Escric aquestes ratlles quan queden poques hores perquè s’acabi la campanya electoral de les eleccions espanyoles del 23 de juliol. És la meva primera campanya des de dins, com a candidat, després d’haver cobert moltíssimes campanyes com a periodista, el meu ofici. La pregunta que m’ha tocat respondre més aquests dies és clara: “Per què hem d’anar a Madrid els independentistes?” La resposta és senzilla: perquè a Madrid hi ha poder, molt de poder. I aquest poder ens concerneix de manera directa, perquè limita la nostra llibertat i afecta les nostres vides.
Els independentistes volem la plena llibertat de la nostra nació. Volem la sobirania màxima en una Europa interdependent on els Estats encara són els actors principals. Hi ha una relació estreta entre poder i llibertat, un fet que alguns sectors de la societat catalana no volen o no poden admetre. Per construir la nostra llibertat ens toca arreplegar tot el poder possible de l’Estat, del cor de l’Estat espanyol, que és a Madrid. Són faves comptades. Com més poder tingui l’Estat espanyol, menys llibertat tindrem els catalans. La independència és també un procés d’empoderament de la ciutadania catalana. L’Estat i les seves terminals econòmiques, mediàtiques i judicials no cedeixen mai poder. Tendeixen a fer el contrari: acumular-lo.
Cal tenir força a Madrid per obligar els gestors de l’Estat –el PSOE i Podemos durant la legislatura passada– a cedir poder. Força, per als demòcrates, vol dir vots que tinguin un pes determinant i que siguin imprescindibles. Això és el que ha fet ERC al costat dels bascos d’EH Bildu, picant pedra i obligant Pedro Sánchez a fer coses que mai hauria fet pel seu compte. És la necessitat el que mou el PSOE, no la generositat. Ara demanem el vot dels catalans i les catalanes per continuar aquest camí, que és l’única estratègia possible, diguin el que diguin els que fan proclames solemnes mentre s’inhibeixen del dia a dia per no embrutar-se les mans a les Corts espanyoles.
Voler la República no passa per renunciar a ampliar i assegurar el benestar dels catalans sempre que es pugui
I aquest camí té dos objectius. Primer: aconseguir una vida millor per a la ciutadania de Catalunya afavorint, per exemple, pensions més ben dotades, una llei d’habitatge més justa, una llei de la infància posada al dia, més presència del català a les plataformes audiovisuals o més diners per a les infraestructures viàries del nostre país. Segon: avançar en la negociació política del conflicte català, que tenia com a condició necessària –no suficient– la posada en llibertat dels presos polítics i l’eliminació del delicte de sedició. El primer objectiu implica la gestió complexa del mentrestant, perquè voler la República no passa per renunciar a ampliar i assegurar el benestar dels catalans sempre que es pugui. El segon objectiu respon a la voluntat de mantenir oberta la demanda d’un referèndum pactat, única manera de resoldre un contenciós històric que no és –com diu el líder del PSOE– un “assumpte de convivència”.
Anem a Madrid a arreplegar poder i a convertir-nos en peça indispensable per forçar polítiques a favor de Catalunya i del progrés de les persones, alhora que mantenim la negociació per l’autodeterminació i l’amnistia, al marge del que diguin ara –inflats de propaganda– els socialistes. És la República que volem construir i és el servei de Rodalies que exigim que ens sigui traspassat amb els diners corresponents. És la meta final i el trajecte que anem fent.
El poder no te’l regalen, l’has d’aconseguir amb la força dels vots i de la presència activa on es juga la gran partida. Entre la fantasia i la por, molts apostem per l’esperança. Això és treballar cada dia amb persistència i els objectius ben clars.
Francesc-Marc Álvaro, candidat número 3 a la llista de Barcelona d’ERC al Congrés
