Tota idea de progrés comporta debats aferrissats. Els salts de qualitat, en qualsevol àmbit dels drets col·lectius o individuals, impliquen remoure voluntats, idees consolidades i punts de vista contradictoris. Sempre ha estat així, tot i que la civilitat (és a dir, la democràcia) ens permet, avui dia, un cert ordre discursiu que evita purgues sectàries, inquisicions i, en darrera instància, violència social. No del tot, és clar, atès el persistent i diabòlic posicionament de Vox en contra de tota voluntat de canvi i de millora en el terreny de les llibertats individuals i socials. Així i tot, i sense menystenir el pes d’aquesta formació política i ideològica a la nostra societat, la democràcia espanyola ens permet debatre aquestes qüestions de manera ferma donant una resposta eficient a una de les principals preguntes que afecten els legisladors: una llei ha de sorgir d’una demanda social o s’hi ha d’anticipar per inferir-la?
No és una pregunta fàcil de respondre, almenys quan fa referència a aspectes sobre els quals hi ha posicionaments oposats i socialment arrelats. Personalment, ho tinc clar: una bona llei és pedagogia social i, per tant, ha de perseguir modificar actituds i percepcions individuals i socials. Però una bona llei també ha d’estar dotada de mecanismes de debat que permetin deixar enrere les engrunes de la incomprensió i la intolerància. Una bona llei ha de permetre sumar i ha de fer tot el possible per no dividir.
Amb tots els matisos que es vulguin i salvant les distàncies evidents entre els governs d’esquerres i de dretes que hem tingut d’ençà de la democràcia, l’evolució dels drets individuals i col·lectius a Espanya ha estat espectacular. En poc més de 50 anys hem passat de ser “la reserva espiritual de Occidente” a un dels països legislativament més avançats del món. És cert que existeix una greu manca de consens sobre la nostra configuració territorial, la qual cosa ha generat un intens debat jurídic sobre conceptes que semblaven superats, com ara repressió, drets i legitimitats nacionals, però des de la perspectiva dels drets fonamentals som una societat fortament avançada.
Faríem bé de no caure en el parany dels que, des d’una voluntat d’involució, provoquen un debat que alimenta el retrocés
Malgrat tot, una realitat tan assenyada, de la qual tots n’hauríem d’estar orgullosos, genera una creixent confusió social i un contrast d’opinions que sovint suposen censura, persecucions mediàtiques i, finalment, autolimitació de la llibertat d’expressió, circumstància que, sens dubte, és la més perillosa de totes, en la mesura que empobreix el debat tot convertint-lo en una seqüència acumulada de veritats a mitges o de metàfores equívoques.
Una llei és una imposició quan pressuposa obligacions, però alhora és un espai subjecte al debat i a les decisions personals quan permet possibilitats. La diferència pot semblar subtil, però és essencial, perquè en un cas se suposa a la llei la defensa de béns col·lectius i, en l’altre, la defensa d’opcions individuals. El subjecte és diferent en els dos casos, i per això també ho és el marc de referències ideològiques, educatives i socials que els afecten. És normal que una catòlica estricta no vulgui avortar, però el que ja no ho és tant és que aquesta persona vulgui fer d’un dret individual una qüestió col·lectiva exigint la supressió del dret a l’avortament. Aquest debat, que existeix i que no és menor, només es pot solucionar amb una curosa i empàtica voluntat pedagògica. Fa referència, tot plegat, a la naturalesa dels debats que rodegen algunes de les lleis sobre drets individuals que afortunadament s’aproven al nostre país.
Aprovar-les és un èxit, però convertir-les en eines objectives de consens i de progrés social, un repte. I faríem bé, els que estem a favor, sense embuts, de la seva proliferació, de no caure en el parany dels que, des d’una voluntat d’involució, provoquen un debat que confon una part de la societat i alimenta el retrocés.
Xavier Marcé, comissionat de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona
