Actualment, la reflexió sobre les polítiques públiques, i en particular les d’acció social, pren una especial atenció sobre la comunitat com a sistema de relacions socials. Conceptualment parlant, les comunitats són les relacions socials bàsiques de solidaritat, reciprocitat i participació ciutadana que discorren en el marc de la vida quotidiana. S’afirma que la pràctica comunitària conforma una base social primària d’habilitació i capacitació personal. És a dir, que té un efecte de protecció i promoció sobre l’individu: l’ubica en una malla de relacions socials que es tradueix en més capacitació personal per al seu desenvolupament en societat. Hi ha moltes menes de comunitats, família a banda, que és la que sempre ens ve al cap en primera instància. Per exemple, una agrupació veïnal sòlidament assentada en un barri, identificada com a tal i solidària respecte de les condicions de vida dels seus integrants és una estructura comunitària. O bé una agrupació de persones fonamentada en un interès compartit o motivació comuna que genera associacionisme. L’experiència ens mostra el fet que aquesta mena de comunitats són una base generativa d’acció col·lectiva, això és, tota aquella acció de grup que genera organització, expressa interessos, preferències i objectius col·lectius de manera que conforma una veu amb voluntat d’influència pública.
Aquest és el cas de les associacions veïnals. El moviment veïnal, en les seves diferents expressions, és un gresol de comunitats. La sociòloga urbana Anna Alabart ens explicava que aquest moviment fou especialment rellevant des dels anys setanta del segle XX, en adquirir un paper d’agent impulsor de transformacions urbanes en aquelles zones de les ciutats de component residencial bàsicament obrer. Donada la seva capacitat d’organització i acció, el moviment veïnal esdevingué interlocutor general dels barris davant les institucions polítiques, particularment els ajuntaments. Les associacions veïnals es caracteritzen per l’impuls de la qualitat de vida al barri, basant-se en projectes de millora de les condicions urbanes (infraestructures, equipaments, pacificació de la via pública, zones verdes) i la defensa de serveis públics essencials (educació, salut, esport, cultura i serveis socials).
Avui dia, als barris hi ha altres accions col·lectives a banda del moviment veïnal esmentat. En una publicació força recent, Ismael Blanco i Oriol Nel·lo (Barrios y crisis, Tirant lo Blanch, 2018) ens expliquen que, des de la Gran Recessió de 2008 fins a l’actualitat (ara intercedida per la pandèmia), s’ha observat la proliferació d’iniciatives d’organització col·lectiva que, a diferència del moviment veïnal, aborden eixos d’acció més orientats per temàtiques definides d’intervenció. Es tracta de la denominada innovació social, iniciatives de tipus autònom-cooperatiu que responen a demandes socials no plenament satisfetes pel mercat ni per la provisió pública de serveis. Un conjunt d’aquesta innovació es caracteritzaria per fomentar models alternatius d’organització i actuació socials, per exemple, en les pautes de consum energètic o la qualitat alimentària. En un segon grup d’experiències hi trobaríem les que es defineixen per defensar drets socials bàsics en qüestió a causa del context de crisi, com serien les xarxes de reciprocitat i suport mutu que han pres relleu durant la pandèmia i que han mostrat capacitat d’autoorganització veïnal per fer front a les emergències socials més lacerants. Finalment –i també com a reacció a la Gran Recessió de 2008–, és important mencionar els moviments socials urbans centrats en la problemàtica de l’habitatge. En la mesura que aquests moviments tracten problemàtiques directament vinculades amb la vida quotidiana relativa al fet residencial, defineixen una problemàtica que podria ser viscuda com un problema personal/particular –l’accés i/o el manteniment de l’habitatge– en termes col·lectius/públics, i també, com en el cas del moviment veïnal, tenen una vocació inequívoca d’influir en la legislació i les polítiques públiques.
