Tinc enveja dels madrilenys. Així de clar. Una enveja insana, com ho són totes. Una enveja, a més a més, creixent.
Contra el que es pugui pensar, aquesta enveja que ara confesso no rau en el fet que Madrid disposi d’avantatges addicionals com són, per exemple, els beneficis que li suposa la capitalitat.
Tampoc no envejo els madrilenys perquè paguin menys impostos o s’hagin beneficiat de dècades de concepció radial de l’Estat en el capítol d’inversions dels diferents governs espanyols.
No projecto la meva enveja envers la capital d’Espanya perquè aquella ciutat s’hagi convertit en el pol d’atracció de totes les fortunes sud-americanes que fugen de la inestabilitat i la inseguretat dels seus països. Tampoc no em fa enveja que Madrid sigui, a hores d’ara, la ciutat que tothom té al cap per fer-hi negocis, perquè l’activitat empresarial i econòmica hi està ben vista, a diferència d’aquí.
Menys encara, probablement perquè no em prodigo gaire en aquesta mena d’ambients, tinc enveja de Madrid perquè hagi depassat ja Barcelona en esferes en les quals fins fa ben poc la capital catalana semblava inexpugnable, com és el cas de la restauració. O, anant més enllà, perquè, malgrat la pandèmia, aquella ciutat hagi mantingut certa alegria vital que a nosaltres se’ns fa més feixuc mantenir.
L’objecte d’enveja és més primari i sobrevola a molts metres d’altura per sobre de totes aquestes qüestions. S’alimenta principalment d’observar com els madrilenys tenen un projecte polític i fan manera de portar-lo a la pràctica. Dit d’una altra manera, Madrid camina en línia recta. Catalunya ho fa en cercle.
No hi té res a veure, en la meva mirada envejosa, la conformitat o disconformitat amb el projecte polític que els madrilenys estan portant a la pràctica. Té a veure amb el fet que ells en tinguin un i nosaltres cap. Aquesta és la diferència que fa la diferència. Ells estan intentant alguna cosa, nosaltres res.
L’enveja té a veure amb el fet que ells tenen un projecte polític i nosaltres cap. Aquesta és la diferència que fa la diferència. Ells estan intentant alguna cosa, nosaltres res
Catalunya va decidir fa deu anys que el seu projecte polític era la independència. Tot podia ajornar-se i sacrificar-se a l’altar del futur Estat propi. Tot seria millor quan s’assolís la independència, així que no calia distreure’s ni malgastar energia en altres assumptes. I, sobretot, no calia tampoc debatre quin era el model de país que es volia projectar per a les pròximes dècades. Les millores ja vindrien soles, perquè en un país independent tot seria xauxa. El problema ha estat que tot això s’ha demostrat impossible en el curt, mitjà i probablement llarg termini, i que, lluny de prendre’n nota per rectificar i centrar les energies en qüestions pràctiques, seguim embarrancats en el pur tacticisme sobiranista al qual ens empenyen les dues forces polítiques que governen el país.
ERC i JxCAT no comparteixen la mateixa idea de Catalunya més enllà de la bondat de la independència. És fàcil imaginar que, en un país independent, no governarien plegats.
La seva relació és dolenta, en alguns moments nefasta. La seva mirada sobre els projectes estratègics és divergent. Això converteix el Govern de la Generalitat en un executiu a la pràctica castrat per imaginar i fer realitat un projecte polític coherent i ambiciós, perquè l’un frena l’altre i l’altre frena l’un.
Els dos partits mantenen la ficció d’una suposada lleialtat al fet d’aconseguir la independència –ja no se sap quan–, que actua d’excusa per seguir governant junts. Però és que aquest és un projecte que ha quedat indefinidament ajornat. Allò que teòricament els uneix és impossible, mentre que allò que els separa és tot el que sí que resulta tangible, com és el cas de les polítiques concretes per a la Catalunya de l’aquí i l’ara, que és, d’altra banda, l’única que existeix.
Això ha condemnat i segueix condemnant, gairebé de manera endèmica, el país a una manca de projecte real per als pròxims anys. A caminar en cercle i a cantar una vegada i una altra la tornada de l’enfadós sense que puguem endevinar-ne el final.
Mentre ERC i JxCAT segueixin governant plegats, aquesta situació es perllongarà. Seguirem lligats de mans i peus i sense treure l’entrellat de quin és el model de país i de societat que l’executiu vol impulsar. Bàsicament perquè no pot imaginar-lo, dibuixar-lo i fer-lo realitat una coalició que no comparteix qüestions bàsiques sobre com volem viure. Ens mantindrem allà on fa temps que som: anar passant a l’espera de no sabem ben bé què.
Cap dels dos partits ha de renunciar a la independència. Però ja s’han acabat els anys en els quals això era suficient per agermanar –teòricament– tothom. Aquesta cola d’impacte que era l’estelada ja no serveix. Tenim molts i molts anys d’autonomisme al davant. Aniria sent hora d’afrontar-los amb projectes polítics que acceptessin aquesta realitat, per divergents que fossin. Seria la manera de començar a caminar cap a algun lloc i deixar de fer-ho en cercle. Ja estem marejats.
