El camell més famós de Ciutat Vella no és un traficant de drogues, sinó l’emblema d’unes populars galeries del carrer Portaferrissa que fa uns dies ha aparegut sa i estalvi després d’estar en parador desconegut més d’un any i mig.
Pel que sembla, des que es va tancar El Mercadillo en el qual la icònica figura donava la benvinguda als clients, uns senyors el retenien en un immoble proper –no queda clar si contra la seva voluntat– i ara, en mudar-se de pis, han hagut de baixar l’enorme animal de cartó pedra amb cordes des del balcó d’un tercer pis davant uns veïns sorpresos i, alhora, alleujats per la reaparició del flegmàtic camell.
Potser hi influeix la maleïda nostàlgia que, a mesura que et fas gran, tendeix a convertir la teva vida en un enorme retrovisor que dificulta la visió del que tens al davant, però la jubilació del camell de Portaferrissa és una evidència que la gentrificació i l’hegemonia del turisme estan convertint el Gòtic en un barri apòcrif en el qual és més fàcil menjar-te un xauarma o una empanada argentina que un entrepà de pernil. És més, en aquesta zona al voltant de la Rambla, els turistes ho tenen magre per trobar-hi un comerç del tot autèntic, perquè fins i tot els tradicionals llocs aparentment “no turístics” estan pensats o readaptats per satisfer el visitant que flipa descobrint indrets autòctons suposadament no contaminats per l’eixam de forasters.
Aquests turistes, que es consideren espavilats perquè han après a esquivar les Paellador, són l’antítesi dels sangriamaníacs amb mapa a la mà que compren sense gaire criteri souvenirs típics de Barcelona com les ballarines sevillanes i les bufandes del Real Madrid, tot i que n’hi ha que geolocalitzen una mica millor i s’emporten records relacionats amb un arquitecte modernista de Riudoms, un pintor surrealista de Figueres o un futbolista argentí que actualment juga a París.
La demanda d’autenticitat per part dels visitants és tan elevada que establiments amb solera com La Manual Apargatera no donen l’abast i es queden sense estoc durant setmanes. No queda clar d’on ve aquesta fal·lera per les espardenyes, però, en els darrers anys, han proliferat a la zona moltes botigues que venen exclusivament aquest producte artesanal, igual que està ple de comerços especialitzats en altres gèneres concrets que abans no existien i que ara són un must-have. On antigament hi havia cereries, orfebreries, ferreteries, barreteries, botigues de joguines de fusta i comerços a l’engròs, actualment hi trobes franquícies monotemàtiques que venen mitjons amb dibuixos artístics, fundes de mòbil, ballerinas, articles eròtics, funkos, aneguets de goma i caganers, molts caganers.
El Gòtic és un barri ple de contrastos i contradiccions, de llums i ombres
Al barri es veuen moltes persianes abaixades plenes de grafits a tocar de botigues emergents que llueixen la marca Barcelona en el rètol, sovint acompanyada d’expressions en anglès com official, handicraft o local art. Precisament, les galeries d’art són també un referent històric d’aquest barri que, de la mateixa manera que les pastisseries, darrerament han crescut en punts de venda i s’han especialitzat en articles singulars. Al seu costat, altres establiments tradicionals –com la Sombrerería Obace, la Cerería Subirà o la Confiteria La Colmena– aguanten estoicament l’envestida del negoci orientat al turisme i continuen oferint els mateixos productes que ja venien abans que el dissenyador del Cobi hagués llepat el seu primer llapis. I després hi ha els que es reinventen, com les galeries Maldà, que s’han convertit en el paradís dels friquis que busquen jedis, fades i boles de drac.
Efectivament, el Gòtic és un barri ple de contrastos i contradiccions, de llums i ombres, en el qual els nous aparadors extrail·luminats i plens de colors conviuen amb comerços de tota la vida que fluctuen en la fina línia que separa el que es titlla d’antiquat i carrincló del que es reivindica com a vintage i genuí. Els carrers laberíntics i un pèl claustrofòbics tant s’assemblen a un escape room a gran escala com et recorden escenes llòbregues de Blade Runner.
De fet, jo, com el replicant ros de la pel·lícula, he vist coses que vosaltres no us creuríeu en la immensitat de la Rambla. He vist el Xavier Cugat circulant lentament amb el seu Rolls-Royce a prop de la plaça Reial; la Madonna i els seus guardaespatlles sortint de Le Méridien per fer running –en aquella època, footing–; la Carmen de Mairena cantant coples a El Cangrejo… Tots aquests moments es perdran en el temps, com el Benito Pocino enmig de la pista de ball del Karma.
Vivim dies estranys en els quals la consultora d’organització Marie Kondo perd els papers i al Mercadona venen ous ferrats envasats, però cal adaptar-s’hi o morir. Ja ho deia Bob Dylan: “Si el temps per a vosaltres és quelcom que val la pena conservar, llavors és millor que comenceu a nedar o us enfonsareu com una pedra, perquè els temps estan canviant”. Per perles com aquesta, el malcarat premi Nobel es mereix convertir-se en un caganer oficial amb samarreta del Barça, espardenyes i castanyoles.