Aquest és el valor de les comunitats: l’apoderament de la gent comuna, que és el principi motivador del canvi social
Ara bé, la mateixa recerca a la qual m’he referit també mostra una qüestió cabdal: que les experiències associatives (i en conseqüència, el fet comunitari i l’acció col·lectiva) acostumen a arrelar en territoris amb una densitat associativa i una història d’acció col·lectiva prèvies, baixa segregació urbana i una mitjana de renda declarada que no frega els marges de la pobresa i l’exclusió socials. No arrelen en la mateixa mesura, o directament no es donen, en territoris d’intensa vulnerabilitat, raó per la qual es pot afirmar que la permanència de l’acció col·lectiva als barris depèn en gran manera de tres factors clau. U, de l’arrelament de la població al territori. En aquest sentit, els moviments reiterats de població d’emigració i immigració condicionen negativament la vertebració de la comunitat i, amb això, la consolidació de l’associacionisme. Dos, de la morfologia urbana. Més densitat i concentració residencial facilitarien l’activitat associativa, mentre que menys densitat poblacional combinada amb la dispersió urbana la debilitarien. Tres, del determinant de les necessitats primàries no cobertes. Comporta que la contribució a la comunitat no sigui una prioritat per a les persones que pateixen exclusió social severa. Resulta obvi indicar que aquesta mena de contextos, en què les estructures comunitàries són molt febles i/o gairebé inexistents, suposen una gran complicació i un gran repte per a les polítiques públiques d’inclusió, a causa de la desagregació social que comporta la debilitat de vincles.
Perquè és un fet prou constatat que una ciutadania activa és a la base del desenvolupament social i de la seva sostenibilitat en el temps. Conforma una cultura cívica que es fonamenta en l’intangible del sentiment de pertinença al territori en què es viu, la confiança en la possibilitat de prosperar i el convenciment del fet que, a banda de l’acció derivada de la responsabilitat pública pròpia de les administracions, la contribució personal i col·lectiva en els afers públics és important per millorar les condicions de vida del lloc en què es viu: el municipi, la ciutat, el barri. Aquest intangible, la cultura de compromís actiu respecte del lloc de residència, és essencial per generar i enfortir la base comunitària que aferma els i les residents al seu territori. És un principi comunitari essencial que permet consolidar una massa social crítica, des de la qual abordar les polítiques públiques de reducció de les desigualtats socials i de control dels processos de segregació urbana. Això vol dir que, en igualtat de condicions respecte de situacions de precarietat social, un barri amb trama associativa i densitat comunitària tindrà més oportunitats de millorar les condicions físiques/urbanes i de vida que un altre sense aquestes mateixes característiques socials.
Els dies 13 i 14 de març de 2021 el diari Ara publicava un reportatge intitulat “Els barris vulnerables de Catalunya”, en què es passava revista a la situació d’aquells barris de Catalunya en què es reproduïen sistemàticament la manca d’oportunitats de millora social i les condicions de risc de degradació urbana, malgrat quatre dècades llargues d’intervencions urbanes (amb el Pla de Barris com a mesura emblemàtica) en què s’hi han abocat inversions i actuacions per milers de milions d’euros. El reportatge identificava fins a 134 zones vulnerables persistents en l’àmbit metropolità extens de Barcelona, essent els eixos Llobregat i Besòs els que aplegaven gairebé el 70% dels àmbits més precaritzats de la regió metropolitana. Lògicament, la pregunta a fer-se és: com és que malgrat aquesta mobilització de recursos el resultat en termes d’inclusió social continuï essent tan insatisfactori?
