Mentre escric l’article, a l’Estat ja són 49, i potser quan el llegiu ja siguin 50, les dones assassinades per violència masclista. Assassinades pel fet de ser dones. Una de sola ja és una barbaritat, i les xifres són esfereïdores perquè, a més, no van a la baixa. Mentre teclejo aquestes paraules, a TV3 emeten Nits Sense Ficció S’ha acabat, prou masclisme a l’esport. Celebro aquestes dones joves –les periodistes i les esportistes, i tantes altres– que han crescut amb un radar antimasclista molt més sensible que no pas el que vam desenvolupar la nostra generació. Elles han començat a detectar i a combatre les diferents formes de violència masclista més aviat i amb més eficàcia, i sé que la seva precisa precocitat és en part gràcies al camí llaurat per l’esforç acumulatiu de tantes que ens han i les hem precedit, i em fan sentir pertinença de classe/tribu i una certa enveja sana, i orgull per tanta fermesa. S’apropa el 25 de novembre i la data és molt sensible, perquè el cercle de les violències cada vegada és més estret, i te les trobes a cada cantonada, fins i tot als llocs més inesperats. Com més creix la consciència i més enfocades estan les ulleres de mirar-la de prop, la violència masclista es detecta a llocs on fins ara no l’havies sabut veure. I és una alerta de perill vital que no es pot passar per alt. Perquè ens hi va la vida.
Per això, per la constatació i per les luctuoses conseqüències, tota banalització del masclisme i del patriarcat és irresponsable i nociva. Però quan aquesta banalització la fa algú que té un càrrec públic, llavors és reprovable en grau superlatiu. Intolerable, inadmissible. Ho fan constantment els diputats de Vox al Parlament, negacionisme vomitiu. I això és el que va fer aquest personatge que ostenta l’alcaldia de Badalona en nom del Partit Popular. En ple acte públic del fòrum de governs locals UE-CELAC, celebrat el 9 i 10 de novembre i retransmès en directe, en iniciar la taula on participava ho va fer amb un marcat to de mofa i en actitud despectiva cap a la reivindicació de la gran representació de dones que havia fet Emilia Saiz, secretària general de Ciutats i Governs Locals Units (CGLU) en la taula anterior, on també participava l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet. Una representació de dones que demostra la superació de barreres patriarcals en l’ocupació d’espais polítics de governança local, un avenç significatiu en la lluita contra el masclisme. Aquest triler del populisme va fer uns comentaris clarament inscrits en la violència masclista cultural i simbòlica que nega les desigualtats, i concretament va defensar que la seva taula fos exclusivament composta per homes “para hablar de lo nuestro, porque también existimos“.
Albiol té el poder de la cadira i la vara, però les dones, al carrer, tenim el poder de l’organització popular
Per llegir la violència masclista serveix molt bé el triangle de la violència que va definir Johan Galtung, un triangle format pels vèrtexs de violència directa, estructural i cultural o simbòlica. La directa és la visible, la que colpeja i mata, la que maltracta i infringeix dany psicològic o físic, la que viola i abusa, tortura, la que sotmet. L’estructural és el patriarcat i el capitalisme dominants, estructures que neguen necessitats i drets, que perpetuen privilegis i relacions de poder desiguals, diferències salarials, discriminacions laborals i professionals, sostres de vidre, desigual distribució de càrregues de cures i un llarg etcètera. I la violència cultural és el marc legitimador, les actituds, els prejudicis, els valors, les paraules, els acudits, les cançons, les invisibilitzacions, el pes de les opinions que atorguem a unes i a altres. S’expressa des d’infinitat d’espais i mitjans. A la ciència, a l’art, a les lleis… És una violència simbòlica que busca justificar i donar legitimitat a la violència directa i estructural, i menysté el patiment de les víctimes.
Dijous 9 de novembre, l’alcalde de Badalona va perpetrar un acte de violència cultural masclista amb total impunitat. Fabiana Goyeneche, directora de Relacions Internacionals de Montevideo, del partit Casa Grande, va reaccionar en directe i va fer-ho evident. Però la gravetat dels fets ha passat molt desapercebuda. Des de fa dies l’atenció mediàtica està ocupada, en gran mesura, per l’acord d’investidura de Pedro Sánchez, la llei d’amnistia i en els esgarips violents de la dreta i l’extrema dreta contra tot plegat. Internacionalment, costa de parlar de res més que de la massacre sagnant que l’Estat d’Israel està perpetrant contra la població Palestina. Per això és normal que notícies i fets que en un altre moment haurien pogut ser el centre de l’huracà quedin ràpidament en l’oblit o directament passin desapercebudes. I això és el que ha passat amb l’incident que va protagonitzar en directe l’alcalde metropolità. Un alcalde que el dia 25 potser farà algun discurs, potser protagonitzarà algun acte. Als plens municipals respecta el minut de silenci en memòria de les dones assassinades, però mai pronuncia la paraula “en rebuig de la violència masclista”. No li surt de mutu propi, li hem hagut de demanar. Veurem si és capaç d’afrontar-ho. Tampoc ha fet cap pas per posar en marxa el SAI municipal (Servei d’Atenció Integral LGTBI+), vergonyosament bloquejat des de fa anys.
Aquest edil, per molt electe que sigui, no representa l’àmplia i intensa xarxa transfeminista i pels drets LGTBI+ que lluita barri a barri a Badalona contra el masclisme i les violències que fan del gènere un motiu de discriminació, desigualtat, patiment i abús de poder. Ell té el poder de la cadira i la vara, però les dones, al carrer, tenim el poder de l’organització popular, la sororitat i la capacitat de dir prou!
