En el lapse d’una setmana, i com a resposta al repunt d’arribades de persones migrants i refugiades a les illes Canàries, el ministre d’Interior de l’estat espanyol ha pres dues mesures que exemplifiquen la política migratòria i d’asil europea en els últims trenta anys: d’una banda, el 24 d’octubre va sortir des de l’aeroport de Barcelona el primer vol de deportació forçosa al Senegal dels últims mesos, en el qual es va expulsar al voltant de trenta persones, i, d’altra banda, cinc dies més tard va viatjar a la capital del país africà per intentar frenar l’augment d’arribades. Si de la visita de Grande-Marlaska a Dakar ens n’assabentàvem per un comunicat emès per la pròpia Moncloa, del vol de deportació, fent glòria a l’opacitat d’aquests dispositius denunciada fins i tot pel Mecanisme per a la Prevenció de la Tortura, no se’n va publicar cap notícia fins que els mitjans generalistes ho van fer una setmana més tard.
Aquestes mesures són només un exemple més del funcionament de la política migratòria i d’asil europea en els últims 30 anys: externalització de les fronteres i del control migratori a tercers països, acords bilaterals opacs de repatriació forçosa i discurs polític alarmista i racista davant l’arribada d’un nombre de persones que en el cas de les Canàries no suposa ni una vuitena part de les persones que van arribar a Espanya a causa de la guerra a Ucraïna. En fi, una política fracassada que mai ha aconseguit els objectius que es proposava, que provoca un enorme patiment humà, que és una lucrativa font de finançament per a un conglomerat d’empreses que ja es coneixen com la indústria del control migratori i que ha contribuït a l’augment del discurs racista i antiimmigració en normalitzar unes mesures cada vegada menys allunyades de les propostes de l’extrema dreta.
El viatge de Marlaska tampoc és una excepció. El ministre, així com altres mandataris europeus i dels Estats membres, acostumen a viatjar a països com el Senegal, Mauritània, el Marroc o Tunísia cada vegada que volen escenificar la capacitat de la UE per controlar les seves fronteres exteriors. És paradoxal que un ministre espanyol no dediqui les seves trobades internacionals a, per exemple, examinar de prop l’impacte dels acords pesquers de la UE en la població senegalesa, que permeten que vaixells espanyols exhaureixin els seus mars i que constitueixen una de les causes del desplaçament forçat de la població, i, per contra, empri el seu temps a cedir part de la sobirania estatal a un altre país demanant-li que controli les fronteres europees evitant les sortides des de les seves costes.
La política migratòria potser és la millor mostra de com és de preocupant el rumb cap al qual s’encamina Europa
Existeix una tensió constant que travessa les polítiques migratòries i d’asil entre el dret dels Estats a decidir qui pot entrar i romandre al seu territori i el dret de les persones a sol·licitar protecció internacional. Aquesta tensió és especialment dramàtica en el context europeu, ja que una perspectiva històrica ens mostra que la política d’asil europea es va posar en marxa en un moment en el qual s’estava construint un mercat comú i un espai interior de lliure circulació, per la qual cosa els objectius de la mateixa no van ser la protecció de les persones que poguessin estar sent perseguides sinó garantir el control de les fronteres exteriors per fer viable l’absència de controls a les fronteres interiors. Per part seva, la política migratòria va passar a ser d’interès comunitari al costat d’altres qüestions que podrien afectar els Estats en cedir part de la seva sobirania, com ara el tràfic d’estupefaents, el tràfic d’éssers humans o el terrorisme internacional. D’aquesta manera, el desenvolupament normatiu a partir d’aquests inicis s’ha centrat, pel que fa a l’asil, a evitar que els sol·licitants presentessin demandes simultànies en diferents països o que es realitzessin moviments secundaris i, pel que fa a la migració, en un augment de les mesures repressives per impedir que les persones surtin dels seus països, arribin a Europa o s’hi quedin.
Les noves propostes de reforma d’aquestes polítiques que s’estan duent a terme a les institucions europees podria fer esclatar aquesta tensió estructural entre el dret dels Estats i el de les persones refugiades i deixar així sense cap legitimitat els instruments internacionals de protecció dels Drets Humans. El dret internacional dels Drets Humans i els diferents instruments internacionals de protecció de les persones necessiten la voluntat dels Estats que els han ratificat per garantir-ne el compliment, i d’això depèn la legitimitat de les seves institucions. La política migratòria potser és la millor mostra de com és de preocupant el rumb cap al qual s’encamina Europa, si és que el seu suport a Israel en aquestes últimes setmanes davant la massacre contra el poble palestí no ha acabat de deixar-la sense la poca legitimitat que li quedava.
Adrián Vives, coordinador d’Incidència Política i Participació Social de la CCAR