Bellvitge ens mostra que mantenir la capacitat d’acció col·lectiva als barris és un factor imprescindible per incrementar les oportunitats vitals
El punt fonamental és que la desigualtat als barris no és a priori producte específic dels barris en qüestió, sinó de condicions estructurals de caràcter sistèmic. Dit de manera inequívoca: si el sistema econòmic produeix una estructura social de la desigualtat, resulta evident que els segments de la població en què es concentren els efectes més lacerants d’aquesta desigualtat tendiran a agrupar-se en zones en què residir-hi resulti més barat. El resultat és el tipus de segregació urbana en què es concentren necessitats socials i riscos o situacions d’exclusió. Un exemple d’això el podem trobar quan en un barri determinat els processos econòmics indueixen a la disminució d’oportunitats vitals d’assentar-se residencialment i prosperar (en el sentit de disposar d’un futur). El cas de Ciutat Meridiana (coneguda ara com a Vila Desnonaments) és en aquest sentit significatiu. El seu moviment veïnal, expressió col·lectiva d’un barri obrer, fou promotor de les intervencions urbanes de millora, que es van traduir, entre d’altres, en la disponibilitat popular d’un centre cívic, una biblioteca, un ambulatori o unes escales mecàniques que faciliten la mobilitat veïnal en una orografia complicada. Però, amb el temps, ha desaparegut l’escenari d’estabilitat econòmica que conformava el marc en què molts veïns treballaven a l’Hispano Olivetti, la Seat o la Pegaso, estructuralitzant l’atur i disminuint les possibilitats de futur. Del 2000 en endavant les oportunitats d’ocupació es van anar centrant en els àmbits de la construcció i els serveis, sectors més precaritzats i en què també hi confluïren aquelles persones d’origen immigrant que varen anar recalant al barri per disposar de preus d’habitatge més barats. L’esclat de la bombolla immobiliària el 2008 i la consegüent Gran Recessió van fer entrar en un bucle de precarietat social el barri, una onada de pobresa que encara ara perdura i que fa que de Ciutat Meridiana en surti qui es troba en millors condicions i hi entri qui en pateix de pitjors. En aquestes circumstàncies, la capacitat de resistència comunitària a l’adversitat es ressent i, en conseqüència, també ho fa la generació i l’efectivitat política de l’acció col·lectiva.
Una situació diferent és la que mostra el barri de Bellvitge a l’Hospitalet del Llobregat. L’activitat veïnal a Bellvitge és un referent d’implicació comunitària des de la construcció del polígon els anys seixanta del segle XX, en què es varen construir 66 blocs d’11 plantes i 11 torres de 17, una autèntica massa de ciment per encabir-hi famílies treballadores. Però ja llavors un moviment veïnal en desenvolupament es va oposar amb èxit a la construcció de 14 blocs i 22 torres més. L’organització i l’acció col·lectiva sostinguda del veïnat de Bellvitge ha estat central en la producció democràtica de la ciutat, en la reorientació de l’urbanisme des de la perspectiva de la sociabilitat veïnal i en la configuració i extensió dels serveis públics. Les relacions de proximitat comunitàries i políticament actives que configuren la ciutat des de la quotidianitat han produït accions públiques a favor de la millora de les condicions de vida per al conjunt de la població resident al barri. La perdurabilitat d’aquesta capacitat d’implicació en els afers públics és, pel cap baix, una de les causes que expliquen que en general les famílies no desitgin marxar de Bellvitge i hi mantinguin la seva dinàmica de vida i activitat. Bona mostra d’això és que actualment mateix una causa d’acció col·lectiva és l’atenció a l’evolució del Pla Director Urbanístic Granvia-Llobregat, especialment en el punt en què es promou la construcció d’oficines i hotels que contenen el risc de generar processos de segregació, així com la defensa del Cal Trabal, la darrera zona agrícola de l’Hospitalet de Llobregat, que la pressió veïnal ha aconseguit preservar de l’especulació fins al punt que va camí de tipificar-se com a Bé Cultural d’Interès Nacional.
Bellvitge ens mostra que mantenir la capacitat d’acció col·lectiva als barris és un factor imprescindible per incrementar les oportunitats vitals per al conjunt de persones i famílies que hi resideixen. Aquest és el valor de les comunitats: l’apoderament de la gent comuna, que és el principi motivador del canvi social, motiu pel qual és de rigor afirmar que les intervencions urbanes pensades des de la política social han de desenvolupar-se sempre de la mà de les estructures comunitàries del lloc en què s’hagi d’intervenir, perquè d’aquesta manera s’incrementen les possibilitats de millora objectiva de la qualitat de la vida social als barris malgrat que l’estructura de desigualtats sigui sistèmica i perduri.
