibilitat ben real, veure la naturalitat amb la qual la ministra de Defensa, Margarita Robles, reconeix i normalitza aquestes pràctiques és d’una cruesa que fa feredat. I és que la unitat d’Espanya ho aguanta absolutament tot: tribunals polititzats, l’extrema dreta legitimada institucionalment i amb carta blanca als carrers, penes de presó arbitràries i ara espionatge per motius ideològics. Quan es tracta de falcar el Règim del 78 tot s’hi val.
El més greu del cas de Barcelona és que es va perdre una oportunitat d’or per fer un govern inequívocament republicà
El més greu del cas de Barcelona és que es va perdre una oportunitat d’or per fer un govern inequívocament republicà i al servei de la ciutadania. Havent estat vencedors dos partits republicans i progressistes, l’statu quo va sortir-se amb la seva i va decidir, des dels despatxos i des de les clavegueres situades a 600 km de Barcelona, quin havia de ser el govern de la capital de Catalunya. I sí, ho va fer gràcies a la col·laboració, encara que sigui per passiva, d’un partit que havia nascut amb l’objectiu de renovar la política i de plantar cara a l’establishment. En comptes de reaccionar amb escarafalls i de fer-se els ofesos, els dos partits que governen Barcelona (i que a més comparteixen el govern de l’Estat) haurien d’estar exigint responsabilitats i actuant amb la màxima transparència. Que encara sembla que siguem aquells que hem estat espiats els que hàgim de sortir a demanar perdó.
En la resolució d’aquest afer ens hi juguem molt. Estan en joc els drets fonamentals de les persones, com són la privacitat o la llibertat ideològica. I davant d’una situació tan greu tothom hauria d’estar a l’altura. Si més no, que aquesta vulneració de drets serveixi per aprendre dels errors i per posar el focus allà on toca. Perquè tot i que encara hi ha qui necessita més proves, des del municipalisme republicà tenim clar que volem construir una República catalana al servei de les persones, garant de drets i llibertats i que deixi enrere l’autoritarisme d’un Estat demofòbic que no té cap escrúpol per carregar-se l’estat de dret quan ho considera necessari.
Oriol López, secretari de Coordinació Municipal i Ciutats Grans d’Esquerra Republicana
