És juliol i ja hem esgotat els adjectius per qualificar la calorada que estem vivint. Els termòmetres han registrat massa vegades valors superiors als trenta-cinc graus i l’aigua del mar ha arribat per primera vegada a més de vint-i-vuit graus. Cada any sembla empitjorar l’anterior i, com un efecte col·lateral, a poc a poc oblidem com era el nostre passat climàtic més immediat. Fem la prova. Recordeu com eren els estius d’abans? Aquells de quan érem més petites en què sí, feia calor i el canvi climàtic ja existia, però no es feia insuportable prendre un gelat en una terrassa? He de confessar-vos que a mi, cada any, em costa més recordar-ho.
D’un temps ençà, sense adonar-nos-en, el canvi climàtic ens ha començat a prendre un dels tresors més preuats que tenim: la memòria climàtica. Dit d’una altra manera: el record col·lectiu i compartit de com eren les estacions a la nostra terreta a l’oest de la Mediterrània. La memòria de les neus a les valls pirinenques i de les gelades terra endins, dels hiverns suaus a la costa i les sequeres amb data de caducitat, dels temporals de llevant i les pluges intenses tres cops l’any, de les tramuntanades, de les llargues tardors que fan olor de castanyes, dels estius càlids i no tropicals, de les aigües de mar calentes, però no ardents…
De tot aquest coneixement popular sobre el nostre entorn i clima en beuen i floreixen les tradicions i els costums vius i perdurables que ens recorden com hem après a viure-hi i a sobreviure-hi. Tota la nostra cosmologia social, allò que fem habitualment segons les dates del calendari, és definida per aquest rellotge natural que anomenem clima.
El canvi climàtic ens ha començat a prendre un dels tresors més preuats que tenim: la memòria climàtica
En cada moment, mes o estació sabem què hem de fer, moltes vegades sense pensar-hi. Al camp, quan hem de segar el blat o portar a pasturar els ramats, i a la mar, quan és el moment de pescar el sonso o reparar les xarxes. Com un fil que recús la nostra vida, el clima defineix la nostra quotidianitat, des de la xocolata desfeta de les tardes de tardor a la llimonada amb glaçons i el gust de sal a la pell dels vespres d’agost. Al capdavall, el compàs ensopegat i a voltes cruel del clima mediterrani ha traçat el tarannà de qui som. Com podem saber-nos poble sense tot això?
Malauradament, si els patrons climàtics continuen canviant com ho estan fent, la nostra forma de fer i de relacionar-nos i les nostres tradicions i costums també canviaran. De fet, ja ho estan fent. Pensant-hi, he arribat a la conclusió que no sabria obviar que les estacions van desapareixent per deixar pas a un clima menys gradual, més sotragat i més extrem. Sense tardors ni primaveres. Per a les que hem pogut viure plenament en un clima mediterrani, ens costarà adaptar-nos-hi. Per a les que vindran, la seva realitat ja serà cruelment diferent i difícilment comparable.
En una de les cançons del seu darrer àlbum, el músic pirinenc Arnau Obiols hi va incloure un tall de veu del Martí Boada, doctor en Ciències Ambientals, en què afirmava que “el medi no és la nostra llar, és el nostre cos”. Una metàfora molt orgànica en la qual afegiria també el clima, entès com el fet quotidià que defineix qui som col·lectivament, que ens identifica amb les que ens precediren i que ens projecta cap al futur. Cos i quotidianitat, medi i clima, que hauríem de preservar i fer perdurar. Per això ens cal preguntar-nos, com a actors conscients en aquest teatre climàtic, si fem prou per evitar aquest terrible desenllaç.
Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic
