Un amic de l’escola vivia al carrer d’Enric Granados. Sempre em preguntava què hi feia vivint tan lluny. Com podia caminar cada dia fins al carrer d’Entença! És aquella meravella de veure la ciutat amb ulls d’infant, quan el barri representa la ciutat sencera. Recordo l’entrada del seu edifici. Un portal de fusta enorme, que costava d’obrir. Més gros i majestuós dels que trobava a pocs carrers més enllà cap a l’esquerra. També el carrer era més tranquil del que jo estava acostumada.
La ciutat la construïm, també, dels records i les primeres experiències. Així que des d’aquella primera relació amb aquell indret que em semblava llunyà, el carrer d’Enric Granados em va acompanyar durant molts anys i, de fet, com per a tants altres veïns, es va convertir en el meu millor carrer de l’Eixample.
Anàvem una mica de la mà. Passaven els anys i Enric Granados seguia sempre present. Ara s’hi ubicava una galeria d’art, després un restaurant de moda, o les oficines d’una agència de publicitat on treballaven col·legues, o hi havia alguna amiga a qui envejar que se n’hi anava a viure. Ens acompanyàvem. Voreres ampliades, centralitat, comerç de proximitat, locals plens de creativitat, el The Passenger per fer-hi l’afterwork. Ho tenia tot. Fins i tot hi podia anar a buscar qualsevol pel·li VHS que s’hagués produït en aquest món.
Sense adornar-me’n, al llarg dels últims anys, Enric Granados va començar a desdibuixar-se en el meu dia a dia. Segurament, perquè molts locals van anar tancant, les oficines es van convertir en hotels o apartaments turístics, tot el comerç de barri es va convertir en bars i restaurants i ja no hi quedava cap amic o amiga vivint-hi. I aquell videoclub més antic d’Espanya també havia deixat el carrer després de no poder assumir un augment del lloguer del 250%. Ara hi ha un restaurant.
Aquella joia del centre de l’Eixample ja no era un carrer del barri; s’havia convertit en una zona de restauració i d’oci nocturn en detriment del comerç tradicional, que s’havia vist obligat a tancar o a canviar d’ubicació, i de la convivència amb els que portaven anys vivint-hi.
De fet, va arribar el punt en què Enric Granados tenia tants blocs de pisos com terrasses de bars i restaurants, amb sorolls que, avui dia, encara dificulten el descans dels que hi viuen i fan difícil la convivència amb altres negocis.
De la mala gestió del risc tenim l’obligació d’aprendre’n i quedar-nos amb la lliçó
S’estava advertit, però. El 2015, la lluita veïnal del carrer d’Enric Granados ja demanava un pla d’usos per limitar l’obertura de bars i restaurants. Llavors, en un recorregut de poc més d’un quilòmetre, ja s’hi concentraven 70 locals. No s’hi va intervenir, però. I els veïns s’hi van trobar com a figurants de l’espectacle, i aquells que normalment hi anàvem a veure l’obra ja no ens interessava. El carrer ja no ens acompanyava.
El carrer d’Enric Granados corria un risc que no es va saber anticipar. En el marc de la gestió del risc i la construcció de sistemes urbans resilients, la norma és que el risc zero no existeix. Per tant, la feina sempre recau en la minimització dels efectes de qualsevol possible risc amb mesures d’anticipació i planificació. D’aquesta manera es construeix la resiliència a les ciutats: anticipant i planificant la gestió del risc.
El carrer d’Enric Granados ha sigut víctima del risc de la gentrificació i de la concentració monocultiu de bars i restaurants. Amb tot, amb mesures d’anticipació i planificació de la gestió del risc s’hauria pogut desplegar la capacitat resilient del sistema urbà, la qual pot afrontar amb èxit una situació desfavorable i transformar-la positivament. Una possible sortida resilient hauria sigut el repartiment dels negocis de restauració i oci nocturn en una àrea més extensa, accelerant així la transformació d’altres carrers.
De la mala gestió del risc, però, tenim l’obligació d’aprendre’n i quedar-nos amb la lliçó. En el cas d’Enric Granados, s’ha fracassat en l’anticipació i la planificació, cosa que sempre dificulta la fase d’adaptació i genera que s’hagin de prendre mesures de recuperació que sempre requereixen més capacitat.
Ara, la responsabilitat recau en tornar a l’equilibri just que hauria de tenir el carrer, amb reversions per haver arribat tard i un pla que hi fomenti de nou la qualitat de vida dels veïns i veïnes i l’establiment de comerç de barri.
A altres carrers i zones ja no hi ha dubte que hem de desplegar-hi la capacitat d’una bona gestió i planificació que ajudi a regular-ne els usos. Ens hi juguem el model de ciutat i la capacitat de Barcelona per ser una ciutat resilient.
Rosa Suriñach, regidora d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona
